Comencen les crítiques dels millors discos de l'any, aquesta me l'han demanat des d'ScannerFM.
El 8 de febrero de este año salió a la venta "Black Noise", el tercer álbum de un artista que consolida su actitud ante la música como un auténtico entusiasta de los sentimientos. Según apunta el propio Pantha Du Prince en el libreto del disco, el título del disco hace referencia al ruido que desprenden los grandes desastres naturales instantes previos a que se desarrollen (esos que por frecuencia de onda pueden captar algunos animales pero que a oído humano son inapreciables). El “Black Noise” es el ruido previo a la gran hecatombe que posteriormente abre paso al apaciguamiento absoluto, y en eso ha inspirado Hendrick Weber la composición de su primer disco por el sello británico Rough Trade. Banda sonora ideal para un viaje místico por parajes naturales inhóspitos, Pantha du Prince firma uno de los mejores trabajos del año gracias a himnos como “Stick To My Side” (donde el mismísimo Noah Lennox entona la letra) o “The Splendour” donde el bajo corre a cargo de Tyler Pope (miembro de chk chk chk y LCD Soundsystem). Tampoco hay que olvidar “A Nomad’s Retrad” o el burbujeo de “Bohemian Forest”. Sonido celestialmente natural.
Ahir vaig visitar la botiga Discos Paradiso, molt recomanada sobretot per aquells que tenen passió per l'electrònica. Malgrat tinguin una col·leció bastant reduïda de música de guitarres, sí que és veritat que la selecció d'electrònica que poseeixen està molt ben escollida. Molt bones referències de disco, cosmic, techno, dubstep, i altres estils col·lindants però alhora diametralment diferents a aquests gèneres que troben les seves influències més seminals en altres estils, dels quals també tenen força referències. Em refereixo al Krautrock, l'ambient, l'industrial, etc. Jo em vaig comprar dos discos imprescindibles en la meva discoteca particular. Un és un clàssic, el Music for Airports, 1 de Brian Eno, que fins ara només tenia en mp3 que m'havia descarregat feia molts anys i que m'ha fet moltíssima companyia en estones de lectura, relax i passejades amunt i avall per aquests móns de Déu.
La primera cançó, composada amb Robert Wyatt és una oda de piano de més de setze minuts d'una autèntica emotivitat que desperta sentiments de tristesa i alegria que únicament poden descriure's com nostàlgics.
Remenant per les cubetes vaig trobar un disc pel qual em vaig decidir ràpidament, la recopilació del segell Minimal Wave Records de Veronica Vasicka, que distribueix Stones Throw. Son gairebé 20 temes, repartits en dos elapés, recuperats d'antigues gravacions i remasteritzats per a la ocasió.
La veritat és que no em considero un expert en aquesta temàtica però sí molt curiós. Des de fa temps que aquesta música minimalista, fosca i freda em crida l'atenció. Molt més després d'haver llegit els dos especials que en Gonzo d'ScannerFM ha fet sobre aquest gènere últimament al seu web.
Últimament no escric a la revista H. Només em dedico a fer breus ressenyes de discos. Habitualment tenen una molt bona selecció musical, llàstima que el poc espai del que disposen no permet explaiar-se el que un voldria amb els textos. Sovint, els discos que em passen m'encanten. Normalment no conec les referències, per això m'encanta que m'ho passin. En Raül, que és el cap de redacció, té molt bon criteri, i penso que sap escollir molt bé els discos que em passa. M'ha descobert finures com Jóhann Jóhannson, Mountains, i JJ.
Al setembre vaig escriure la crònica d'aquest misteriós grup que més tard sembla haver triomfat el suficient com perquè totes les revistes de prestigi en parlin d'allò més bé. La seva música és purament pop, tot i que barreja elements d'electrònica paisatgística i balearica.
JJ
Nº2
Se trata de un grupo misterioso, igual que el sello que les acoge. JJ no tiene myspace, y la única información oficial de la que disponemos es la que nos ofrece la minimalista web de su discográfica, Sicerely Yours (fundada por miembros de The Though Alliance). Nº2 es la segunda parte de un primer EP lanzado este mismo año y que adelantaba ‘From Africa To Málaga’, tema incluído también en este álbum y que marca una clara línea de twee-pop refinado, pero que difiere del resto de cortes del álbum. El álbum sigue una curiosa línea rítmica predominante basada en la tropicália (Things Will Never Be The Same Again), además de superponerla sobre atmósferas típicas del pop escandinavo (Masterplan), manteniendo siempre firme su condición electrónica, Intermezzo es un claro ejemplo. Arnau Sabaté
El que més li fallava al disc, a nivell personal, era l'artwork de la portada. Més propera al cercle hippie-perroflàutic de la rave, que no al d'un grup d'avantguarda escandinava. Per sort de tots nosaltres, la seva nova referència, per la qual han canviat de segell, compta amb un disseny molt més adaptat a la classe que un grup suec d'electrònica hauria de tenir. El nou disc és diu nº3 i quan me'n van oferir l'oportunitat de parlar-ne no ho vaig dubtar. L'altra ressenya és d'un altre mestre del soul, apadrinat per la parròquia indie. Molt recomanable, però no tant com altres grans del soul blanc del segle XXI com Eli "paperboy" o Jamie Lidell..
JJ
Nº3
JJ sorprendieron en el 2009, y no tienen porqué dejar de hacerlo en 2010. Con una evolución de estilo coherente y un sobresaliente progreso técnico, el misterioso dúo sueco firma el que es su segundo trabajo, trabajando mucho más las melodías, reduciendo el beat de sus bases. Tras su paso por Sincerely Yours, fichan por el sello Secret Canadian, quienes confían en su capacidad por reinterpretar el pop baleárico de antaño sin que, en ningún momento quede descontextualizado. Los destellos electrónicos tomados de bases de dub sobreviven entre las alegres melodías, que predominan sobre las bases rítmicas de su anterior trabajo. JJ son capaces de transportar al oyente a un mundo fantástico, si se escucha la música con atención. La efervescencia de hits como Let Go o You Know son prueva de ello. Arnau Sabaté
Jesse Dee
Bittersweet Batch
A Eli “Paperboy” Reed le ha salido competencia, o una razón más por la que competir en el duro trabajo musical. Desde Boston llega Jesse Dee con su primer trabajo en solitario después de haber cultivado su voz, de jovencito, en la iglesia de su barrio, y de adolescente tocando en grupos de funk. Con un enfoque menos Rythm’n’blusero que su compatriota de Massachussetts, Dee practica un Soul de trasfondo Gospeliano, acercandose al sonido de Nueva Orleans. Elegante y mucho menos raspado la energía que factura Eli “Paperboy” Reed, quizás aspira mucho más a asemejarse en registro vocal a Jamie Lidell que a “Paperboy”. Jesse Lee es otro jovencito blanco capaz de desafiar las leyes naturales y demostrar que el Soul no solo es música de negros. Arnau Sabaté
Ahir a la tarda, al sortir de la feina queia un aiguat de collons. Aquestes expressions s'acostumen a utilitzar sovint a la terra d'on vinc. Som gent senzilla, una mica matussera en la forma de ser. Però no ens importa, al contrari. Recordo que en aquella època quan encara vivia a Lleida, passava moltes hores gravant cassettes que després escoltava quan anava al col·legi, o a classes de recuperació de matermàtiques, per les tardes, els dilluns i els dimecres. Hi va haver una època que vaig avorrir la música Oi! i el seu punt de vista ortodox. Així doncs és quan vaig descobrir el fabulós món del Punk Rock i altres estils que ara no venen al cas. El Punk Rock és un estil que s'agermana fàcilment, per context, actitud, i anys en els quals es va desenvolupar, amb altres gèneres col·lindants que a l'època dels setanta i vuitanta creixien com l'escuma a l'anglaterra de la Tatcher.
Referent a aquelles cintes de cassette, recordo especialment el nom d'una cançó, Another Day (Another Girl). El grup que la tocava es deia The Lambrettas, i provablement em van cridar l'atenció pel seu nom. En aquella època (i molt provablement ara també) em motivava especialment per grups que expressaven obertament la seva afinitat per elements estètics o icones relacionades amb quelcom que a mi em cridava l'atenció. En aquell moment eren els mods, les Lambrettes, les Loafers i els vestigis de la cultura underground dels seixanta.
Ahir, remenant discos pel Daily vaig trobar el single d'Another Day, (Another Girl) a un preu especialment raonable (10'5 €) que va reduir a 9 per un estat de conservació bastant per sota de la perfecció. També vaig comprar-me un EP de Los Fabulous Ottomans, un dels millors grups de R&B de Catalunya, i provablement d'Europa. El Tokyo Drifter dels Born Losers, que és un single que m'encanta i encara no havia tingut l'ocasió d'adquirir, i la mare dels ous dels Born Losers; En Davie Allan & The Arrows, en el Born Losers Theme.
Entrades
