2 anys A Viva Veu

El passat 9 de setembre es van complir dos anys des de que vam posar www.avivaveu.com en línia, per celebrar-ho vam decidir que la millor manera de fer-ho era agraïnt a aquelles persones que sempre ens havien donat suport a tirar endavant el projecte. D'una banda vam decidir que publicaríem un vídeo resum dels 2 anys A Viva Veu, que van realitzar els amics de 3 Head Monkey i que duu per banda sonora el "Somatismes" de la Sentina. El vídeo és fantàstic, emotiu, preciós.



Cal reconèixer que tot i que molts cops tiraria la tovallola, amb això dels concerts, veient documents d'aquest tipus les piles tornen a carregar-se. A banda del vídeo vam organitzar dos concerts més, un obert al públic i que va tenir lloc a la [2] del Nitsa amb els nordamericans de garage-psicodèlia, Sic Alps i el suport local del que sembla que des d'aleshores és el grup de moda: L'Hereu Escampa. Tanmateix, amb l'Eduard vam decidir que també faríem un concert privat. Va coincidir que aleshores Jeffrey Lewis rondava per aquí, i amb el suport del Coco i, òbviament del Jesús Llorente d'Acuarela -el seu segell a l'Estat Espanyol-, els vam montar un concert on només hi vam convidar amics i col·laboradors. A dalt penjo les fotos del concert. El vídeo esperem veure'l aviat.

Per més informació però feu clic aquí.

L'Hereu Escampa

A L'Hereu Escampa els vam escollir com a teloners del concert dels 2 anys A Viva Veu del passat mes de setembre a la [2] del Nitsa. Tot i que ja se n'havia sentit a parlar força, des d'aleshores sembla que la cosa a anat a més. Ara són el grup de "moda" (alerta a les cometes que connoten la paraula moda). Aquell mateix cap de setmana tocàven al Festival Hoteler de Vic, i ara ja han tocat a Barcelona, a Cadiz, al Monkey Week i la majoria de webs i blocs en parlen fantàsticament bé, d'ells.

Recordo que quan els vaig proposar de fer de teloners de Sic Alps pel concert dels 2 anys A Viva Veu, tant el Guillem com el Carles van flipar. Era una oportunitat d'or, i pel que imagino també de promoció. Per aquell concert, vaig escriure un post al bloc d'A Viva Veu (llegiu-lo aquí), d'aquell post després en va derivar una nota de premsa, que la gent de Famèlic Records em va demanar que redactés per enviar als mitjans i demés. Òbviament el text no és el mateix però sí que està molt inspirat en el primer, i del qual en còpio literalment algunes frases. No he vist la nota de premsa enlloc, en tot cas jo la còpio aquí perquè penso que n'estic força content de com va quedar.

A veure què us sembla...

No deixa de sorprendre que dos nois que tot just superen la post adolescència puguin haver compost un dels discos que de ben segur revolucionarà l’escena actual del rock del país, en el més ampli sentit del seu significat. L’Hereu Escampa són dos, en Carles toca la guitarra i el Guillem la bateria, un format de banda molt auster però d’allò més eficaç. De fet, la història del rock’n’roll més contemporània ha deixat pal·lès que no és necessari apostar per un lineup gaire complicat. Tractant-se d’aquest gènere, estalviar en instrument significa alliberar-se de floritures, guanyar agressivitat, originalitat i una posada en escena que els dóna absoluta llibertat. Són dos, entre ells s’entenen i quan toquen hi ha connexió, el que els permet actuar amb espontaneïtat, sobretot als directes.

Són fills de la generació de la post-normalització. Ningú s’estranya quan els sent cantant en un idioma poc habitual en un estil com aquest, malgrat sigui un dels seus principals trets diferencials. La originalitat de les seves composicions els situa com la renovació dins el rock underground cantat en català. L’Hereu Escampa és punk, no hi ha cap mena de dubte; i el punk cadascú l’interpreta com li ve de gust. Ells, per sort, no tenen la necessitat d’acompanyar-ho de lletres pamfletaires, al contrari sinó que els dóna el tret diferencial de l’intel·lectual de comarca. Estructuralment les cançons són molt completes, toquen en total sintonia. Rescaten la tècnica i posen de manifest que una altra música barroera és possible.

Sense estar contaminats per la moda o la tendència que respiren els carrers de la capital, L’Hereu Escampa aconsegueixen donar la volta a la truita d’un gènere que a casa nostra no té gaires referents. De fet, els van a cercar més enllà de les fronteres, i al seu disc hi ha un conglomerat d’influències que ells duen interpretant molt de temps fins que han aconseguit desxifrar-ho amb un codi personal propi. Tècnica en la base rítmica, guitarres agressives i originalitat en l’execució culminen en un punt àlgid àcid i adictiu. El resultat és breu, però en tenen prou per convèncer a aquells que el tasten. Sis temes en vint-i-dos minuts que transmeten energia i ressusciten dins nostre aquelles ganes de reviure la passió per la música que sentien aquells que retallaven papers per fer fanzines a Seattle, NYC o Washington DC. La sensació és la mateixa, i la seva necessitat passa per vertebrar una escena de la qual ells en són partíceps. Es tracta de fer les coses amb coherència als teus pensaments. Actuant així, el resultat no pot ser res més que sincer.


D’on ve el nom?
El còctel està fet a la seva justa mesura, i quan s’ha destapat el recipient n’ha aparegut el resultat. Es diuen L’Hereu Escampa, i molt probablement el nom és el primer que convida a investigar sobre ells. Ens expliquen que el nom l’adopten de la seva àvia, que els deia que eren uns fugitius, uns malgastadors, que eren l’hereu escampa. Fent una petita cerca ens n’adonem que evidentment és així, que l’expressió "l’hereu escampa" fa referència a un home pròdig, un malgastador.