#Compromisperlleida, Compromís pel país

Hi ha qui a vegades s'omple la boca amb coses com les de que cal reivindicar els valors que promouen altres zones del país, que cal descentralitzar-ho tot per tal d'evolucionar de forma sostenible, i no parlo de creixement econòmic sinó psicosociològic, cultural i demés. Últimament per twitter he seguit bastantes converses que duen el hashtag #compromisperlleida, que resulta ser un plà de desenvolupament per les terres de ponent, on un servidor encara pot dir que és la terra on hi ha passat més hores de la seva vida.

Estimar el país significa pensar globalment, i no només internacionalment que això també interessa, sinó en el que hi ha més enllà de les seves comarques. Els que som de Lleida (o d'altres indrets dels Països Catalans) i vivim a la capital del nostre país ens n'adonem que un dels principals problemes que té la societat catalana és el mateix que critiquem quan ve de més enllà de Fraga, que sempre és mira al melic, i aquest melic és el cordó urbunístic format per l'àrea metropolitana de Barcelona. El país és molt més que això i per un desenvolupament sostenible en tots els àmbits cal anar més enllà.

M'agradaria citar un paràgraf d'aquest article que m'ha fet reflexionar. A priori potser creureu que no té massa a veure amb el que he explicat fins ara, però jo penso que sí. Sóc així, no hi puc fer res...

[...] El relat d'un país dividit entre un conglomerat urbà atapeït i problemàtic i una ruralia deshabitada i sense expectatives ja no té sentit. No som a la dècada del 1960, ni combreguem amb les rodes de molí del desarrollismo franquista. Som a l'any 2010 i hem après certes lliçons. És indiscutible, per exemple, la ruralització de la ciutat (en nom de la qualitat de vida) i la urbanització de la ruralia (en nom, igualment, de la qualitat de vida). A Barcelona la gent reclama horts urbans o millors accessos a la serra de Collserola, mentre que als poblets petits es reclama una millor connectivitat amb la xarxa i altres serveis que abans s'haurien associat al món urbà. Si fa no fa, el futur és això. Ah, i recordin que l'expressió aigua de boca no existeix en català (no la recull el diccionari de l'IEC, ni l'Alcover-Moll, etc.) i la de reg a tesa, que ja no fa anar ningú, sí. Potser que comencem per aquí, no troben?







Què és compromís per Lleida?

QA'A Vs Bèstia Ferida

Si fa uns dies parlava sobre QA'A, ara es el moment de cercar les impresions que es van donar entre membres d'ambdues bandes. Sóc conscient de que potser mai plou a gust de tothom, i que els músics sempre estaran descontents amb el que els periodistes escriguin sobre ells, però la qüestió es que la redacció és una activitat molt personal amb la qual s'expressen les impressions que et mereixen certes coses. Igual que la música però sense acompanyar-ho d'acords, sinó te floritures literàries. Espero que agradi...


Relacionar música experimental amb música popular pot sonar poc singular, només cal, però, rodejar-se de set músics com els que formen QA’A i Bèstia Ferida per que aquesta expressió no quedi descontextualitzada, ‘El que és popular i el que és experimental és qüestió de perspectiva, des del nostre punt de vista, el que fem nosaltres és música popular’. (Mark Cunningham/Bèstia Ferida). Si el que diu en Mark ho sentís un purista de la melodia potser s’estiraria dels cabells, tot i això, cal dir que hi va haver una intervenció que tot i despertar el riure de més d’un, invita a la reflexió, ‘Jo últimament quan toquem veig que la gent es queda fins al final i que disfruta del que fem, encara que no ho escoltin a casa’ (Adrián/Bèstia Ferida). És un estil de música que sorprèn, ‘Creen una sensació que no deixa indiferent, el que fa que es quedin fins al final, i això en molts grups no passa’ (Víctor Gutierrez/QA’A). Víctor Hurtado de QA’A s’afegeix a la conversa, ‘Led Zeppelin o Pink Floyd que són grups que venien milions de discos tenen parts que ni tant sols jo, puc aguantar...’. És tracta de buscar-li coherència a l’assumpte, i que una música sigui titllada d’avantguardista és purament per una qüestió socio-cultural ‘Probablement, si fa 50 anys haguessin escoltat Hip Hop, haurien dit que el fet de posar poesia damunt d’una melodia era d’allò més avantguardista, avui, en canvi, el Hip Hop és un gènere d’alló més comercial’ (Victor Hurtado/QA’A). Avantguardista és un sinònim substitutiu de la paraula experimental, per que pel que sembla, l’ús d’aquest adjectiu desperta certa controvèrsia, ‘A mi un experiment no em sembla una cosa dolenta’ (Arnau Sala/Bèstia Ferida), a en Víctor Gutíerrez de QA’A, no li molesta per que, segons ell, ‘Qualsevol tipus d’art té la seva part d’experimentació’, a l’altre Víctor si que li molesta, segons ell és molt superficial. Però és en Cunningham, el més veterà en l’escena, qui intenta buscar una explicació racional i que situa el tema a la imparcialitat, ‘El terme experimental s’ha creat per catalogar tot allò que no es pot catalogar, la qüestió és que si ni tant sols nosaltres podem posar-nos d’acord, imagina’t el públic...’. Es tracta de classificar, i ‘Encara que soni a tòpic tothom intenta posar les coses en un sac, per poder-ho definir i per poder parlar-ne. Descriure la música de QA’A o Bèstia Ferida en paraules, és difícil’. (Víctor Gutierrez/QA’A). Per aquesta raó els periodistes fem ús de les etiquetes, un terme que molesta als músics, ‘A mi, les etiquetes em molesten’ (Arnau Sala/Bèstia Ferida). El que està clar, però, és que en el cas que ens ocupa, cal discernir entre ambdues bandes ja sigui per etiquetes o per estil. En el cas de Bèstia Ferida ens trobem amb un grup d’improvisació, i en el cas de QA’A, un grup que ‘Tenim moments d’improvisació que són d’il•luminació i moments on no enganxar res. Va arribar un punt en que vam decidir concretar i deixar d’improvisar’. (Carles)
Cal tenir en compte que entre els que estan assentats a la taula, s’hi troba Arnau Sala, artífex del segell Ozono Kids, un dels més importants d’aquest estil i de gran ressò a nivell internacional. ‘Des del punt de vista de l’artista, cal dir que depèn d’on vagin les teves pretensions, si el que vols és gravar i treure un disc, això és relativament fàcil, jo porto tota la vida fent-ho. I sinó ho fes jo, no sabria on anar’ (Arnau Sala/Bèstia Ferida) ‘De segells n’hi ha, però el que et faran serà una tirada petita’ (Adrián/Bèstia Ferida). El més interessant, des d’aquest punt de vista, és l’essència que es conserva del D.I.Y i d’intercanvi de material entre artistes, ‘En aquesta moguda hi ha molts intercanvis de CD-r’s, cassettes...’ (V.Hurtado/QA’A). El format sempre és un tema recorrent al que s’acaba arribant, ‘Des del meu punt de vista, el cd no és més que un tros de plàstic, entre el qual hi ha una barrera casi nula amb l’mp3, per aquesta raó si hagués de gravar, preferiria abans, penjar-ho a internet que editar-ho en cd, és més còmode i ràpid’(Mark Cunningham/Bèstia Ferida). Quan, la passió va més enllà de lo emocional sempre es valora allò tangible, ‘L’objecte del disc és important. Relacionar el grup amb l’artwork és bonic’(Adrián /Bèstia Ferida). ‘Dins del “nostre estil”es molt habitual fer tirades petites de discos, on el material pren valor’ (V. Hurtado/QA’A). Arnau Sabaté

(Entrevista original de l'apareguda el passat mes de Febrer a l'apartat de Dossier Catalunya de Mondo Sonoro)

La generació del Soroll (QA'A)

Que no es confonguin els entesos en mitologia egípcia, QA’A és un grup de Barcelona que el boca-orella i la forma de treballar, absolutament, minuciosa i elaborada de fer música els ha col•locat al punt de mira de molts fanàtics de la música psicodèlica, en general. Fan música estranya, inclús el seu nom n’és un clar exemple, ‘El pronuncien de mil maneres. Es pronuncia KA i no QUA, com fa la majoria’, diu rient Carles Esteban, un dels veterans de la banda, juntament amb Víctor Hurtado. Els acompanyen, a més, Kim Masdeu (bateria) i Víctor Guitíerrez (Baix). La primera pregunta és en referència a la trajectòria de la banda, ‘Al principi volíem que anés venint gent, fer diferents combinacions de músics. El Carles va venir bastants cops, primer amb el saxo, després amb la guitarra, i al finalment es va crear la idea de grup’ (Víctor). La música de QA’A probablement només es pugui definir a través del criteri de cadascú. Tot i això hi ha un nexe comú, la psicodèlia, i una forma que ells tenen de transmetre-ho al seu públic, és a través del multi-instumentalisme, ‘Al disc hi ha molts canvis d’instruments, des de balàfon, sad, viola, teclats, òrgues, piano i flautes encantadores de serps a molts tipus de percussions i inclús instruments que no tenen nom. Ens fascina la figura de Harry Partch, que és un compositor molt antic que es construïa ell mateix els seus propis instruments. (Carles/V. Hurtado). En directe també apliquen aquesta filosofia, ‘Depenent del set jo toco guitarra, teclats, sintetitzadors modulars, sitar, i altres instruments,’ (Victor Hurtado), ‘Jo toco guitarra, saxo, percussió i altres instruments’. (Carles). En el cas de QA’A cada concert és una experiència particular, i això es deu a la manera en com enfoquen els directes, i com reinterpreten el disc damunt de l’escenari, ‘El que fem en directe és diferent del que puguem fer a l’estudi, on tens més temps. En directe, ens hem d’anar adaptant per que el que no ens podem permetre és fer deu canvis d’instrument en un sol concert. El Carles fa 3 o 4 canvis d’instrument i jo, com a màxim, n’he arribat a fer 4’. (V. Hurtado). El disc l’han pogut gravar gràcies a que algú, extern a la banda, va presentar una maqueta al Festival LEM. Van resultar-ne guanyadors, gairebé, sense saber-ho, el premi era la gravació d’un disc, ‘Vam guanyar el LEM’07, fet que ens va permetre ser el grup resident durant el 2007 i 2008. Gràcia Territori Sonor ens ha ajudat molt i els hi estem molt agraïts. (Carles). La gravació que van fer gràcies al LEM, li van passar al que havia de ser el seu productor, ‘Zlaya Hadzich (Sonic Youth, The Ex) va supervisar les primeres sessions. A l’hora de mesclar es va retrassar i vam decidir acabar-ho amb Joachim Irmler (Faust)’ (Carles). Abans de marxar, vam estar parlant una mica de música i va quedar clar que la música que més els inspira és el Krautrock, ‘Sens dubte, el Krautrock és una influència per nosaltres. Però no ens agrada definir-nos com a tal’. (Víctor Gutierrez). És ara quan els components que no havien parlat durant tota l’entrevista desperten i fan declaracions d’allò més interessants, en referència a alguns detalls que se’ns havien escapat de l’entrevista, ‘En el disc hi ha coses gravades amb micros d’ambient i coses gravades amb micros d’estudi, mesclades per capes o simplement editades i enganxades. L’efecte que fan és molt interessant, se surt molt de lo convencional i li dona molt encant’. (Kim Masdéu) ‘A la música d’avui en dia li fa falta d’aquest encant, ho escoltes i tot és tant net. Jo això ho trobo massa perfecte i no m’agrada. Segons com sona una mica estèril’ (Victor Hurtado). Arnau Sabaté





(Entrevista original de l'apareguda, aquest mes de Febrer, al Dossier de Catalunya de Mondo Sonoro)

Antiga entrevista a Manel i una sorpresa...

Quan Manel ja havien guanyat el Sona 9, i havien fitxat per Discmedi, tot i no haver, encara, editat el seu fantàstic Els Millors Professors Europeus (Discmedi, 2008), encara eren un grup semi desconegut, diguem-li, de masses.
Aquesta entrevista va aparèixer al Dossier de Catalunya del Mondo Sonoro de Setembre de 2008, juntament amb una entrevista a Estanislau Verdet. Recordo que l'entrevista la vam fer a principis de Juny, just abans de Sant Joan perque, aleshores, vaig anar-me'n cap al Francàs a tancar-me un parell de dies en solitud i redactar-ne el text. El millor context per redactar una entrevista a Manel.

Espero que us agradi...

La primera vegada que vaig sentir a parlar sobre Manel va ser en un fòrum d’Internet on es parlava sobre la nova música cantada en català. Algú me’ls va recomanar i curiosament, mesos més tard em trobo amb ells assentat al voltant d’una taula parlant sobre una banda que a primer cop d’ull, tant per la seva música com fins i tot per la iconografia utilitzada en el seu myspace evoquen certa sensació de tradicionalitat. Em trobo amb en Roger (Veu), en Guillem (Guitarra) i l’Arnau (Bateria) però falta en Martí Maymó,(baixista) que no ha pogut assistir. En Roger és qui m’aclareix aquesta primera impressió ‘La veritat és que no hi ha pretensió d’escriure les lletres pensant en sonar com si algú les estigués escrivint estant a l’any 53’ tot i això sembla que aquest tema obre un petit focus de debat entre els membres de la banda ‘el guillem que es el que fa la majoria de lletres i cançons té moltes influències de pilars del passat, de la seva infància com per exemple d’en Joan Manuel Serrat’. (Arnau) ara si que sembla que la conversa vagi prenent forma i s’arribi a un front comú ‘Hi ha cançons d’en Serrat que em semblen espectaculars però en el cas de la nostra música no crec que hi hagi cap element antiguitzant, crec que el que et pot connotar això és la senzillesa en l’estructura de les cançons’ (Guillem). A nivell musical, la percepció simplista i tradicional fa que no contrasti excessivament la introducció de pinzellades electròniques que semblen percebre’s més en els directes tal i com m’aclareix l’Arnau, bateria de la banda. ‘En general composem entre tots però el que aporta més productivitat és en Guillem’ (Roger). La simplicitat en l’estructura de les cançons s’acompanya d’un element que caracteritza especialment la seva música ‘L’ukelele és el que pot variar més el resultat final en quan a percepció però és un instrument més que fem servir que tampoc li volem donar un protagonisme excessiu’ (Arnau). Tot i això sembla que hi estan tots d’acord quan els hi pregunto per la relació que hi pot haver entre aquest instrument i la banda Beirut amb la qual guarden certa afinitat musical, ‘La relació amb Beirut és l’ukelele però és una banda que tant sols ens em escoltat per sobre’ (Guillem).
Sense fer gaire soroll els Manel avancen a passes de gegant amb l’argument que la senzillesa i la creativitat són dos conceptes que es combinen a la perfecció i ara ja està tot llest per que a l’Octubre surti el disc de debut que els hi traurà Discmedi.



Des de la redacció d'aquesta entrevista ha plogut molt. No ho puc dir amb tota certesa, però estic gairebé convençut de que aleshores encara no tocaven algunes cançons, en concret dues. Les que us ofereixo en un arxiu de descàrrega rapidshare gràcies a la cortesia de Jordi Garrigós. Una és de Pulp i l'altra és d'uns mítics, els Pets.

Descarrega l'arxiu