Retalls inèdits d'una conversa amb Els Trons, Vol. 2 (Bar Ramón, Barcelona. 20.03.2010)

- Vam fer el Are You Gonna Miss Me? que, traduïda paraula per paraula sonava de collons.

- Si, cantat en català, haguèssim sonat malament, segur que haguèssim passat desapercebuts. Però com que resulta que sonem de collons, doncs ha tingut èxit.

- Totes les cançons son traduccions literals -algunes més que d'altres-. Ens hem esforçat al màxim en treure'ls-hi el sentit més acurat. Perquè segons per qui, una cançó pot tenir un significat o un altre. - Hi ha cançons com per exemple "El Noi del Carrer", que no son literals. La original és "I Ain't No Miracle Worker" que literalment seria "treballador miraculós", i nosaltres ens vam basar en la versió italiana. Però només amb el títol, perquè la resta de la cançó és la versió original. La cançó en italià és I Corvi.

Retalls inèdits d'una conversa amb Els Trons (Bar Ramón, Barcelona. 20.03.2010)

L'altre dia vaig entrevistar a Els Trons per un Dossier Catalunya que sortirà publicat al proper número del mes de Maig de Mondo Sonoro. Avui estava transcrivint l'entrevista que els hi vaig fer i me n'he adonat que durant l'entrevista, hi va haver un detall que aquell dia em va passar desapercebut però que analitzant-ho a fons m'ha fet reflexionar força.

No sóc en absolut un col·leccionista, ni tant sols un expert en música dels seixanta, ni tant sols de la que és feia al meu país en aquella època. Però gràcies al Marc, guitarrista de Els Trons, me n'he adonat del valor que tenia aquella música. Molt més enllà del que suposava el fet inèdit d'interpretar un estil de música tant underground com el rock'n'roll, o la psicodèlia en èpoques de dictadura. Tots plegats èren uns avançats per aquella època, i gràcies a això he pogut recuperat alguns posts de blogs que trobareu amagats entre el text que he transcrit literalment, a continuació...


Aquí podríem trencar una llança a favor d'en Passola. El que deia en Passola, un dia que vaig parlar amb ell -abans que morís-, era que la seva voluntat -Bé, la seva voluntat, i la de tota la gent d'Edigsa i tots aquests- era normalitzar l'escena musical catalana i equiparar-la a les condicions d’un país normal que no pas en les que estava la Catalunya sota la dictadura. Tenien al Guardiola, a la Alita, que ells recuperaven molt més això que no pas Els Dracs, i tots aquests. La seva idea, però, era que tots els compradors de música catalans tinguessin accés a música en català de tots els estils. Per això van crear tots aquests grups, més o menys prefabricats. La majoria eren grups que cantaven en castellà o en anglès, i els agafaven i els hi posaven noms que sonèssin a onomatopeies i que sonèssin molt pop. Per exemple, Els Dracs, Els Corbs, Els Xocs, The Bonds, etc. Els hi donaven un repertori i els hi traduïen, o alguns se'ls traduïen ells mateixos. Una mica, nosaltres, en cantar en català doncs també una mica la idea és portar-ho aquí. Hi ha hagut revival de totes menes però potser d'això mai n'hi havia hagut.

El so de la Mediterrània

Tothom estima al pare i a la mare. A vegades no per igual, tot depèn de la situació que visqui cadascú. D'altra banda hi ha coses que superen qualsevol obtacle i vincle emocional. Em refereixo a l'amor cap a la terra que t'ha vist nèixer.

Sovint hi ha qui diu que aixecar barreres és lo millor, i que ells no són d'aquí, que són del món. També diuen que no hi ha fronteres, i que la seva pàtria és el món. Però darrere d'aquest discurs, que tot i que no critico, asseguraré que no comparteixo, hi ha d'altres coses que sí, que donen sentit a la vida.

Per mí, i perdoneu que em posi sentimental, hi ha coses per les quals no hi ha suficients adjectius al món com per descriure tanta bellesa. Tots sóm iguals, perquè tots som humans, però afortunadament som diferents perquè som persones de diferenta mare, i és innegable que tot i la utòpica visió que significa pensar que no hi ha barreres -i està bé que no n'hi hagi, de físiques vull dir-, hi ha pàtries.

La meva pàtria és la mediterrània, i no me n'assabento ara. Jo fa molt temps que ho tinc clar, el que passa és que quan descobreixo coses com Pep Laguarda i La Tapineria me n'adono que cada cop hi ha més coses que estrenyen més els vincles.

Pep Laguarda i La Tapineria és una de les coses més boniques que he descobert mai, i "Brossa d'ahir" és un exercici musical suprem. Perquè té folk, té elements autòctons, aire mediterrani, està cantat en català i data concretament de l'any 1977, quan ni tant sols Devendra Banhart o Animal Collective havien estat concebuts pels seus pares. Si ho escoltèssin molts, és farien creus que aquí, a casa nostra, als anys setanta, és feien coses tant precioses.

Descarregueu-vos el disc d'aquest blog, que és molt bo però l'autor, ignorant de mena, probablement va ser endut per una ventada d'egocentrisme espanyolista que el va dur a no saber distingir entre llengua i dialecte. És una pena, però almenys té el disc llest per descarregar.

L'engany de la New Catalan Song

...i no precisament de la cançó sinó de la pel·lícula. Aquesta setmana vaig escriure un article sobre el fatídic reportatge de Raül Hinojosa al blog d'A Viva Veu. Pensava que haguès tingut molta més repercussió dels tres comentaris que ha tingut.

De totes maneres podeu llegir-lo, i si voleu, comentar-lo aquí.