Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris manel. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris manel. Mostrar tots els missatges

diumenge, 8 de març del 2009

Crònica del Let's Festival 2009




El extrarradio barcelonés despidió, el primer fin de semana de Marzo, a los más de 20 artistas que, desde el pasado Febrero, desfilaron por el Hospitalet. Hubo propuestas emergentes sorprendentes, bandas que volvieron tras tiempo en paro, y otras que se consolidaron. Bajo esas premisas se vertebró la estructura del festival, que ayudó a los organizadores a dividir los dos días según dos grandes nombres. Los de Manel, y Love of Lesbian. Ambos, caracterizados por conseguir movilizar la masa Indie que se desplazó hasta el Salamandra. El primer día, sirvió para colocar los grupos de habla catalana. Le Petit Ramón, consolidado como una de las propuestas más interesantes de la música que toma el relevo a la psicodélia de antaño, abrió el festival. Se presentó con Experimenta 3, su formato habitual. Gamberro como siempre, cumplió por todo lo alto, repasando repertorio antiguo con temas de lo que será su próximo álbum. Tras ellos, el público, agradecido, estalló a gritos cuando se levantó el telón que descubría a Manel. Guillem Gisbert y los suyos, interpretaron, de forma excelente y multitud de detalles, cada uno de los temas de ‘Els Millors Professors Europeus’, contextualizados con intros que rozaban el minuto y medio. Tras ellos, y cuando el reloj marcaba las once pasadas, subió al escenario Julio de la Rosa y con él, acompañantes de la talla de Abraham Boba (acordeón y teclado). Interpretaron, en prime time, ‘El Espectador’, un trabajo que delata virtudes de música de cámara. El final de la noche tuvo un nombre, el de los navarrenses, El Columpio Asesino, que antes de dejar al público con los dj’s, llenaron las paredes del Salamandra de ritmos electronico-rockeros, llevándose al público, completamente, al bolsillo
La resaca del día siguiente se hizo mucho menos pesada gracias al concierto de Los Punsetes. Para un servidor, uno de los mejores del festival. El pop ruidoso vuelve a tomar sentido. Con una afinidad palpable a lo que años atrás fueron el Inquilino Comunista y, después, Triangulo de Amor Bizarro, Los Punsetes pusieron el listón del ruido muy alto, y además, con actitud. Con algo menos de ruido, pero más de simpatía escénica, Charades, tocaron, sin pena ni gloria, temas de su discografía habitual. Lo que pasó tras la actuación de Charades fue una auténtica sorpresa. Los que apuntaban las críticas de la prensa se hizo evidente en directo. Souvenir han abandonado por completo el sonido pop afrancesado de la escuela de Les Tres Bien Ensemble, para convertirse a la religión de la sintetización. Souvenir suenan ahora mucho más enlatados y recuerdan a la música de grupos como Ladytron o Yelle, sobretodo a esta última por lo del francés. Por fin, a las doce pasadas, el escenario del Salamandra, acogió a los responsables del Sold Out de aquel día. Love Of Lesbian demostraron lo que todo el mundo sabe, que son un grupo de pop de masas, y que los vestigios de Maniobras de Escapismo aun siguen seduciendo a sus fans. Los de Santi Balmes, centraron su repertorio en el concepto del 33’3%, un tercio del tiempo para cada disco. Presentando, en exclusiva, canciones de su inminente álbum, 1999, que aún no se escuchan en su myspace. Tras los lesbianos aun había una sorpresa, el misterioso nombre de Oscar Tienealas, proyecto de un joven canario que, con una filosofía aparatosamente electrónica, presentó en vivo y directo, un espectáculo que combinaba, a partes iguales, show escénico –lo de ‘tienealas’ viene de los brincos que pega el colega- y música gamberra. Con él, nos despedimos del extrarradio. Deseando que vuelva a ser el año que viene y enamorarnos de las glorias de este pequeño gran festival. Arnau Sabaté




(Crònica per Mondo Sonoro)

dimarts, 20 de gener del 2009

Antiga entrevista a Manel i una sorpresa...



Quan Manel ja havien guanyat el Sona 9, i havien fitxat per Discmedi, tot i no haver, encara, editat el seu fantàstic Els Millors Professors Europeus (Discmedi, 2008), encara eren un grup semi desconegut, diguem-li, de masses.
Aquesta entrevista va aparèixer al Dossier de Catalunya del Mondo Sonoro de Setembre de 2008, juntament amb una entrevista a Estanislau Verdet. Recordo que l'entrevista la vam fer a principis de Juny, just abans de Sant Joan perque, aleshores, vaig anar-me'n cap al Francàs a tancar-me un parell de dies en solitud i redactar-ne el text. El millor context per redactar una entrevista a Manel.

Espero que us agradi...

La primera vegada que vaig sentir a parlar sobre Manel va ser en un fòrum d’Internet on es parlava sobre la nova música cantada en català. Algú me’ls va recomanar i curiosament, mesos més tard em trobo amb ells assentat al voltant d’una taula parlant sobre una banda que a primer cop d’ull, tant per la seva música com fins i tot per la iconografia utilitzada en el seu myspace evoquen certa sensació de tradicionalitat. Em trobo amb en Roger (Veu), en Guillem (Guitarra) i l’Arnau (Bateria) però falta en Martí Maymó,(baixista) que no ha pogut assistir. En Roger és qui m’aclareix aquesta primera impressió ‘La veritat és que no hi ha pretensió d’escriure les lletres pensant en sonar com si algú les estigués escrivint estant a l’any 53’ tot i això sembla que aquest tema obre un petit focus de debat entre els membres de la banda ‘el guillem que es el que fa la majoria de lletres i cançons té moltes influències de pilars del passat, de la seva infància com per exemple d’en Joan Manuel Serrat’. (Arnau) ara si que sembla que la conversa vagi prenent forma i s’arribi a un front comú ‘Hi ha cançons d’en Serrat que em semblen espectaculars però en el cas de la nostra música no crec que hi hagi cap element antiguitzant, crec que el que et pot connotar això és la senzillesa en l’estructura de les cançons’ (Guillem). A nivell musical, la percepció simplista i tradicional fa que no contrasti excessivament la introducció de pinzellades electròniques que semblen percebre’s més en els directes tal i com m’aclareix l’Arnau, bateria de la banda. ‘En general composem entre tots però el que aporta més productivitat és en Guillem’ (Roger). La simplicitat en l’estructura de les cançons s’acompanya d’un element que caracteritza especialment la seva música ‘L’ukelele és el que pot variar més el resultat final en quan a percepció però és un instrument més que fem servir que tampoc li volem donar un protagonisme excessiu’ (Arnau). Tot i això sembla que hi estan tots d’acord quan els hi pregunto per la relació que hi pot haver entre aquest instrument i la banda Beirut amb la qual guarden certa afinitat musical, ‘La relació amb Beirut és l’ukelele però és una banda que tant sols ens em escoltat per sobre’ (Guillem).
Sense fer gaire soroll els Manel avancen a passes de gegant amb l’argument que la senzillesa i la creativitat són dos conceptes que es combinen a la perfecció i ara ja està tot llest per que a l’Octubre surti el disc de debut que els hi traurà Discmedi.



Des de la redacció d'aquesta entrevista ha plogut molt. No ho puc dir amb tota certesa, però estic gairebé convençut de que aleshores encara no tocaven algunes cançons, en concret dues. Les que us ofereixo en un arxiu de descàrrega rapidshare gràcies a la cortesia de Jordi Garrigós. Una és de Pulp i l'altra és d'uns mítics, els Pets.