Retalls inèdits d'una conversa amb Els Trons (Bar Ramón, Barcelona. 20.03.2010)

L'altre dia vaig entrevistar a Els Trons per un Dossier Catalunya que sortirà publicat al proper número del mes de Maig de Mondo Sonoro. Avui estava transcrivint l'entrevista que els hi vaig fer i me n'he adonat que durant l'entrevista, hi va haver un detall que aquell dia em va passar desapercebut però que analitzant-ho a fons m'ha fet reflexionar força.

No sóc en absolut un col·leccionista, ni tant sols un expert en música dels seixanta, ni tant sols de la que és feia al meu país en aquella època. Però gràcies al Marc, guitarrista de Els Trons, me n'he adonat del valor que tenia aquella música. Molt més enllà del que suposava el fet inèdit d'interpretar un estil de música tant underground com el rock'n'roll, o la psicodèlia en èpoques de dictadura. Tots plegats èren uns avançats per aquella època, i gràcies a això he pogut recuperat alguns posts de blogs que trobareu amagats entre el text que he transcrit literalment, a continuació...


Aquí podríem trencar una llança a favor d'en Passola. El que deia en Passola, un dia que vaig parlar amb ell -abans que morís-, era que la seva voluntat -Bé, la seva voluntat, i la de tota la gent d'Edigsa i tots aquests- era normalitzar l'escena musical catalana i equiparar-la a les condicions d’un país normal que no pas en les que estava la Catalunya sota la dictadura. Tenien al Guardiola, a la Alita, que ells recuperaven molt més això que no pas Els Dracs, i tots aquests. La seva idea, però, era que tots els compradors de música catalans tinguessin accés a música en català de tots els estils. Per això van crear tots aquests grups, més o menys prefabricats. La majoria eren grups que cantaven en castellà o en anglès, i els agafaven i els hi posaven noms que sonèssin a onomatopeies i que sonèssin molt pop. Per exemple, Els Dracs, Els Corbs, Els Xocs, The Bonds, etc. Els hi donaven un repertori i els hi traduïen, o alguns se'ls traduïen ells mateixos. Una mica, nosaltres, en cantar en català doncs també una mica la idea és portar-ho aquí. Hi ha hagut revival de totes menes però potser d'això mai n'hi havia hagut.

El so de la Mediterrània

Tothom estima al pare i a la mare. A vegades no per igual, tot depèn de la situació que visqui cadascú. D'altra banda hi ha coses que superen qualsevol obtacle i vincle emocional. Em refereixo a l'amor cap a la terra que t'ha vist nèixer.

Sovint hi ha qui diu que aixecar barreres és lo millor, i que ells no són d'aquí, que són del món. També diuen que no hi ha fronteres, i que la seva pàtria és el món. Però darrere d'aquest discurs, que tot i que no critico, asseguraré que no comparteixo, hi ha d'altres coses que sí, que donen sentit a la vida.

Per mí, i perdoneu que em posi sentimental, hi ha coses per les quals no hi ha suficients adjectius al món com per descriure tanta bellesa. Tots sóm iguals, perquè tots som humans, però afortunadament som diferents perquè som persones de diferenta mare, i és innegable que tot i la utòpica visió que significa pensar que no hi ha barreres -i està bé que no n'hi hagi, de físiques vull dir-, hi ha pàtries.

La meva pàtria és la mediterrània, i no me n'assabento ara. Jo fa molt temps que ho tinc clar, el que passa és que quan descobreixo coses com Pep Laguarda i La Tapineria me n'adono que cada cop hi ha més coses que estrenyen més els vincles.

Pep Laguarda i La Tapineria és una de les coses més boniques que he descobert mai, i "Brossa d'ahir" és un exercici musical suprem. Perquè té folk, té elements autòctons, aire mediterrani, està cantat en català i data concretament de l'any 1977, quan ni tant sols Devendra Banhart o Animal Collective havien estat concebuts pels seus pares. Si ho escoltèssin molts, és farien creus que aquí, a casa nostra, als anys setanta, és feien coses tant precioses.

Descarregueu-vos el disc d'aquest blog, que és molt bo però l'autor, ignorant de mena, probablement va ser endut per una ventada d'egocentrisme espanyolista que el va dur a no saber distingir entre llengua i dialecte. És una pena, però almenys té el disc llest per descarregar.

Anímic, música de bosc

L'altre dia al Mai a la Vida mentres entrevistàvem a Aspet Weekend, l'Iñaki, que no havia dit res en tota l'entrevista, va saltar amb una intervenció molt interessant en la que responia a una pregunta que li havíem fet, l'Eduard i jo a la Laia i a l'Eva, en referència a les seves influències musicals. Les dues noies nomès responien grups estrangers típics, però l'Iñaki va afegir que ell notava que el grup estava fortament influenciat per la cançó catalana. Cal aclarir aquesta intervenció. Jo sempre dic que la música feta a Catalunya té un component autòcton en tots els grups. La majoria de les bandes s'influeixen d'una esència que, en molts casos, ve del cançoner tradicional. En el cas dels Anímic això és un fet evident. La seva música inspira tradició, esència natural. Sembla música feta al mig del bosc -de fet, s'hi fa-. El que més m'agrada és el que comento a la crítica de sota, que els temes cantats en català tenen una atmosfera teatral dramàtica. Al escoltar cançons com Marbre i Or, La Mort i El Riu, La Cabanya i, sobretot, el Curandero, que és una adaptació d'una cançó del besavi del baixista datada de finals del Sg XIX, la meva ment es teletransporta a una altra dimensió. Al tancar els ulls em trobo rodejat d'un context fantàstic -relatiu a fantasia- on els coros místics em situen al bell mig d'una rondalla o un conte popular.



Anímic
Himalaya


Folk Escénico. Entender que el Himalaya es para los monjes budistas, lo que la sierra de Montserrat es para los siete componentes de Anímic puede ayudar a entender mejor el significado de un álbum compuesto en comunidad, bajo un mismo techo, en una casa de Collbató. El pueblo donde comparten casa los miembros de Anímic yace rodeado en un entorno rural y medio montañoso. Este hecho es el que incita la creatividad que alimenta la extensa discografía del grupo, que para Himalaya han decidido enfocar hacia una vertiente más literaria. Los doce temas pueden interpretarse como historias que reciben una contextualización musical de acuerdo con el contenido lírico. Escrito, casi a partes iguales, en catalán e inglés, los compuestos en esta última lengua inglés inspiran una jugosa combinación de folk onírico y paisajismo cinematográfico. La fuerza la tienen instrumentos pero los detalles los aportan los aparatos electrónicos. Los escritos en catalán se ambientan en una atmosfera teatral dramática, reforzada por la fuerza de los coros épicos de canciones como El Curandero. La excepción que marca la regla se encuentra en temas como Les Fulles Fan Ocell, de corte crepuscular i optimista, i Àcid Nítric, tema que remite al nuevo folk de la escuela de bandas como Akron /Family. Arnau Sabaté





(Crítica per Go Mag que apareixerà al proper número de Juliol-Agost de 2008. Els Anímic estaran en versió reduïda tocant A Viva Veu el proper 16 de Juliol)