What The Future Sounded Like

A dia d'avui, endinssats en ple segle XXI, el futur segueix sonant igual que ho feia als primers seixanta, o fins i tot a finals de la dècada anterior, quan tot el que tenia a veure amb el futur es relacionava amb aconteixements que aleshores deixaven entreveure com la tecnologia poc a poc s'apoderaria del dia a dia de les persones. Analitzar sociològicament aquella època es pot fer des de diferents perspectives; Sociològiques, econòmiques o culturals. De fet les dues primeres condicionaven la societat, i de retruc la cultura. Les primeres referències de ciència ficció vénen d'aquella època, just alhora que es desenvolupava una realitat absolutament palpable, i que jo he descobert gràcies a "What The Future Sounded Like", un documental del 2006 que pel que sembla s'ha endut força premis i que se'n va enrere en el temps per posar a zero el comptador que descriu la història de la música electrònica (El documental es pot veure sencer al vídeo superior que adjunto).

El docmental fa un repàs als actors principals d'aquella època. Entre altres, Tristam Caray -del qual us recomano aquest rèquim que va escriure Diego A. Manrique a El Pais coincidint amb la seva mort, l'any 2006-, Peter Zinovieff -Inventor del sintetizador anglès que en aquella època competia amb la marca americana Moog- i David Cockerell. Tots ells van desenvolupar l'empresa EMS (Electronic Music Studios).

El documental dura poc més de vint minuts i una peça història clau per entendre com van desenvolupar la seva carrerera grups vinculats a la psicodèlia. Acabo amb un vídeo de Hawkwind, pioners del rock cosmic, i banda on hi va tocar Lemmy de Mötorhead.

Ariel Pink's Haunted Grafitti

És, sens dubte, un dels millors músics de l'escena internacional i enguany s'ha tret de la màniga un del que, altre cop sens dubte, serà un dels discos de l'any: Before Today (4AD, 2010), convina a la perfecció dosis de pop, psicodèlia, new wave i textures d'altres estils en baixa qualitat que músics contemporanis han adaptat sota els paràmetres d'un nou gènere que sembla que en aquests dos últims anys ha calat força entre grups nordamericans de la costa Oest. Em refereixo al glo-fi, Chill-wave, Balearic, o com sigui que li vulgueu dir.

Resulta que avui, a l'obrir l'ordinador i connectar-me al facebook, he vist una conversa derivada del vídeo "Bright Lie Blue Skies" que va penjar anit en Coco. He descobert que aquesta cançó era una versió d'un grup dels seixanta anomenat The Rising Storm, i jo no ho sabia. En Coco, però, sembla que tampoc ho sabia. Tot i això ell pensava que la cançó d'Ariel Pink era d'un altre grup, The Ramrods. Definitivament, si escolteu les cançons veureu que efectivament el tema és de Rising Storms i no de Ramrods. Sigui com sigui, totes les cançons són increïbles, per això us poso les tres, i el vídeoclip d'Ariel Pink tampoc té desperdici.

Un tros de tema amb totes les de la llei!

El so de la Mediterrània

Tothom estima al pare i a la mare. A vegades no per igual, tot depèn de la situació que visqui cadascú. D'altra banda hi ha coses que superen qualsevol obtacle i vincle emocional. Em refereixo a l'amor cap a la terra que t'ha vist nèixer.

Sovint hi ha qui diu que aixecar barreres és lo millor, i que ells no són d'aquí, que són del món. També diuen que no hi ha fronteres, i que la seva pàtria és el món. Però darrere d'aquest discurs, que tot i que no critico, asseguraré que no comparteixo, hi ha d'altres coses que sí, que donen sentit a la vida.

Per mí, i perdoneu que em posi sentimental, hi ha coses per les quals no hi ha suficients adjectius al món com per descriure tanta bellesa. Tots sóm iguals, perquè tots som humans, però afortunadament som diferents perquè som persones de diferenta mare, i és innegable que tot i la utòpica visió que significa pensar que no hi ha barreres -i està bé que no n'hi hagi, de físiques vull dir-, hi ha pàtries.

La meva pàtria és la mediterrània, i no me n'assabento ara. Jo fa molt temps que ho tinc clar, el que passa és que quan descobreixo coses com Pep Laguarda i La Tapineria me n'adono que cada cop hi ha més coses que estrenyen més els vincles.

Pep Laguarda i La Tapineria és una de les coses més boniques que he descobert mai, i "Brossa d'ahir" és un exercici musical suprem. Perquè té folk, té elements autòctons, aire mediterrani, està cantat en català i data concretament de l'any 1977, quan ni tant sols Devendra Banhart o Animal Collective havien estat concebuts pels seus pares. Si ho escoltèssin molts, és farien creus que aquí, a casa nostra, als anys setanta, és feien coses tant precioses.

Descarregueu-vos el disc d'aquest blog, que és molt bo però l'autor, ignorant de mena, probablement va ser endut per una ventada d'egocentrisme espanyolista que el va dur a no saber distingir entre llengua i dialecte. És una pena, però almenys té el disc llest per descarregar.

Julian Lynch - Rancher

Aquesta cançó de Julian Lynch em sembla sensacional. És diu "Rancher" i apareix al seu elapé "Orange You Glad" (Olde English Spelling Bee 2009). Té el toc perfecte de psicodèlia i de lo-fi. És melancòlica, fresca i té una melodia crepuscular que atrapa. Em transporta a la platja, de bon matí, quan tot just surt el sol i fa fresca però com que és estiu no cal dur jaqueta...

Ahir la vaig punxar en una mixtape que podeu escoltar aquí i que vaig mesclar juntament amb en Trevor, el meu company de pis...