- Vam fer el Are You Gonna Miss Me? que, traduïda paraula per paraula sonava de collons.
- Si, cantat en català, haguèssim sonat malament, segur que haguèssim passat desapercebuts. Però com que resulta que sonem de collons, doncs ha tingut èxit.
- Totes les cançons son traduccions literals -algunes més que d'altres-. Ens hem esforçat al màxim en treure'ls-hi el sentit més acurat. Perquè segons per qui, una cançó pot tenir un significat o un altre.- Hi ha cançons com per exemple "El Noi del Carrer", que no son literals. La original és "I Ain't No Miracle Worker" que literalment seria "treballador miraculós", i nosaltres ens vam basar en la versió italiana. Però només amb el títol, perquè la resta de la cançó és la versió original. La cançó en italià és I Corvi.
L'altre dia vaig entrevistar a Els Trons per un Dossier Catalunya que sortirà publicat al proper número del mes de Maig de Mondo Sonoro. Avui estava transcrivint l'entrevista que els hi vaig fer i me n'he adonat que durant l'entrevista, hi va haver un detall que aquell dia em va passar desapercebut però que analitzant-ho a fons m'ha fet reflexionar força.
No sóc en absolut un col·leccionista, ni tant sols un expert en música dels seixanta, ni tant sols de la que és feia al meu país en aquella època. Però gràcies al Marc, guitarrista de Els Trons, me n'he adonat del valor que tenia aquella música. Molt més enllà del que suposava el fet inèdit d'interpretar un estil de música tant underground com el rock'n'roll, o la psicodèlia en èpoques de dictadura. Tots plegats èren uns avançats per aquella època, i gràcies a això he pogut recuperat alguns posts de blogs que trobareu amagats entre el text que he transcrit literalment, a continuació...
Aquí podríem trencar una llança a favor d'en Passola. El que deia en Passola, un dia que vaig parlar amb ell -abans que morís-, era que la seva voluntat -Bé, la seva voluntat, i la de tota la gent d'Edigsa i tots aquests- era normalitzar l'escena musical catalana i equiparar-la a les condicions d’un país normal que no pas en les que estava la Catalunya sota la dictadura. Tenien al Guardiola, a la Alita, que ells recuperaven molt més això que no pas Els Dracs, i tots aquests. La seva idea, però, era que tots els compradors de música catalans tinguessin accés a música en català de tots els estils. Per això van crear tots aquests grups, més o menys prefabricats. La majoria eren grups que cantaven en castellà o en anglès, i els agafaven i els hi posaven noms que sonèssin a onomatopeies i que sonèssin molt pop. Per exemple, Els Dracs, Els Corbs, Els Xocs, The Bonds, etc. Els hi donaven un repertori i els hi traduïen, o alguns se'ls traduïen ells mateixos. Una mica, nosaltres, en cantar en català doncs també una mica la idea és portar-ho aquí. Hi ha hagut revival de totes menes però potser d'això mai n'hi havia hagut.
Estuve leyendo una biografía de La Niña de los Peines, que era una cantaora de los años diez del siglo XX, y había un artículo de un periodista, donde la entrevistaba, y sus familiares decían pues la va a flipar (sic) con La Niña de los Peines, es Una Ópera Egipcia, algo sublime vamos…
“Antes estábamos con Alfaro y estábamos hablando de eso. La palabra gitano viene de egiptano, no? –que viene de Egipcio-. Los gitanos dicen que vienen de Egipto, porqué son descendientes del faraón y tó eso, no? En inglés pasa lo mismo, “Gipsy” viene de “egipcian”, y esa es la referencia.
Hay teorías que dicen que los gitanos vienen de la India. Sin embargo la palabra que los define como raza, como tribu…la raíz de la palabra, vamos, es egipciano. En el flamenco, además, hay muchas referencias como “esto lo he aprendido del faraón”, “esto me lo enseñó un faraón”
Smash, Lole y Manuel, Triana, Kiko Veneno, Lagartija Nick y Enrique Morente…Nosotros solamente somos los continuadores de una tracción cultural que viene de muchas partes.
Hablando de rock progresivo de los 70’s, Jota de repente suelta “…el rock inglés. Muy denostado durante mucho tiempo, pero que a nosotros nos ha gustado siempre. Pink Floyd, Genesis o Yes. Heheehe, a mi me gusta…era música que escuchaba de chico y me parece muy importante, sabes? Han estado muy infravalorados, pero se recuperará. Estoy seguro…
- Yo soy muy fan de Genesis. Muy fan, muy fan…y no soy yo el único. Los Genesis de Peter Gabriel son la ostia. Te recomiendo Selling England By The Pound y The Lamb Lies Down on Broadway
- Oye Jota, que tampoco nos pasamos el día escuchando todo ese tipo de música. - No, no…esa era la música que escuchaba yo cuando era pequeño. - El Krautrock? Eso he brutal..el rock ese alemán de los 70 es potentisimo…
La actitud agresiva del punk no llevaba a ninguna parte. De hecho en seguida se conviertió rápidamente en algo puramente mercantil. Los indies, en cambio, reivindicaban lo más atractivo del punk, que era la idea de una distribución alternativa, un concepto de música independiente, que es la que ha perdurado hasta nuestros días. Mientras la indústria musical está a las últimas, la independiente es la que aguanta.
Cuando Joe Strummer estuvo en Granada, su mensaje ya estaba pasado de moda. En esa época, en Granada, la gente ya escuchaba a The Smiths y a los Jesus & Mary Chain, y los The Cure ya no los escuchaba nadie. Fue la época que hizo Cut The Crap que es muy malo.
Hay que estar muy acostumbrado a escuchar canciones de Sebadoh y Guided By Voices (risas) para poder apreciar, en esas grabaciones, dónde está el arte. Gracias a dios yo he escuchado muchos discos de los Guided By Voices y Sebadoh, y se apreciar el Lo-Fi.
Aquí hay unas canciones que pienso que canto bien, y que merecía la pena que se escusharan (sic). Antes cantaba muy mal y pienso que era mejor que no se escucharan. Ahora me siento a gusto cantando, que nunca me había sentido así, y como me estoy quedando sin voz decidí cantar ahora antes que me quede definitivamente sin.
El mes passat vaig publicar un article pel retrovisor de Mondo Sonoro. Em van demanar que fos sobre Skatalà, i tot i que el que veureu publicat a la revista és molt més curt, el que trobareu a continuació és una extended version de la que van publicar, que va haver de patir greus retallades. Aquesta és molt més agraida de llegir, i la vaig fer amb molt carinyo ja que em va fer tornar enrere en el temps...als meus Skinhead years...un titular molt més original que no pas el que van ficar des de la redacció, i amb el qual no em sento massa còmode (Jamaica a la sang...)
Si voleu més informació sobre en Quique Gallart us recomano visitar el blog d'en Kiko Amat, ja que li va fer una entrevista molt interessant on ell explica què significa per ell haver estat el primer Skinhead d'Espanya (probablement)
Skatalà és un dels grups més significatius de l’underground català dels vuitanta, sobretot per ser una de les primeres bandes en importar i reinterpretar, a nivell personal, el que aleshores s’estava gestant a les illes Britàniques. Van crear escola, i ho van fer en català, al marge de subvencions. Dotze anys més tard de la seva separació tornen als escenaris per celebrar el seu vint-i-cinquè aniversari amb una gira que els durà arreu de Catalunya.
L’any 1984, al barri londinenc de Chelsea, hi havia un grup que cantava allò de “Skinhead is not a fashion, it’s a way of life”. Una declaració d’intencions que desseguida va convertir-se en la consigna revolucionària del jovent de classe treballadora que s’oposava al mercantilisme que anys abans havia posat de moda el No Future. El seu clam era simplement anti-social, i d’aquest moviment aviat en vàren derivar unes consignes culturals pròpies que fusionaven elements estètics i culturals propis. Aleshores tots creien en aquelles paraules, però només alguns -els més forts-, acabarien fent d’aquelles paraules una realitat. En Quique Gallart, de camí als 51 anys, ha seguit, al peu de la lletra, l’essència que transmetia la tornada d’aquella cançó de Combat 84, abans mencionada. Em reuneixo amb ell a les oficines que Buenritmo, la promotora que gestiona la tornada als escenaris d’Skatalà, té al centre de Barcelona. Abans de parlar de la gira del vinticinquè aniversari, ens n’anem enradere en el temps. En Quique em parla dels anys de la Barcelona pre-Olímpica, i de quan ell era el primer skinhead de Barcelona, “El que em va cridar més l’atenció dels skins era que era quelcom diferent, i jo no volia ser igual que la resta”, asegura en Quique en referència a una subcultura odiada per gairebé la societat en general. “En aquella època ser Skinhead era realment underground”. Fa referència a l’estètica, sobretot als tattoos i al respecte que va haver de guanyar-se amb el pas del temps. Realment fascinat per aquest cultura britànica, l’any 1985 funda la banda, juntament a en Roger (posteriorment Frontpilsen), Pitu (Subversiva77), Jorgito (Dr. Calypso) i Pep. Tres anys després arribaria la seva mítiquíssima primera gravació, “Fent d’Aquí”. “A casa nostra, Skatalà va tenir un paper fonamental en el sentit estricte de la paraula. Vam ser els primers i, per tant vam posar els fonaments per als que van venir desprès”. En Quique assegura haver enregistrat aquella demo amb mètodes realment rudimentaris i en una sola sessió. “Fent d’Aquí” es caracteritza per ser un dels primers discos a la península on s’hi intueixen influències de la 2-Tone anglesa, juntament a alguns temes inèdits d’Oi! com “Bolingas” o “Sin Cerveza No Hay Revolución”, cançons que amb el pas del temps i la consolidació de la banda amb una formació centrada en els vents, acabarien perden pes. Quan ens centrem a parlar estrictament de gèneres, es mostra concís, “Nosaltres volíem sonar com els Specials o Bad Manners però no en sabíem més ni tampoc teníem els mitjans”. En referència als primers anys, quan parlem de la resta de bandes que van començar a proliferar des d’aleshores, en Quique assegura, “Son molts els grups formats en la dècada dels 90 que reconeixen obertament la nostra influència en la decisió de muntar una banda. També una bona part d'aquella generació, declara haver començat a interessar-se per aquests sons a partir de haver sentit a Skatalà”. Després de “Fent d’Aquí”, la formació d’Skatalà es renova completament. Tant, que els únics membres permanents d’es d’aleshores seran en Pitu i ell, els dos cantants. “Els membres que farem la gira serem la formació més estable de Skatalà, desprès de la marxa del Manel al 92. És la que va gravar els 3 discs següents. "Borinot, Borinot" (1993), "Un de Nou" (1995) i el directe a Padova (1998) i la que va durar fins a la separació del grup (1998) amb Peña (bateria), Iñaki (baix), Manyà i Xungu (guitarres), Natxo Romero i Jordi Prats (saxos) i Joan Diaz (teclats) més els 2 cantants. Per qüestions d'agenda, en Joan no podrà fer tots els bolos i en els que falti serà substituït per Pablo del Dr. Calypso”. Un altre acte commemoratiu dels vint-i-cinc anys d’història del grup, a banda del retorn als escenaris, és l’edició d’un àlbum tribut, “Seran 18 grups fent versions de temes d’Skatalà. El ventall és tan obert que va des de la rumba de Tachita de Collblanc fins el funk de Fundación Tony Manero, passant per clàssics com Dr. Calypso o Subterranean Kids, o grups de les escenes actuals d’estils com el power pop (The Bite, Lost Men Service), punk (The Capaces), Oi! (Opció K95, Secret Army), com de l'entorn reggae/ska (Soweto, The Cabrians, Thorpedians)”. El retorn als escenaris d’Skatalà, després de dotze anys de silenci es deu, segons Quique, perquè “és una oportunitat única per a les noves generacions de poder veure en directe a un grup que el propi públic ha convertit en "llegenda", i de fet em comenta la extranya sensació que li suposa que la majoria del públic que assisteix als seus concerts sigui majoritàriament juvenil. D’atra banda també assegura que és un orgull que tothom coregi les cançons en directe, quelcom molt difícil d’aconseguir, en els temps que corren avui en dia. Arnau Sabaté
Tots sabeu que A Viva Veu és un projecte viu i amb força, però abans d'estar aquí ,teníem un programa a ScannerFM que es deia Mai a la Vida, i del qual us n'he parlat força vegades. La qüestió és que avui, no se perquè, he recordat que vam entrevistar a Joan Miquel Oliver, un dels més grans músics del nostre país -Nota Mental: Perque, és clar, quan parlo de país, parlo de territori, i el territori del nostre país és el aquell que va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar-. Bé, ara me'n recordo perquè he pensat en ell, perquè pel blog d'A Viva Veu estem preparant un llistat dels millors discos nacionals de la dècada, i d'Antònia Font, i d'ell en solitari, n'he posat uns quants...
Aquesta entrevista la vam fer al frontón, l'Abril de 2009, disfrutin perque és un home que val la pena escoltar...
Vaig prometre tres posts sobre Fuck Buttons, i com que m'agrada complir amb la meva paraula, aquí us deixo una entrevista de 3000 caracters amb Andrew Hung i que apareix a l'edició del mes d'octubre de la revista H.
Fuck Buttons son un dúo de electrónica experimental fascinado por la superposición de capas sónicas y la creación de drones apocalípticos. A principios del 2008 recogieron excelentes críticas de la prensa internacional gracias a Street Horsing, disco que editaron con ATP Recordings. Este mes de Octubre llega su segundo largo bajo el brazo de la misma discográfica. Lo han titulado Tarot Sport y contiene 7 canciones que combinan agresividad y calma a la perfección. Andrew Hung, se muestra muy orgulloso, ‘’Estamos muy contentos con el resultado final!’ y afirma que, ‘Durante el proceso de grabación no escuchamos ningún otro grupo que no fuera Fuck Buttons, para que no pudiera interferir en el proceso creativo’. Seguramente por eso, la sensación que finalmente nos queda es parecida. Yo creo que vuestros discos son la banda sonora perfecta para una tormenta: Progresivos, en un punto agresivos y finalmente crepusculares, ‘Estoy de acuerdo, hay características previas que se mantienen pero evolucionan hacia algo nuevo, que se llama Tarot Sport’. Surf Solar es el tema escogido como single, una versión, por supuesto, no la de diez minutos que sale en el álbum. Según Andrew, ‘Surf Solar puede establecerse como el puente entre el primer álbum y Tarot Spot’. El sonido es muy importante para Fuck Buttons. La heterogenia de sonidos y la forma en la cual superponen melodías hace suponer que deben invertir mucho tiempo en hallar y crear ruidos, ‘Cualquier sonido es susceptible para ser usado como sámpler. Recogemos todos los objetos posibles que puedan producir sonido y los utilizamos’. Incluso las de un reproductor Play School? ‘Sí, nos encanta usar juguetes, es muy divertido! Utilizamos todo tipo de instrumentos que podemos!’ Entonces, intuyo que tenéis preferencia por lo analógico, ‘La verdad es que las nuevas tecnologías facilitan el trabajo (aunque no sabemos si esto supone una ventaja o un inconveniente).’ El viernes 2 de Octubre vais a estar en Madrid, dentro del marco del festival Experimenta Club’09, cita ineludible para cualquier amante de la música experimental. Esta fecha se encuentra dentro de vuestra extensa gira de presentación de Tarot Sport. ¿Creéis que el directo es muy importante para alguien como vosotros? ‘Resulta muy importante que la esencia de Fuck Buttons impresione, tanto en disco como en directo. Somos conscientes que son dos ambientes distintos, por tanto buscamos distintas técnicas que nos permitan acercarnos al público y interactuar con él’. Respecto al directo, Andrew asegura ser muy exigente,’ En general nos encanta tocar cerca de la cabina del técnico de sonido por que suele ser el sitio donde el sonido es mejor’. ¿Es posible que la figura de Andrew Weatherhall, como productor, haya aportado una faceta más clubber al resultado final del disco? ‘Andrew, ha aportado belleza y color a nuestra música. Quizás si que hay más elementos bailables, pero reconozco que Tarot Sport no ha sido concebido como un disco de club, ¡Aunque tengo curiosidad de ver como sonaría allí!
Tras dos discos, uno de rarezas (A Lazarus Taxon), y uno compartido con Bonnie ‘Prince’ Billy (The Brave and The Bold), el nuevo material de Tortoise resume, en 43 minutos y 39 segundos, una enciclopedia de estilos. Con referencias constantes a la vanguardia, mezclan, sin salir de contexto, techno, punk, noise, spaghetti western y electrónica. Como siempre, garantía Tortoise.
Beacons of ancestorship es el sexto trabajo de Tortoise, el primero en solitario tras 5 años, ‘Llevábamos trabajando en este álbum, al menos des de hace tres años pero las ideas no venían. Al principio intentábamos grabar el álbum en el estudio, todos juntos, pero la cosa no funcionó’. Herndon comenta que fue necesario un break. Entonces replantearon el trabajo, cada uno des de su casa, ‘Se trata de un álbum donde todo el mundo ha añadido sus propias ideas, pero definitivamente no se trata de un disco de estudio’. Las críticas alaban el disco, incluso John, más adelante, asegura estar muy contento con el resultado global del disco. Parece que no ocurrió lo mismo con All Around You, su último trabajo, que algunos definieron como poco enfocado, ‘A mi personamlemente All Around You es un disco que me gusta. Mucha gente dice que con este álbum hemos redescubierto nuestro sonido. No pienso que eso sea cierto. Simplemente se trata de una evolución’. High Class Slim Came Flotin’ in es la canción que abre el disco, y John me pregunta si me gusta. Yo le respondo que es una de mis favoritas. ‘Te parecerá estúpido, pero para mi esta canción es como una cúpula donde convergen todos los puntos. Supongo que por eso la pusimos la primera’. Por el tono de palabra que utiliza Herndon, intuyo que no ha quedado muy satisfecho con la canción, ‘Sí, sí me gusta, pero me gusta el álbum escuchado entero. Hacía tiempo que un disco de Tortoise no me enamoraba tanto’. Cuando la confianza ya parecía ser extrema, y creíamos haber borrado la frontera entre entrevistador y entrevistado, le propuse arriesgarse. ¿Cuál son tus canciones favoritas? Creo que mi canción favorita es la del título en chino, Yinxianghechengqi, pero también me gusta Charteroak Foundation y Prepare Your Coffin. ¿Piensas que es un disco conceptual? No hay un concepto global. Sin embargo, si es verdad que hay canciones escritas bajo un concepto concreto. Definitivamente, creo que este álbum es una reflexión de cómo vestimos nuestras influencias. El título Beacons Of Ancestorship hace referencia a la huella que han dejado otros, en el pasado, y creo que eso se nota en todas las canciones.’ El disco es pura esencia Tortoise. Tal como Herndon indicaba, hay muchísimos estilos que la banda mezcla con un objetivo global. Hay rock progresivo, detalles de dub, electrónica, e incluso alguna parrafada techno que roza lo ravero. Este gamberrismo y visceralidad se hace evidente en temas como Yinxianghechengqi y Northen Something. Sin embargo, el álbum, en su parte final, incluye cortes que recuerdan al paisajismo de Ennio Moriconne (The Fall Of Seven Diamonds Plus One), según Herndon, éste artista ha dejado huella en la banda, ‘El responsable de esto es Doug Mc Combs –bajista-. Sin duda, éstas son sus raíces, y son sobre las que caminamos’. Inspirado por la escuela avant-garde de los setenta (Can, Soft Machine..), a menudo Mc Combs es citado como punto de referencia del sonido Tortoise. Ésta aclaración parece encontrar cierta disonancia con lo que afirma Herndon, a continuación, ‘Beacons Of Ancestorship es un disco de synth-pop camuflado entre tanto rock instrumental’. Entonces, ¿Os seguís sintiendo cómodos con la etiqueta post-rock? ‘Next question, please’. Esta sencilla respuesta, cargada de contenido, marca el punto de inflexión de la entrevista y encara su parte final, en la que hablamos de planes de futuro, ‘De momento estamos muy ocupados representando en directo el nuevo material. Creo que ahora mismo es momento de pensar en esto y no en editar nuevo material, quizás en unos meses si, y me gustaría que lo próximo fuera material compartido. Estamos abiertos a colaboraciones…’. ¿Y respecto bandas nuevas? ¿Cuál es vuestra última gran sorpresa? Earthless, de California, tocamos con ellos en L.A., son 3 componentes, guitarra, bajo y batería. Tienen dos trabajos editados en vinilo, recomiendo que busquen algo suyo en YouTube por que les va a sorprender. En los conciertos acostumbran a tocar una sola canción de 40-50 minutos. Sus directos son pura psicodelia!
(Entrevista apareguda a l'edició de Setembre de Go Mag)
A continuació us deixo amb un dels vídeos de Earthless, que en John tant efusivament em va recomanar...Sens dubte, molt millor que el seu disc...
Els que em coneguin saban que no tinc massa afany pels hypes -que no treu que m'agradin, que quedi clar-. Tot i això, quan trobo un grup que canta amb el cor, m'agrada proclamar-ho. Fa tot just un mes vaig descobrir, entre una pila de cedés, un digipack beige amb unes lletres mal traçades on s'entenia 'L'experiència Gratificant'. Un fet tant estúpid com descobrir un grup de València que canta en Català, desseguida em va cridar l'atenció. Creia que des de la mort de Joan Fuster i el desplaçament de Raimón a Barcelona, quedaven poques persones amb la valentia de proclamar que el Valencià i el Català són la mateixa llengua i que l'únic que els diferencia és la variant dialectal. Deixant de banda reivindicacions polítiques -tot i que amb alguns missatges reaccionaris- les lletres de Senior i El Cor Brutal descriuen sensacions cotidianes amb molta classe. La veu de Miquel Àngel Landete transmet quelcom profund, atrapa. Les seves lletres són sinceres i per això m'agraden. El que us ofereixo a continuació és una gravació Lo-Fi que vam fer dintre d'una bugaderia el passat mes d'Abril, quan amb l'escusa que Landete es va desplaçar fins a Barcelona per tocar, nosaltres (el Mai a la Vida), el programa Ànima del 33 i el Nando Cruz de Rockdelux, el vam entrevistar. L'entrevista la podeu escoltar aquí, i els temes que canta són Quasi M'oblide de Tu i Última Voluntat (Adaptada d'una cançó del disc In The Reins de Calexico i Iron & Wine). Cap de les dues cançons les trobareu al nou disc. Podriem considerar-les gairebé com un inèdit. Tot i que el seu disc és elèctric i sigui una reinterpretació personal de les influències de les quals s'han anat nodrint durant tots aquests anys, la gravació que us ofereixo és a guitarra i veu. En format banda guanyen molt més. El cedé és impecable, amb un so extremadament mimat i un afany inextremis d'utilitzar material analògic per gravar les cançons, que li otorguen molta personalitat. Val a dir, en la seva contra que el dia que els vaig veure en directe, van sonar regular però, tot i això no em canso d'escoltar-los.
Parlant amb ells vaig descobrir que els hi encanta l'indie dels 90, sobretot el nordamericà, si més no vam estar parlant de grups com Pavement, Ride, Guided By Voices i Sebadoh. Landete va posar molt d'ímpetu en destacar la influència que havia exercit sobre la seva música les noves corrents folk i weirdfolk més contemporànies. Des de Will Oldham fins a Iron and Wine, Devendra Banhart i alguns més...
Senior i El Cor Brutal a les Fronton Sesions del Mai a la Vida
Estic molt content per que aquest mes de Maig ha sortit, per primer cop, una referència meva al Go Mag. Es tracta d'un grup que es diuen Los Coronas, són de Madrid i tenen una web que fa pena. De totes maneres han tret un disc genial, i en directe són la bomba, ja en vaig parlar en alguna ocasió aquí. Fernando em va tenir al telèfon més de 20 minuts amb una trucada que he acabat pagat jo...
El Baile Final es el sexto disco de Los Coronas. En él, han conseguido crear un estilo crossover entre ritmos de tango, paso doble y rumba, con el Rock’n’Roll de raíz y influencias cinematográficas. ‘Nuestra visión es la que tiene más en cuenta la raíz latina original. En vez de tirar por caminos del rock más recorridos, decidimos una clara influencia spaguetti western, de paso doble…’. Fernando Pardo respondió por teléfono a mis preguntas, durante más de veinte minutos, y a escasas horas del viaje a Austin, Texas, donde tocarían en el famoso festival SXSW, ‘Es la primera vez que tocamos en EEUU, pero contacto ya teníamos. Hemos editado algunas canciones en varios recopilatorios. Ahora mismo hay un par de compañías americanas interesadas en sacarnos el disco’. El Baile Final entrará en mercado Estadounidense gracias a Wicked Cool Records, sello regentado por Steve Van Zandt. Según Fernando, el sonido de Los Coronas es el más exótico de los grupos españoles que van a tocar en el festival. En este disco, convierten algo casposo y anti-cool, en una música original, que no pierde autenticidad, y conserva el espíritu arrollador del rock, ‘Históricamente había sido la cultura pop, la que mandaba las directrices estéticas de la subcultura Indie. Actualmente, estamos viviendo algo parecido pero enfocado hacia el Rock’n’Roll. El indie reinterpreta, en todas sus vertientes, la cultura de los 60’s i 70’s desde un punto de vista más solemne. Desde el Rock’n’Roll, en cambio, buscamos un enfoque más freak, más festivo’.
En un punto de la conversación Fernando, propone imaginar un grupo de Namibie (África) tocando Blues, donde este estilo encuentra su raíz. La música surf encuentra su origen en la música latina e hispana. Desde este punto de vista, entendemos por que Los Coronas reinterpretan un género tan ortodoxo como el Surf, que sigue copiando las directrices que mandaban cincuenta años atrás, ‘Empezamos cuando no había escena y de un plan muy purista, tocando lo que hacían Dick Dale o los Surfaris, ahora le damos al estilo, nuestra propia voz. Buscamos señas de identidad, que nos diferencien. Hace tiempo éramos pocos los grupos surferos. Actualmente la escena ha crecido a lo bestia’. Por eso se fijan en estilos como el Tango, el paso doble o las bandas sonoras que musicaron películas de cine negro o spaghetti western, para encontrar nuevos horizontes con los que romper la monotonía del estilo. ‘La clave, es buscar cual es tu hueco y encajar de forma natural. No forzarlo demasiado…’. El último Baile, es un disco que incorpora vientos como algo excepcional en este estilo. En el Rock primitivo, es frecuente el uso de saxos, pero en este disco suenan trompetas, ‘Buscábamos que las canciones sonaran a bolero viejo y, en este disco nos lo hemos permitido’. El uso de este instrumento, aunque admite que puede sonar kitch, consigue retroalimentar sus influencias puramente cinematográficas, ‘Las trompetas de este disco suenan exactamente igual que las de Dimitri Tiompkin en Solo Ante El Peligro o El Álamo’. De hecho, incluso el título del disco es una referencia cinematográfica a Luís Buñuel, ‘tiene que ver con la escena final de Simón del Desierto, donde sale una banda surfera tocando’.
Mai a la Vida presenta: El Petit de Cal Eril en directe, el pròxim dissabte 11 d'Abril al bar Heliogàbal de Gràcia. Després del concert, sessió a càrrec dels Mai a la Vida dj's, on un servidor punxarà temes d'avui i de sempre.
El Petit del Cal Eril és un grup del qual en sentireu a parlar, i força. El seu so fa evident el que ve ensumant-se de fa una temporada. Per fí, la música en català recupera l'esperit creatiu que va abandonar l'escena a l'entrada dels anys 90. De nou es retroba l'esperit avantguardista que tant va predominar fins a ben entrada dels setanta. El Petit del Cal Eril són de Guisona. Així doncs, s'estableixen com el primer grup de la nova hornada de bandes que surt de les comarques de Lleida. Tot i això, cal esmentar que nomès en Joan és de Guisona, la resta de membres són d'altres comarques. La seva música dilueix la frontera existent entre el pop, el folk i la música psiquedèlica. Tot gràcies a les atmosferes electròniques, els corus infantils i l'ús d'instruments senzills com ara el xil·lòfon, la melòdica, o d'altres una mica més complexos com samplers, caixes de ritme, pedaleres, etc.
Si voleu conèixer una mica més a fons aquest artista tant singular, podeu dirigir-vos al Mai a la Vida, on l'Eduard Gras, l'Andrea Valverde i un servidor el vam entrevistar. Al final hi podreu escoltar 'Tantes Figues', cançó del nou disc.
suposo que no cal dir que no us perdeu el concert....
Que no es confonguin els entesos en mitologia egípcia, QA’A és un grup de Barcelona que el boca-orella i la forma de treballar, absolutament, minuciosa i elaborada de fer música els ha col•locat al punt de mira de molts fanàtics de la música psicodèlica, en general. Fan música estranya, inclús el seu nom n’és un clar exemple, ‘El pronuncien de mil maneres. Es pronuncia KA i no QUA, com fa la majoria’, diu rient Carles Esteban, un dels veterans de la banda, juntament amb Víctor Hurtado. Els acompanyen, a més, Kim Masdeu (bateria) i Víctor Guitíerrez (Baix). La primera pregunta és en referència a la trajectòria de la banda, ‘Al principi volíem que anés venint gent, fer diferents combinacions de músics. El Carles va venir bastants cops, primer amb el saxo, després amb la guitarra, i al finalment es va crear la idea de grup’ (Víctor). La música de QA’A probablement només es pugui definir a través del criteri de cadascú. Tot i això hi ha un nexe comú, la psicodèlia, i una forma que ells tenen de transmetre-ho al seu públic, és a través del multi-instumentalisme, ‘Al disc hi ha molts canvis d’instruments, des de balàfon, sad, viola, teclats, òrgues, piano i flautes encantadores de serps a molts tipus de percussions i inclús instruments que no tenen nom. Ens fascina la figura de Harry Partch, que és un compositor molt antic que es construïa ell mateix els seus propis instruments. (Carles/V. Hurtado). En directe també apliquen aquesta filosofia, ‘Depenent del set jo toco guitarra, teclats, sintetitzadors modulars, sitar, i altres instruments,’ (Victor Hurtado), ‘Jo toco guitarra, saxo, percussió i altres instruments’. (Carles). En el cas de QA’A cada concert és una experiència particular, i això es deu a la manera en com enfoquen els directes, i com reinterpreten el disc damunt de l’escenari, ‘El que fem en directe és diferent del que puguem fer a l’estudi, on tens més temps. En directe, ens hem d’anar adaptant per que el que no ens podem permetre és fer deu canvis d’instrument en un sol concert. El Carles fa 3 o 4 canvis d’instrument i jo, com a màxim, n’he arribat a fer 4’. (V. Hurtado). El disc l’han pogut gravar gràcies a que algú, extern a la banda, va presentar una maqueta al Festival LEM. Van resultar-ne guanyadors, gairebé, sense saber-ho, el premi era la gravació d’un disc, ‘Vam guanyar el LEM’07, fet que ens va permetre ser el grup resident durant el 2007 i 2008. Gràcia Territori Sonor ens ha ajudat molt i els hi estem molt agraïts. (Carles). La gravació que van fer gràcies al LEM, li van passar al que havia de ser el seu productor, ‘Zlaya Hadzich (Sonic Youth, The Ex) va supervisar les primeres sessions. A l’hora de mesclar es va retrassar i vam decidir acabar-ho amb Joachim Irmler (Faust)’ (Carles). Abans de marxar, vam estar parlant una mica de música i va quedar clar que la música que més els inspira és el Krautrock, ‘Sens dubte, el Krautrock és una influència per nosaltres. Però no ens agrada definir-nos com a tal’. (Víctor Gutierrez). És ara quan els components que no havien parlat durant tota l’entrevista desperten i fan declaracions d’allò més interessants, en referència a alguns detalls que se’ns havien escapat de l’entrevista, ‘En el disc hi ha coses gravades amb micros d’ambient i coses gravades amb micros d’estudi, mesclades per capes o simplement editades i enganxades. L’efecte que fan és molt interessant, se surt molt de lo convencional i li dona molt encant’. (Kim Masdéu) ‘A la música d’avui en dia li fa falta d’aquest encant, ho escoltes i tot és tant net. Jo això ho trobo massa perfecte i no m’agrada. Segons com sona una mica estèril’ (Victor Hurtado). Arnau Sabaté
(Entrevista original de l'apareguda, aquest mes de Febrer, al Dossier de Catalunya de Mondo Sonoro)
Fa molt temps la gent de Mondo Sonoro em van encarregar un treball ben senzill, fer la crítica del que aleshores era el nou disc de Le Petit Ramón, Morts, desastre i barbàrie (Bankrobber, 2008) i fer-li l'entrevista.
El disc és genial. Recordo que em va sorpendre des de la primera escolta. Em vaig perdre entre els acords desfassats de la primera cançó, la depressió em va envair quan vaig escoltar Mal al Cor i les lletres de les cançons em van fer reflexionar. Sembla estrany que d'un disc que m'agradès tant, en fes una crítica tant dolenta. No em refereixo a que el vaig deixar malament, tot al contrari. Al que em refereixo és que el text no m'agrada gens. Ara l'escriuria diferent, tot i això us invito a que la llegiu aquí.
Si l'hagués de tornar a reescriure no en salvaria ni un punt ni una coma.
El disc, estilísticament, mescla Psicodèlia i Folk-Rock. Conceptualment , però, és llunàtic, ententent-se per llunàtic, l'estat mental i foll amb el qual produïen artistes (excèntrics) catalans de l'època dels seixanta i setanta. Em mantinc ferm amb que el disc és intimista i composat en el més pur estat de depressió però en cap moment cito que el disc Morts, Desastre i Barbàrie és un disc protesta. Cançons com Montuïc Allà al Final (que a més, reivindica la importància de la figura del seu avi en la seva vida) i Supermercat de BCN denuncien la imatge corporativista i hipòcrita que des de l'any 92 està venent Barcelona, juntament amb la despersonalització que això comporta.
Bé, el que realment volia en aquest post era adjuntar l'entrevista (mai publicada) que li vaig fer a Ramón Faura en un petit bar del Carrer de la Baixada de la Llibreteria. Vam estar esmorzant i parlant sobre música i altres coses. Vaig donar-me pressa en redactar l'entrevista per que no volia deixar escapar ni un sol detall de la emoció que portava a sobre de tot el que m'acabava d'explicar en Ramón (els que hagin parlat amb ell sabran que es una persona molt interessant).
Mondo Sonoro, finalment, va decidir publicar el passat Novembre de 2008, l'entrevista que havia fet Jordi Nopca. Desprès de tot, em resulta estrany pensar que li debia passar pel cap a la gent de la discogràfica o al mateix Ramón quan una mateixa revista li demana cita dues vegades per fer una mateixa entrevista...
Espero que us agradi.
Cuando llamé a Ramón para quedar y hacer la entrevista me dijo que hacía 8 días que acababa de ser padre, estaba muy feliz y eso a mi me desbarajustó un poco los papeles por que después de haber oído el disco había encarado la entrevista para un Ramón más fatalista y decadente ‘Cuando escribí estas canciones a la madre aun la conocía y des de hace dos años hasta aquí ha sido una remontada de puta madre. El 2006 fue un año muy negro para mi y creo que eso se nota’. Sin embargo dos años más tarde no se arrepiente del contenido de las canciones. El disco también habla mucho sobre Barcelona, Ramón Faura cree que la ciudad está perdiendo identidad ‘Lo hemos cedido todo a los turistas, nos hemos quedado sin nada. No hay derecho en que estén permitiendo en que la ciudad se esté convirtiendo en una especie de parque absurdo y eso da para muchas canciones’. Montjuïc allá al final es una canción que dedica a su abuelo y a esa Barcelona que tanto hecha de menos. ‘La ciudad nos pertenece tanto que con ella encontramos signos con los que recomponer nuestra biografía, cuando todo eso se desbarata nos convertimos en bárbaros. De ahí viene el sentido del disco’.
En un momento que la música en catalán había quedado un poco aislada parece que una nueva ola de artistas recuperan esta lengua para volver a hacer música de calidad en catalán, Le Petit Ramón es de los pocos músicos que recuperan el espíritu de la psicodelia catalana de los 60’s de artistas como Pau Riba o Sisa, ‘Dioptria ha sido un disco que ha estado siempre allí `Es una música que he mamado desde pequeño, mi madre me llevaba en coche al cole y cantábamos estas canciones, por otro lado es un tipo de música que bebe de unas influencias que son mis favoritas, Dylan, Jefferson Airplane, Buffalo Springfield..’. Ramón Faura es coherente con su elección ‘Yo no las quiero poner pero por desgracia la lengua pone barreras, Son artificiales, de hábitos y sin sentido sin embargo a mi me resulta mucho más verdadero, cantar en catalán tiene otra intensidad por que es mi lengua’. Éste argumento puede dar solidez a que el Morts, Desastre i barbarie es un disco autobiográfico tal como demuestran canciones como Mal al Cor que según él es de las canciones de corte más personal ‘Yo utilizo lo autobiográfico, más que para explicar quien soy que tampoco creo que interese demasiado, como algo de donde sacar sentimientos que tengas que transmitir al público. No quiero que un disco sea un diario adolescente de neuras personales’. El disco Morts, Desastre i Barbarie no es sólo un disco en el que Ramón Faura transporta a sus oientes a una Barcelona pasada y a una cara un poco más oscura del artista sino que es un disco en el que recupera sonidos clásicos, ‘Mis tres grandes pilares son Bowie, Beatles y Dylan pero después otro a los que siempre vuelvo es la Velvet’. En la canción de título homónimo que abre el disco se pueden notar influencias de la psicodelia y del krautrock ‘Fue inconsciente pero cuando grave el disco no tenía los The Doors en la cabeza pero sin querer estaban ahí’. Ramón argumenta el porque de los 17 minutos de duración del primer tema y es favorable a el retorno a la composición clásica de canciones abiertas en contra de los 3 minutos para que nadie se aburra y ‘el mp3 no pese demasiado’ ‘Esto salió un poco así y una de las cosas de las que estoy contento del disco es que nos tomamos el estudio como un momento, no para pasar a limpio las cosas sino para inventártelas, con lo cual entras con las canciones abiertas. Solo estaban claras las tres primeras estrofas’.
Arnau Sabaté
Entrades
