Skatalà, the skinhead years

El mes passat vaig publicar un article pel retrovisor de Mondo Sonoro. Em van demanar que fos sobre Skatalà, i tot i que el que veureu publicat a la revista és molt més curt, el que trobareu a continuació és una extended version de la que van publicar, que va haver de patir greus retallades. Aquesta és molt més agraida de llegir, i la vaig fer amb molt carinyo ja que em va fer tornar enrere en el temps...als meus Skinhead years...un titular molt més original que no pas el que van ficar des de la redacció, i amb el qual no em sento massa còmode (Jamaica a la sang...)

Si voleu més informació sobre en Quique Gallart us recomano visitar el blog d'en Kiko Amat, ja que li va fer una entrevista molt interessant on ell explica què significa per ell haver estat el primer Skinhead d'Espanya (probablement)



Skatalà és un dels grups més significatius de l’underground català dels vuitanta, sobretot per ser una de les primeres bandes en importar i reinterpretar, a nivell personal, el que aleshores s’estava gestant a les illes Britàniques. Van crear escola, i ho van fer en català, al marge de subvencions. Dotze anys més tard de la seva separació tornen als escenaris per celebrar el seu vint-i-cinquè aniversari amb una gira que els durà arreu de Catalunya.


L’any 1984, al barri londinenc de Chelsea, hi havia un grup que cantava allò de “Skinhead is not a fashion, it’s a way of life”. Una declaració d’intencions que desseguida va convertir-se en la consigna revolucionària del jovent de classe treballadora que s’oposava al mercantilisme que anys abans havia posat de moda el No Future. El seu clam era simplement anti-social, i d’aquest moviment aviat en vàren derivar unes consignes culturals pròpies que fusionaven elements estètics i culturals propis. Aleshores tots creien en aquelles paraules, però només alguns -els més forts-, acabarien fent d’aquelles paraules una realitat. En Quique Gallart, de camí als 51 anys, ha seguit, al peu de la lletra, l’essència que transmetia la tornada d’aquella cançó de Combat 84, abans mencionada. Em reuneixo amb ell a les oficines que Buenritmo, la promotora que gestiona la tornada als escenaris d’Skatalà, té al centre de Barcelona. Abans de parlar de la gira del vinticinquè aniversari, ens n’anem enradere en el temps. En Quique em parla dels anys de la Barcelona pre-Olímpica, i de quan ell era el primer skinhead de Barcelona, “El que em va cridar més l’atenció dels skins era que era quelcom diferent, i jo no volia ser igual que la resta”, asegura en Quique en referència a una subcultura odiada per gairebé la societat en general. “En aquella època ser Skinhead era realment underground”. Fa referència a l’estètica, sobretot als tattoos i al respecte que va haver de guanyar-se amb el pas del temps. Realment fascinat per aquest cultura britànica, l’any 1985 funda la banda, juntament a en Roger (posteriorment Frontpilsen), Pitu (Subversiva77), Jorgito (Dr. Calypso) i Pep. Tres anys després arribaria la seva mítiquíssima primera gravació, “Fent d’Aquí”. “A casa nostra, Skatalà va tenir un paper fonamental en el sentit estricte de la paraula. Vam ser els primers i, per tant vam posar els fonaments per als que van venir desprès”. En Quique assegura haver enregistrat aquella demo amb mètodes realment rudimentaris i en una sola sessió. “Fent d’Aquí” es caracteritza per ser un dels primers discos a la península on s’hi intueixen influències de la 2-Tone anglesa, juntament a alguns temes inèdits d’Oi! com “Bolingas” o “Sin Cerveza No Hay Revolución”, cançons que amb el pas del temps i la consolidació de la banda amb una formació centrada en els vents, acabarien perden pes. Quan ens centrem a parlar estrictament de gèneres, es mostra concís, “Nosaltres volíem sonar com els Specials o Bad Manners però no en sabíem més ni tampoc teníem els mitjans”. En referència als primers anys, quan parlem de la resta de bandes que van començar a proliferar des d’aleshores, en Quique assegura, “Son molts els grups formats en la dècada dels 90 que reconeixen obertament la nostra influència en la decisió de muntar una banda. També una bona part d'aquella generació, declara haver començat a interessar-se per aquests sons a partir de haver sentit a Skatalà”. Després de “Fent d’Aquí”, la formació d’Skatalà es renova completament. Tant, que els únics membres permanents d’es d’aleshores seran en Pitu i ell, els dos cantants. “Els membres que farem la gira serem la formació més estable de Skatalà, desprès de la marxa del Manel al 92. És la que va gravar els 3 discs següents. "Borinot, Borinot" (1993), "Un de Nou" (1995) i el directe a Padova (1998) i la que va durar fins a la separació del grup (1998) amb Peña (bateria), Iñaki (baix), Manyà i Xungu (guitarres), Natxo Romero i Jordi Prats (saxos) i Joan Diaz (teclats) més els 2 cantants. Per qüestions d'agenda, en Joan no podrà fer tots els bolos i en els que falti serà substituït per Pablo del Dr. Calypso”. Un altre acte commemoratiu dels vint-i-cinc anys d’història del grup, a banda del retorn als escenaris, és l’edició d’un àlbum tribut, “Seran 18 grups fent versions de temes d’Skatalà. El ventall és tan obert que va des de la rumba de Tachita de Collblanc fins el funk de Fundación Tony Manero, passant per clàssics com Dr. Calypso o Subterranean Kids, o grups de les escenes actuals d’estils com el power pop (The Bite, Lost Men Service), punk (The Capaces), Oi! (Opció K95, Secret Army), com de l'entorn reggae/ska (Soweto, The Cabrians, Thorpedians)”. El retorn als escenaris d’Skatalà, després de dotze anys de silenci es deu, segons Quique, perquè “és una oportunitat única per a les noves generacions de poder veure en directe a un grup que el propi públic ha convertit en "llegenda", i de fet em comenta la extranya sensació que li suposa que la majoria del públic que assisteix als seus concerts sigui majoritàriament juvenil. D’atra banda també assegura que és un orgull que tothom coregi les cançons en directe, quelcom molt difícil d’aconseguir, en els temps que corren avui en dia. Arnau Sabaté

Arqueologia Musical: Els Decibelios

Decibelios van ser un dels grups més influents en la meva adolescència. Crec que amb ells vaig començar a descobrir la escència de la música. Veia en ells una força lírica increïble i una magistralitat absoluta a l'hora d'adaptar-ho musicalment. Prenien influències del punk, el oi! i l'ska que als anys 60's, 70's i, sobretot, 80's es feia al Regne Unit i ho van importar a la península ibèrica, reinterpretant-ho d'una forma única.

Van ser grup referència de l'underground tant a Catalunya, com a la resta de l'estat Espanyol. Van participar amb artistes de renom durant la època i, fins i tot, van arribar al circuit comercial.

Al Mondo Sonoro em van demanar que fes un article sobre la banda per la secció Retrovisor. Aquí teniu....



Hablar de Decibelios significa hablar de la crudeza de los primeros años ochenta de una Barcelona obsesionada en abrirse al mundo bajo los objetivos de convertirse en lo que es hoy. Decibelios fueron la respuesta sociológica a la Barcelona pre-olímpica. Fray, un ideólogo que no sabía de política, canalizó la rabia de la clase obrera en tres trozos de papel y ni siquiera sabía que la condición que les llevó a la fama, también les llevaría a la separación.

Carlos Treviño, conocido por algunos como ‘Fray’, era un joven nacido en el seno de una humilde familia del Poble Sec de Barcelona que con una edad muy temprana empezó a encandilarse por el sonido y la rabia del punk inglés. Fray llevaba tiempo escribiendo letras en una libreta que siempre le acompañaba, pero no fue hasta principios de los ochenta cuando conoció Xavi Vilaró, un compañero de trabajo y fan acérrimo de bandas de hard-rock, con el que decidieron formar una banda a la que luego se sumarían Miguel y su hermano Manolo, ambos miembros de un grupo de rock’n’roll llamado Satanás.

La banda empezó sus andaduras en un local de ensayo Prat del Llobregat, localidad que se mantendría fuertemente ligada al seno de la banda y a la que harían múltiples referencias a lo largo de su historia. Con tan solo dos años de vida y tras la edición de Paletas Putrefactos, su primer single por el sello discográfico DRO, los seminales Decibelios, por aquella época llamados dB (nombre que abandonaron debido a la ya existencia de un grupo llamado The dB’s), deciden abandonar las riendas del grupo puesto que Vilaró abandona la banda. El hecho que Decibelios volvieran a unirse fue gracias a la incorporación de Manel, quien aportó un salto cualitativo a la banda. A fecha de entonces, Decibelios habían forjado una reputación que les costaba una mala imagen. Sus shows en directo les acercaban más a una banda de Glam-Rock que a un grupo Punk. En ellos, aparecían disfrazados y era muy habitual el despedace de animales e incluso la ingesta de estos en directo. En 1984 se edita Caldo de Pollo, su primer largo. El año siguiente editan el mini-Lp Oi! Ambos discos caracterizados por importar, por primera vez a la historia, los ejes básicos de la cultura skin head inglesa a España. La adaptación de estos elementos se hace de manera muy personal y se crea un producto autóctono de mucha calidad, mezclando influencias del Ska debido a la repercusión de la 2Tone Era o, incluso versionando, en Caldo de Pollo, el mítico hit ‘I’m an Upstart’ de Angelic Upstarts, del cual Fray era un auténtico fan. En la canción, a pesar de la velocidad en la que se pronuncia el estribillo, se intuyen algunos gritos típicos del III Reich que condicionaron, a partir de entonces, la reputación de la banda. A pesar que Decibelios siempre se había declarado como una banda no regida por ningún dogma político, la permisividad con la que trataron a sus seguidores fascistas fue lo que acabó erosionando la reputación de la banda. En su tercer disco la banda disfrutaba de un éxito comercial evidente y que se hizo patente en Vacaciones en el Prat, disco que llegó a introducirse en el circuito comercial, llegando a sonar, paradojalmente, teniendo en cuenta sus inicios en distintas radiofórmulas. Ese hecho decepcionó a sus fans más acérrimos. Podemos asegurar que el declive de la banda se produzco tras el álbum Vivos 88, un disco grabado en directo y tras el cual hubo una serie de acontecimientos cargados de polémica que les vinculaba, otra vez, con la extrema-derecha. Es por esto que la banda decide dejar atrás su pasado skinhead y desvincularse totalmente de su pasado. El resultado de todo ello es Con el Tiempo y una Caña, su quinto y último álbum, con el que cuentan, por primera vez en su historia con un productor, Rosendo, quien obviamente tiñó los quehaceres de la banda, alejándolos totalmente de la cultura Oi! que tanto les había caracterizado y introduciéndose de lleno en un disco más hard-rock que cualquier otra cosa. En su décimo aniversario, Decibelios dijeron definitivamente adiós el 15 de Febrero de 1990, en la sala 2 del antiguo Zeleste. Arnau Sabaté.







PS: A la foto, la polèmica samarreta que Fray llueix s'ha intentat esborrar vàries vegades. En aquest cas es pot apreciar clarament com el Tip-ex cobreix l'original estampat de la samarreta de Hitler.