Una excusa per recomanar un blog

He parlat moltes vegades d'Stiff Little Fingers, i ho faré una vegada més sense cap mena de por de caure en falses catalogacions de fanatismes per part dels qui llegiu aquest blog. Vull parlar d'Stiff Little Fingers per varies raons. La primera perquè sobren excuses per escoltar-los (són un dels meus grups favorits), la segona perquè la setmana passada vaig escriure un article del qual estic força orgullòs a A Viva Veu, i l'altra és per parlar-vos d'un altre blog. És diu "Fuera en las Calles", i per mí és una de les millors bitàcores de punk rock que he llegit mai a la meva vida. Tracten el punk amb maduresa, des d'una visió d'autèntic amant d'aquesta música. Es nota que porten aquest gènere a la sang, que n'han begut i que és el que realment els mou. En fí, merda de la bona...

En aquest blog vaig llegir que els Stiff Little Fingers van composar Suspect Device inspirant-se en la cançó que adjunto a continuació. Es diuen Montrose, i són un grup de heavy. Això explica perquè abans de crear el grup inspirant-se en aquella cançó de The Vibrators i que el primer concert que van veure de The Clash els inspirés realment, tocaven en un grup de versions de hard-rock.

Stiff Little Fingers - Doesn't make it alright

L'altre dia vaig descobrir un 7" que vaig comprar fa temps a una fira del disc de les cotxeres de Sants. El single en qüestió és d'Stiff Little Fingers, sens dubte un dels millors grups de la història del punk, i que n'he parlat en moltes ocasions. Francament recordo comprar el 7" per un preu molt raonable, arribar a casa i guardar-lo amb la resta dels meus discos. Probablement sense escoltar-lo. Aquestes coses passen entre els que comprem música, sovint enduts pels impulsos.

Aquests impulsos tenen la seva contrapartida amb alegries quan, després d'un temps, un descobreix que la cara B del 7" és una versió d'un altre grup imprescindible, tant en la història de la música com en la seva història en particular. Stiff Little Fingers versionaven en el single Listen, la cançó "Doesn't Make it Alright" dels The Specials.

Tot just veure-ho vaig treure el que estava sonant per escoltar la cançó, i la melodia em va transmetre una immensa nostàlgia. Vaig veure'm a mí, de petit, a la meva habitació de la Plaça la Sal de Lleida, escoltant aquell disc que els meus germans m'havien gravat després que jo els digués que "m'agradava ser skin."

Els Specials van tenir la capacitat de crear un gènere sobreposant influències. No només musicals, sinó sociològiques. Escoltar el primer àlbum dels The Specials, datat de l'any 1979, és escoltar el so del carrer. El ritme ska importat pels immigrants jamaicans, aleshores inequivocament anomenats Rude Boys, barrejat amb la influència del New Wave que aleshores es respirava (així com la producció d'Elvis Costello) van fer d'aquell, un disc de cançons imprescindibles. Així com també ho són els missatges que anaven implícitament gravats en les seves lletres. Escolteu, sinó, aquesta cançó.

Stiff Little Fingers unplugged somewhere in Brazil

Ja em perdonareu que últimament estigui tant pesat amb els SLF. Ja en vaig estar parlant el divendres passat. El tema és que buscant temes en acústic he descobert un enllaç per la xarxa on hi ha penjats tres temes. A l'arxiu hi ha Silver Linning, la cançó que vaig dir que m'agradaria que sonés el dia que em mori, I Could Be Happy Yesterday i la magnífica Alternative Ulster. D'aquestes dues no havia sentit mai la versió en acústic, però el tema és que, almenys, Alternative Ulster és genial.
Potser us sorprèn la mala qualitat amb la que estan gravades però cal tenir en compte que són d'un acústic que van fer per una ràdio de Brasil. La veu de Jake Burns en aquestes gravacions, denota joventut. Tot i això cal dir que, a dia d'avui encara conserva molt bé la força vocal així que l'any és complicat definir-lo. Per catalogar l'any de la gravació utilitzaré l'argument d'un blog que he trobat, I Could Be Happy Yesterday apareix a l'àlbum Tinderbox (1997). Així que serà d'aquella època.
Necessitareuheartattack per descomprimir l'arxiu.

Celebrant el dia del Pi

Segons el calendari anglosaxó, demà és 3.14.09, o el que és el mateix, una aproximació al nombre π. Dic aproximat per que com la major part de vosaltres sabreu, el nombre π, varia una mica, sinó comproveu-ho aquí. El fet és que algú ha decidit que demà serà el dia del número π, aquest algú de ben segur ha estat una persona de naturalesa impascient o bé algú que no preveia estar viu l'any 2015, any en que realment es compliria aquesta benedicció (pels més incults 3.14.15). El fet és que el 14 de Març de cada any deu ser celebrat per nerds, freaks i universitaris de camisa de ratlles d'arreu del món, com un gran dia. Com a curiositat, afegiré que Albert Einstein també va nèixer en 3.14.
Gràcies al twitter, he descobert aquesta direcció, així que si preteneu celebrar com déu mana aquesta diada, més val que us aneu preparant. Jo, per la meva part, ho celebraré de forma particular. Demà venen a Barcelona una de les bandes que més han influït en el meu desenvolupament com a persona, i no em refereixo a Decibelios i Kortatu.
Porto escoltant els seus discos des del final dels anys noranta. Concretament des de que un amic meu em va passar aquella còpia del Tin Soldiers, àlbum que recull gravacions d'antics àlbums i rareses en format acústic i en directe.
Quan vivia a Lleida em conectava aquest cd al reproductor portàtil i marxava cap a classes de recuperació de matemàtiques a casa d'un professor que es deia Gelonch. Vaig escoltar aquell disc infinitat de vegades, sobretot cançons com Silver Lining, Wasted Life o Listen, que en aquell àlbum eren en acústic i en el meu reproductor sonaven en repeat. Encara se m'eriça la pell recordant aquella guitarra. Crec que des dels The Clash o des de els grups que anomenava abans, mai una cançó m'havia emocionat tant. El sentiment amb el que Jake Burns rascava la guitarra era pur. Quan sonaven els primers acords d'aquella cançó la meva vida cobrava sentit i ara encara. La força d'aquest grup m'ha acompanyat des de que el txapes me'l va descobrir. Encara l'escolto i ho faré fins que mori. Qui digui que el punk no és sentiment no en té ni puta idea...poques vegades a la meva vida he tornat a escoltar algú tocant la guitarra d'aquella manera. Us ho puc ben assegurar...

Quan em mori que soni aquesta cançó, siusplau...

SILVER LINING
(Fingers/Ogilvie)

They tell you not to worry, they say they're terribly sorry
But that's the way it has to be, for the likes of you and me
Just be good and know your station
Always look on the bright side
Keep you faith and keep your patience
Your reward is after you've died

(Chorus:)
So don't be told, don't be consoled
Things are so bad, you can never make do
And there's always someone better off than you

They tell you that's your future, it's all down to human nature
Simply settle for what you got, that's destiny and that's your lot
All of us cannot come first, yes what you have is second best
But it might be a good deal worse
Third world peasants get even less

(Chorus)

Do you care that it's not fair?
Is this the way we have to live?
I know I care, and I want an equal share
Even if it mean I have to give

The people who are on top
Say that you should keep your chin up and
They are keen to show you, the unhappy ones below you
But I want to more of that stuff, that's looking at it upside down
And the world has got money enough for us to make it go around so

Don't be told, don't be consoled
Don't be ruled and don't be fooled
Because things are so bad you can never make do
And there's always someone better off than you