The Chameleons

Aquesta setmana a Barcelona hi haurà un gran concert: The Chameleons, un grup que té molts discos a Spotify però que precisament el més important no hi és. És "Script From The Bridge", un disc que vaig conèixer per un amic i del qual em vaig comprar el single de les dues cançons que apareixeran citades al text que adjunto a continuació i que he escrit per Good2be. El single en qüestió em va costar una pasta i me'l vaig comprar motivadíssim a la botiga de discos que vaig estar treballant fa temps. He de reconèixer que vaig estar enganxadíssim a aquest disc però que ara fa molt temps que no l'escolto. Per aquella època també vaig descobrir Echo & The Bunnymen, concretament el disc Crocodiles i que tenia una textura de sonoritat molt semblant a la del disc i single de The Chameleons. Comprant el elapé del disc me'n vaig adonar que ells mateixos el van produir i això és nota molt. Guardo molts bons records d'aquella època fosca, sobretot per uns viatges consecutius que vaig estar fent a Londres i on la banda sonora de tots ells van ser aquests discos i que per cert, s'adequaven molt bé al context de la situació. Passejar pels carrers freds de Londres es fa molt més entretingut amb aquesta merda a l'orella.



Hacía mucho tiempo que The Chameleons no volvían a Catalunya. De hecho hemos perdido la cuenta, pero a juzgar de hechos históricos palpables quizás la última fue alrededor del período 2000 – 2001, cuando la banda volvió a los escenarios después de una actividad casi nula desde que en 1987 cesaran de dar conciertos debido a confrontaciones generadas a raíz de la muerte de su mánager. Des de aquella fecha, las únicas referencias discográficas que nos han llegado son grabaciones piratas de conciertos que la banda estuvo dando por aquél entonces y de la cual incluso se pueden descargar archivos del concierto que The Chameleons dieron en Barcelona, precisamente en la Sala Bikini que el próximo 15 de enero les acogerá otra vez. Que casi diez años más tarde, los de Manchester vuelvan a los escenarios, es un ejercicio meritorio de recompensa para los fans de la banda que verán satisfecha la posibilidad de poder ver en directo otra vez, los iconos de un movimiento que actualmente quizás ha quedado un poco diluido entre la diversidad de géneros del panorama musical pero que demuestran que el post-punk es un género atemporal y históricamente clave para el desarrollo de la música indie a partir de los 90. A la sombra de Joy Division, The Fall o The Sound, The Chameleons quizás son los músicos más respetados a raíz del debut, Script Of The Bridge (1983) que puso de manifiesto la sensibilidad lírica de Mark Burgess a la hora de escribir letras y que quedaron inmortalizadas en hits como “A View From The Hill” o “Don’t Fall”.

Oh! Cake & The Cookie

Dijous que ve toquen Oh! Cake and The Cookie A Viva Veu. Un grup força curiós que vaig entrevistar pel Mondo Sonoro a principis d'estiu. Resulta que alehores els hi vaig comentar que estàvem tancant el concert de Nadal i els hi vaig comentar si els hi interesava tocar, van dir que sí, i ahor em vaig assabentar que aquest és el seu primer concert "de veritat, en un bar de grans".

La Belize és una nena de deu anys que tot i la seva curta edat ja té dues cançons editades en un recopilatori, un disc en preparació, i ha participat en els corus del disc de Bedroom. Juntament a la Núria Muntaner han fet un grup que es diu Oh! Cake & The Cookie, de pop naïf, i aparentment infantil que quan hom l’escolta, permet decobrir-li un univers de sensacions perdudes en el temps, i l’evolució de la vida. Tal com elles m’indiquen, les seves cançons tracten d’amor i de fantasia. Tot i que les que actualment es poden escoltar aprofundeixen en la temàtica dels aliments, com a conseqüència del primer volum del disc minimúsica que s’acaba d’editar. La Belize passa l’estona distraient-se amb tot el que troba, fent la guitza a en Carlos d’Internet 2, que ens acompanya al costat, i quan li pregunto què fan, un sobtat atac de vergonya l’hi impedeix contestar. Però la Núria, que és al seu costat, li treu les paraules de la boca, “Explica-li va, Què és Oh! Cake & The Cookie?”. (Belize) “És un grup de música...”. Ah! Molt bé, i tu què hi fas? La Belize continua una mica vergonyosa, i m’explica que canta i fa percussions. Quan semblava que la cosa no arrencava, de sobte, la Belize oblida la vergonya, i es posa a xerrar, “La Núria toca el piano, i també canta, i fa les cançons..bueno, jo també...”. I aleshores és quan els hi pregunto sobre els inicis del grup, i la resposta de la Belize aixeca somriures entre tots els assistents, i deixa en evidència la meva poca creativitat periodística “Jolin, sempre la mateixa pregunta...”. Últimament, i gràcies a l’empenta del projecte minimúsica, els han fet moltes entrevistes. La Belize sembla atabalada de tants periodistes, però això no és raó de pes per no contestar-me, (Núria), “Jo la conec des de que va nèixer perquè els seus pares són amics de la meva germana. Jo li havia fet algun cangur, i haviem coincidit força. Amb la meva germana sempre coincidiem en assenyalar que era una nena amb molt potencial. La Belize és una petita artista...”. La última frase de la Núria la pot corrobarar qualsevol que passi una tarda amb elles dues. Ella té moltíssima activitat, poca por escènica, i això s’afegeix als coneixements musicals obtinguts, (Belize) “Fa dois anys tocava el piano, i ara a l’escola també faig música. A més, estic apuntada a la coral de l’escola”, que juntament conformen el còctel Oh! Cake & The Cookie. Personatges del bosc, monstres, gats, gossos,pretzels, pastissos i fulles d’arbres. Tot té lloc a les cançons del projecte personal de la Núria, al qual s’hi ha afegit la Belize. (Núria), “Jo tenia un projecte personal que es deia Oh! Cake. La Cookie va arribar l’estiu passat.”, i continua explicant “Eren cançons infantils que parlaven d’amor, i que tocava a casa meva amb el piano. Vaig gravar una maqueta, i la vaig regalar als meus amics. La sort va permetre que una de les cançons aparegués a un recopilatori de La Colazione i sonés per Radio3. A l’arribar la Belize, tot va cobrar un sentit”. La Núria sembla haver trobar la seva mitja taronja en l’àmbit artístic que li permet explotar les qualitats d’ambdues, i experimentar sensacions que la omplen. De moment tenen clar que volen un disc, “Serà una gravació casolana. Ens tancarem a casa, més que anar a un estudi a gravar. Si estem a casa és més còmode, per la Belize és més fàcil”. També tenen clar que volen un vídeoclip,”Farem el videoclip de Autum, al bosc, barrejant animació amb realitat. L’està fent la gent d’Escándalo Films, i serà en plan fantàstic, un bals amb animals i demés”.

Qa'a @Be Cool, 15/01/2010

Murnau en concert (Organitza A Viva Veu)

Fa uns dies us parlava que havia començat a escriure al blog de Que Grata Sorpresa!, i que el primer text que havíen pujat era el de Murnau, el projecte de Lluís Rueda Pelàez, l'encarregat de posar els sorolls i les històries abstractes a la música de El Petit del Cal Eril.

Aquest proper divendres 20 de Novembre -data clau, a més, per l'efemèride que suposo aquesta data per la llibertat i el final de la dictadura-, A Viva Veu presentarà Murnau en directe al Miscelänea, un espai cultural del Raval de Barcelona, que a més de ser un fantàstic lloc de trobada cultural, sala d'esdeveniments i botiga, també ens ha cedit aquest espai per realitzar aquest concert...

Us hi esperem...serà molt bonic, de veritat. La música de Murnau és especial, abstracta, sorollosa i acústica. Però llegiu una mica més a fons sobre ells aquí.

El preu són 4 € i 3 € pels socis del Miscelänea.

El disseny del cartell és de la Vanessa Millet.

Avui hi ha una cita inel·ludible. A les 21:00, Freud Quiere Bailar actuaran en acústic i A Viva Veu per tots vostès. No s'ho perdin per que no hi haurà més concerts fins al Setembre.

Social Distortion a Barcelona, 5 de Juny de 2009 a la Sala Razzmatazz

De moment no hi ha teloners, hora ni preu, però aquest enllaç, evidencia el fet.
No se quan va ser la última vegada que Social Distortion va venir a Barcelona, però si no m'equivoco va ser l'any 96, on van tocar a la Garatge. L'estiu de l'any 2005 va ser l'últim cop que els americans van trepitjar la península, i ho van fer al Azkena Rock Festival, buscant per internet he trobat trescròniques d'aquell concert, les adjunto a continuació. Crec que us poden interessar per evaluar una mica la salut del grup.

'Tras Wilco, Social Distortion y sus himnos de punk-rock (poco adecuados para conducir el coche hasta el recinto), tomaron el escenario Heineken. Apoyado en un repertorio increible, que se puede permitir obviar trabajos de la calidad de "Somewhere between heaven and hell", el magnético Mike Ness nos dió toda una lección de lo que significa el carisma en el rock and roll, arrebatándole definitivamente a Jagger su "Under my thumb", y mandándo recados tanto a los Guns (algo paradójico teniendo en cuenta que su batería Chalie Quintana tocó con Izzy Stradlin) como a nuestro buen amigo Bush, al que tachó de "cocksucker" (traduzcan ustedes) antes de dedicarle "Don't drag me down". '

Extret d'Indyrock.

'[...] Yankee Hotel Foxtrot no regresaron y no quedó otra que centrarse en el siguiente plato, Social Distortion. Nueve años hacía que los de Mike Ness no se dejaban ver por España y tanto tiempo hizo que fuera considerable el número de seguidores que viajaron a Vitoria para disfrutar de tan grata visita. Los Social estuvieron entre los vencedores de la noche sin ningún género de dudas. Ness se mostró encantador, contundente, maestro... Para clásicos (sería un debate hablar sobre el acierto o no de contratar a bandas como esta), Deep Purple. Los británicos dieron guerra, dignísimo brío no fácil de ofrecer por parte de un grupo casi tan histórico/mítico como los Rolling Stones.'

Extret de Muzikalia

'En cuanto a Social Distortion, un grupo muy caro de ver por estas latitudes, se erigieron en uno de los triunfadores del festival. Con un Mike Ness sobrado de carisma ejerciendo de líder indiscutible, los californianos presentaron la elegante evolución que ha seguido su punk rock hasta llegar a la madurez, con la incorporación de teclados y un discurso que -además de insultar abiertamente a George Bush- rinde homenaje al country y otros estilos de raíces americanas.'

Mondo Sonoro

No Surpries lies, part 1.

Avui trairé al nom del blog per donar-vos una sorpresa, que podreu descarregar-vos en format mp3. Es tracta del concert íntegre, però sense bisos -que si que van tocar-, que Darren Hayman y Jack Hayter van fer el passat Desembre a l'Apolo de Barcelona. Era el segon dia del Primavera Club i s'havia de notar. Els teloners per aquella ocasió van ser els, Britànics i també Hefnerians, The Wave Pictures. Com podreu escoltar, el concert s'inicia amb una breu introducció del mestre Hayman, destacant que ells no són Hefner, que simplement tocaran cançons de Hefner. De fet, el cartell ja ho anunciava, Darren Hayman & Jack Hayter play Hefner Songs. Just després d'aquesta aclaració i de la presentació de Hayter, comença el repertori de hits, que s'obra amb The Hymn For Alcohol en format electroacústic. Franic Rozycki y Jonny Helm, de The Wave Pictures, no van tardar en pujar a l'escenari per acabar d'omplir el buit que quedava a l'escenari...

disfrutin....


Les fotos són de la meva amiga Andreä