Lux Interior (21 d'Octubre de 1946 - 4 de Febrer de 2009)

Ahir, 4 de Febrer de 2009, el cor de Erick Lee Purkhiser va deixar de bategar. Lux Interior moria degut a una insuficiència cardíaca. D'una vegada per totes retrobava allò que el mantenia viu i del qual s'havia estat nodrint durant bona part de la seva vida, la mort. Alló que el fascinaba i l'omplia d'energia, allò del que es reia sense cap mena d'escrúpol i que l'omplia d'electricitat. Allò que li va transmetre la inspiració suficient per reinterpretar el que bandes com els The Sonics havien fet anys enrere, sembrant rera el seu pas les llavors que permetrien estructurar les bases de la cultura psicobilly.
Fanàtic de la cultura de sèrie B, obsessionat pel Rock'Roll, els zombis i la mort. Va fundar The Cramps juntament amb la seva esposa Poison Ivy, tots dos serien els pilars que donarien sentit a una banda que, en directe, destil·laba electricitat i esquizofrènia, arguments que van permetre revolucionar el concepte del punk, el rock i la cultura verdaderament underground.

Com a homenatge deixaré l'enllaç a un especial d'Alta Fidelitat del Mai a la Vida, que el 31 de Gener de l'any passat vaig als The Cramps i a les pel·lícules de Sèrie B.

Ressucita com un mort vivent i torna a caminar...

Charles Wesley Cooper, III (12.IV.1977 - 22.I.2009)

La mort és una qüestió que miraculosament, com a qualsevol ésser humà, em crida l'atenció. Per sort, sempre m'ha tocat patir-la, una mica, de lluny.
Me n'adonava a través d'un missatge al meu facebook que em remetia al blog del seu myspace, Jushua Eustis anunciava la mort de Charles Wesley Cooper, amic i l'altra meitat del duet amb el que formava Telefon Tel-Aviv, peça clau de l'electrònica del Segle XXI i uns dels màxims exponents de l'IDM a nivel mundial.
Charles Wesley Cooper moria un dia després del meu aniversari, dada irrellevant però que, personalment, em crida l'atenció. Una dada no tant irrellevant és que, l'anterior missatge al blog del seu myspace era per anunciar, en data de 26 de Gener, que Immolate Yourself, el seu nou treball desprès de cinc anys, arribaba al mercat via iTunes. El primer pel segell discogràfic berlinès BPitch Control, regentat per la diva Ellen Allien, i el més diferent dels tres. Des del punt de vista que s'escapava de l'electrònica onírica a la que ens tenien acostumats a Farenheit Fair Enought (2001), el seu primer treball, i molt llunt, també, de l'electrònica intel·ligent amb pinzellades post-rockeres del magnífic Map Of What Is Effortless (2004).
Hi ha una cosa que em va cridar molt l'atenció quan vaig llegir la trista notícia al blog del seu myspace i amb la qual acabaré. Joshua, parlava d'ell fent referències, com quan és habitual en la mort de qualsevol persona, a les seves qualitats artístiques i personals. El seu bon humor, la calidesa, la seva amistat, la lleialtat, etc. Arriba un punt, però, que cita una curiosa característica del seu company que trobarà molt a faltar, '[...]however, I should mention that he had a shoe collection that was marvelous,[...]'. Curiosament, sembla ser que Charles Wesley tenia una obsessió amb les vambes, en feia col·lecció i durant les gires se les enduia. Més tard, trastejant per internet, he trobat aquest apunt, si més no, graciós, 'Charlie Cooper was an avid shoe collector, and has been known to take up to 21 pairs of shoes while on tour. During a show last spring in Moscow, Russia he had three outfit changes including one "encore set" that featured a vintage pair of UNC(University of North Carolina)-Blue Air Jordan's with matching t-shirt'.

Descansa en pau Charles, la teva música mai morirà, les tristes melodies d'agunes de les teves cançons m'entristeixen com si hgués perdut un amic imaginari...