Festivals de música 2.0

Abans que res m'agradaria aclararar que Love Of Lesbian no és, ni molt menys, un grup de la meva devoció, ans al contrari. Tot i això, participaven en el primer dels concerts de l'Eristoff Internative Festival, el primer festival musical 2.0, al qual vaig tenir la sort d'assistir, tot i que es tractava d'un festival on-line.

La gràcia de la música és, des del meu humil punt de vista, que ha estat concebuda per escoltar a casa teva, des del teu reproductor preferit, dins el cotxe o mitjançant el teu ipod pel carrer. Una altra de les excel·lències de la música és la de poder disfrutar-la en directe. Ara mateix recordo desenes de concerts que m'han emocionat. Built to Spill, Stiff Little Fingers, Björk, Radiohead, Pixies, Depeche Mode, Social Distortion, Sonic Youth i molts d'altres. El simple fet d'estar en cos i ànima, sentint la vibració dels baixos, els tons emotius i la suor i companyia d'aquells que tens al costat, són alguns dels reclams pels quals val la pena viure un concert en directe. Començo presisament així per demostrar que un concert online no està pas concebut amb aquesta finalitat -Nota Mental: i molt menys encara si toca Love Of Lesbian-. D'altra banda penso que el fet d'haver asistit a un concert d'aquestes característiques ha estat una de les coses més interessants que he fet últimament, així com m'ha semblat una de les iniciatives més intel·ligents que he vist en els últims anys, presa per una marca. Per que no ens enganyem, aquesta iniciativa té un contingut 100% mercantilista, mitjançant el qual, una coneguda marca de Vodka s'estalvia els diners que val la producció d'un spot publicitari televisiu, per invertir-ho en una iniciativa molt més innovadora i original, amb la voluntat d'utilitzar eines d'aproximació del seu producte al target del seu públic objectiu.

Fa temps vaig assistir a la Penedesfera, on Marc Cortés va fer una intervenció que invita a la reflexió. Més que res pel replantejament que suposa, per part dels anunciants, investigar en noves estratègies de comunicació. La reflexió deia que el primer anunci després del final de la mitja part del partit Barça - Manchester Utd., al final de la Champions, estava cotitzadíssim. Per contra, les xifres van delatar que durant aquella estona, Aigües de Barcelona va registrar un increment en el consum d'aigua molt pronunciat. Què significa això? Doncs que aquell anunci no el va veure ni en Cristòfol. La gent esperava la mitja part per anar a pixar, aixecar-se del sofà i anar al lavabo per després tornar a la nevera a agafar una altra cervesa.

Aquesta anècdota pretenc que serveixi per intentar il·lustrar que la segmentació és necessària, i escollir on i com col·locar els anuncis és sinònim de pla de negoci sostenible. Les begudes alcohòliques fa temps que s'estan adaptant estratègies intel·ligents, sinó vegi's com fa temps que les marques de begudes alcohòliques s'han decantat pel patrocini d'esdeveniments musicals. Ja ho va fer Heineken amb el FIB, en el seu moment. Així com Estrella Damm amb el Primavera Sound, Stolichnaya i més recentment Absolut -ara que parlem de Vodkes- amb el Faraday. Totes aquestes marques ho han tingut clar a l'hora d'acostar el seu producte a una activitat d'oci com és la música. Més concretament cap a un festival, i molt més encara, cap al tipus de públic que consumeix aquest producte. Eristoff ha volgut anar molt més lluny encara, i ha creat el concepte de festival online (provablement inspirat en allò que, en un determinat moment, van inventar els The Archies i, més endavant, van evolucionar els Gorillaz), on és guien mitjançant el lema de 'La Forma de escuchar música ha cambiado'. Sincerament penso que ni realment ells s'ho creuen això, pel que deia abans no per res més. Per que la veritat és que sí que la forma d'escoltar música ha canviat. Vivim en la generació de l'ipod i on ningú pensa en pagar per escoltar música. Això sí, que no falti l'últim disc més succesful segons Pitchfork.

El més curiós de l'Eristoff Interative Festival és, a més, que es celebra, únicament, durant els dies de lluna plena. Ahir 7 de Juliol era lluna plena i, per tant, en va ser la inauguració. El concert era en un lloc secret, tot i que jo hi vaig anar. Era secret per que no volien que hi anés públic. La organització va voler invitar, exclusivament a bloggers. L'estratègia és la més intel·ligent, tenint en compte que els hi proporciona viralitat i s'estalvien les despeses de publicitat i distribució. Els bloggers els hi fan la feina de gratis i de manera original. En comptes de centrar-se en anar a buscar els mitjans especialitzats, es decanten per buscar aquells mitjans no oficials que proporcionen viralitat i són la representació més evident dels seus fans. En quant a bloggers més especialitzats també n'hi havia; Indiespot i Indienauta n'eren exemples.

El concert era d'entrada lliure, més que res per que era en streaming. Tal com diuen ells, el festival es en toda la red. Tenia un component social bastant evident, primer la viralitat mitjançant la qual l'han promocionat i segon per que el públic podia interactuar amb el concert mitjançant xat, missatges, fotos, etc. Pel que fa al desplegament cal dir que la inversió era bastant elevada. Hi havia moltes càmares i molts treballadors. Cal tenir en compte que el concert es gravaba amb unes condicions molt professionals. Almenys vaig comptar 5 càmares i una amb travelling. El resultat no el vaig poder veure, però pel que tinc entès crec que va ser molt bo. La qualitat del so la desconec totalment, tot i això a dintre la sala, el so era bastant deplorable.

Crònica del Let's Festival 2009

El extrarradio barcelonés despidió, el primer fin de semana de Marzo, a los más de 20 artistas que, desde el pasado Febrero, desfilaron por el Hospitalet. Hubo propuestas emergentes sorprendentes, bandas que volvieron tras tiempo en paro, y otras que se consolidaron. Bajo esas premisas se vertebró la estructura del festival, que ayudó a los organizadores a dividir los dos días según dos grandes nombres. Los de Manel, y Love of Lesbian. Ambos, caracterizados por conseguir movilizar la masa Indie que se desplazó hasta el Salamandra. El primer día, sirvió para colocar los grupos de habla catalana. Le Petit Ramón, consolidado como una de las propuestas más interesantes de la música que toma el relevo a la psicodélia de antaño, abrió el festival. Se presentó con Experimenta 3, su formato habitual. Gamberro como siempre, cumplió por todo lo alto, repasando repertorio antiguo con temas de lo que será su próximo álbum. Tras ellos, el público, agradecido, estalló a gritos cuando se levantó el telón que descubría a Manel. Guillem Gisbert y los suyos, interpretaron, de forma excelente y multitud de detalles, cada uno de los temas de ‘Els Millors Professors Europeus’, contextualizados con intros que rozaban el minuto y medio. Tras ellos, y cuando el reloj marcaba las once pasadas, subió al escenario Julio de la Rosa y con él, acompañantes de la talla de Abraham Boba (acordeón y teclado). Interpretaron, en prime time, ‘El Espectador’, un trabajo que delata virtudes de música de cámara. El final de la noche tuvo un nombre, el de los navarrenses, El Columpio Asesino, que antes de dejar al público con los dj’s, llenaron las paredes del Salamandra de ritmos electronico-rockeros, llevándose al público, completamente, al bolsillo
La resaca del día siguiente se hizo mucho menos pesada gracias al concierto de Los Punsetes. Para un servidor, uno de los mejores del festival. El pop ruidoso vuelve a tomar sentido. Con una afinidad palpable a lo que años atrás fueron el Inquilino Comunista y, después, Triangulo de Amor Bizarro, Los Punsetes pusieron el listón del ruido muy alto, y además, con actitud. Con algo menos de ruido, pero más de simpatía escénica, Charades, tocaron, sin pena ni gloria, temas de su discografía habitual. Lo que pasó tras la actuación de Charades fue una auténtica sorpresa. Los que apuntaban las críticas de la prensa se hizo evidente en directo. Souvenir han abandonado por completo el sonido pop afrancesado de la escuela de Les Tres Bien Ensemble, para convertirse a la religión de la sintetización. Souvenir suenan ahora mucho más enlatados y recuerdan a la música de grupos como Ladytron o Yelle, sobretodo a esta última por lo del francés. Por fin, a las doce pasadas, el escenario del Salamandra, acogió a los responsables del Sold Out de aquel día. Love Of Lesbian demostraron lo que todo el mundo sabe, que son un grupo de pop de masas, y que los vestigios de Maniobras de Escapismo aun siguen seduciendo a sus fans. Los de Santi Balmes, centraron su repertorio en el concepto del 33’3%, un tercio del tiempo para cada disco. Presentando, en exclusiva, canciones de su inminente álbum, 1999, que aún no se escuchan en su myspace. Tras los lesbianos aun había una sorpresa, el misterioso nombre de Oscar Tienealas, proyecto de un joven canario que, con una filosofía aparatosamente electrónica, presentó en vivo y directo, un espectáculo que combinaba, a partes iguales, show escénico –lo de ‘tienealas’ viene de los brincos que pega el colega- y música gamberra. Con él, nos despedimos del extrarradio. Deseando que vuelva a ser el año que viene y enamorarnos de las glorias de este pequeño gran festival. Arnau Sabaté




(Crònica per Mondo Sonoro)