2 anys A Viva Veu

El passat 9 de setembre es van complir dos anys des de que vam posar www.avivaveu.com en línia, per celebrar-ho vam decidir que la millor manera de fer-ho era agraïnt a aquelles persones que sempre ens havien donat suport a tirar endavant el projecte. D'una banda vam decidir que publicaríem un vídeo resum dels 2 anys A Viva Veu, que van realitzar els amics de 3 Head Monkey i que duu per banda sonora el "Somatismes" de la Sentina. El vídeo és fantàstic, emotiu, preciós.



Cal reconèixer que tot i que molts cops tiraria la tovallola, amb això dels concerts, veient documents d'aquest tipus les piles tornen a carregar-se. A banda del vídeo vam organitzar dos concerts més, un obert al públic i que va tenir lloc a la [2] del Nitsa amb els nordamericans de garage-psicodèlia, Sic Alps i el suport local del que sembla que des d'aleshores és el grup de moda: L'Hereu Escampa. Tanmateix, amb l'Eduard vam decidir que també faríem un concert privat. Va coincidir que aleshores Jeffrey Lewis rondava per aquí, i amb el suport del Coco i, òbviament del Jesús Llorente d'Acuarela -el seu segell a l'Estat Espanyol-, els vam montar un concert on només hi vam convidar amics i col·laboradors. A dalt penjo les fotos del concert. El vídeo esperem veure'l aviat.

Per més informació però feu clic aquí.

Psychic TV - Godstar

This is a story, a very special story.
It's about Brian Jones, one of the Rolling Stones.

Where were you when the stars went out?
Where were you when they started to shout?
I saw you alone by the pool,
and all your friends called you a fool.
Godstar, Godstar. Godstar, Godstar. Godstar, Godstar. God.......star.

And you were so beautiful, you were so very special,
I wish I was with you now, I wish I could save you somehow.

Godstar, Godstar. Godstar, Godstar. Godstar, Godstar. God.......star.
(Echoing chorus): Brian, Brian, Brian.
Brian, Brian, Brian.
Godstar, Godstar. Godstar, Godstar. Godstar, Godstar. God.......star.

Where were all your friends that night
as you switched off the final light?
I saw your body in the water
Like a lamb going to the slaughter

And where were all of your laughing friends?
Where were they at the very end?
They started to steal your glory
They never even told your story

Godstar, Godstar. Godstar, Godstar. Godstar, Godstar. God.......star.

Gold Panda

Gold Panda és un dels artistes d'electrònica d'avantguarda que més m'han cridat l'atenció. El vaig descobrir a mitjans de la passada Primavera a través d'una recomanació de Last.fm mentres escoltava Mount Kimbie, un altre imprescindible.

Ara ja ha sortit el seu primer disc, jo vaig tenir la sort de veure'l en directe a Nova York aquest estiu, i el seu directe és un dels més increïbles que he vist últimament. Producció en directe mitjançant pedals, caixes de ritme, sintes, pedals i un ordinador. El disc, "Lucky Shiner" es pot escoltar a Spotify i Javier Blánquez n'ha escrit això a PlayGround Mag. Per mí no deixa de ser electrònica experimental amb un toc ballable i que busca referents en multitud de paisatges i atmosferes, convertint el resultat en electrònica paisatgística d'allò més evocadora. El vídeo ho refunda...

Snow And Taxis from Gold Panda on Vimeo.

Una excusa per recomanar un blog

He parlat moltes vegades d'Stiff Little Fingers, i ho faré una vegada més sense cap mena de por de caure en falses catalogacions de fanatismes per part dels qui llegiu aquest blog. Vull parlar d'Stiff Little Fingers per varies raons. La primera perquè sobren excuses per escoltar-los (són un dels meus grups favorits), la segona perquè la setmana passada vaig escriure un article del qual estic força orgullòs a A Viva Veu, i l'altra és per parlar-vos d'un altre blog. És diu "Fuera en las Calles", i per mí és una de les millors bitàcores de punk rock que he llegit mai a la meva vida. Tracten el punk amb maduresa, des d'una visió d'autèntic amant d'aquesta música. Es nota que porten aquest gènere a la sang, que n'han begut i que és el que realment els mou. En fí, merda de la bona...

En aquest blog vaig llegir que els Stiff Little Fingers van composar Suspect Device inspirant-se en la cançó que adjunto a continuació. Es diuen Montrose, i són un grup de heavy. Això explica perquè abans de crear el grup inspirant-se en aquella cançó de The Vibrators i que el primer concert que van veure de The Clash els inspirés realment, tocaven en un grup de versions de hard-rock.

Palote

Ara que escoltava els The Seeds, he recordat aquest fantàstic vídeo de la Bettie Page traient-se la roba i ballant a ritme de Can't Seem To Make You Mine...simplement brutal.

Ariel Pink's Haunted Grafitti

És, sens dubte, un dels millors músics de l'escena internacional i enguany s'ha tret de la màniga un del que, altre cop sens dubte, serà un dels discos de l'any: Before Today (4AD, 2010), convina a la perfecció dosis de pop, psicodèlia, new wave i textures d'altres estils en baixa qualitat que músics contemporanis han adaptat sota els paràmetres d'un nou gènere que sembla que en aquests dos últims anys ha calat força entre grups nordamericans de la costa Oest. Em refereixo al glo-fi, Chill-wave, Balearic, o com sigui que li vulgueu dir.

Resulta que avui, a l'obrir l'ordinador i connectar-me al facebook, he vist una conversa derivada del vídeo "Bright Lie Blue Skies" que va penjar anit en Coco. He descobert que aquesta cançó era una versió d'un grup dels seixanta anomenat The Rising Storm, i jo no ho sabia. En Coco, però, sembla que tampoc ho sabia. Tot i això ell pensava que la cançó d'Ariel Pink era d'un altre grup, The Ramrods. Definitivament, si escolteu les cançons veureu que efectivament el tema és de Rising Storms i no de Ramrods. Sigui com sigui, totes les cançons són increïbles, per això us poso les tres, i el vídeoclip d'Ariel Pink tampoc té desperdici.

Un tros de tema amb totes les de la llei!

Kid Loco - Cocaine Diana

Aquesta cançó em torna boig...

Stiff Little Fingers - Doesn't make it alright

L'altre dia vaig descobrir un 7" que vaig comprar fa temps a una fira del disc de les cotxeres de Sants. El single en qüestió és d'Stiff Little Fingers, sens dubte un dels millors grups de la història del punk, i que n'he parlat en moltes ocasions. Francament recordo comprar el 7" per un preu molt raonable, arribar a casa i guardar-lo amb la resta dels meus discos. Probablement sense escoltar-lo. Aquestes coses passen entre els que comprem música, sovint enduts pels impulsos.

Aquests impulsos tenen la seva contrapartida amb alegries quan, després d'un temps, un descobreix que la cara B del 7" és una versió d'un altre grup imprescindible, tant en la història de la música com en la seva història en particular. Stiff Little Fingers versionaven en el single Listen, la cançó "Doesn't Make it Alright" dels The Specials.

Tot just veure-ho vaig treure el que estava sonant per escoltar la cançó, i la melodia em va transmetre una immensa nostàlgia. Vaig veure'm a mí, de petit, a la meva habitació de la Plaça la Sal de Lleida, escoltant aquell disc que els meus germans m'havien gravat després que jo els digués que "m'agradava ser skin."

Els Specials van tenir la capacitat de crear un gènere sobreposant influències. No només musicals, sinó sociològiques. Escoltar el primer àlbum dels The Specials, datat de l'any 1979, és escoltar el so del carrer. El ritme ska importat pels immigrants jamaicans, aleshores inequivocament anomenats Rude Boys, barrejat amb la influència del New Wave que aleshores es respirava (així com la producció d'Elvis Costello) van fer d'aquell, un disc de cançons imprescindibles. Així com també ho són els missatges que anaven implícitament gravats en les seves lletres. Escolteu, sinó, aquesta cançó.

M.I.A - Born Free

Aquest vídeo m'ha deixat absolutament glaçat.

M.I.A, Born Free from ROMAIN-GAVRAS on Vimeo.

El vídeo més bonic del món...

Quan veig coses com aquesta tinc ganes de plegar veles, fotre el camp i no tornar mai més...

Retalls inèdits d'una conversa amb Els Trons, Vol. 2 (Bar Ramón, Barcelona. 20.03.2010)

- Vam fer el Are You Gonna Miss Me? que, traduïda paraula per paraula sonava de collons.

- Si, cantat en català, haguèssim sonat malament, segur que haguèssim passat desapercebuts. Però com que resulta que sonem de collons, doncs ha tingut èxit.

- Totes les cançons son traduccions literals -algunes més que d'altres-. Ens hem esforçat al màxim en treure'ls-hi el sentit més acurat. Perquè segons per qui, una cançó pot tenir un significat o un altre. - Hi ha cançons com per exemple "El Noi del Carrer", que no son literals. La original és "I Ain't No Miracle Worker" que literalment seria "treballador miraculós", i nosaltres ens vam basar en la versió italiana. Però només amb el títol, perquè la resta de la cançó és la versió original. La cançó en italià és I Corvi.

El so de la Mediterrània

Tothom estima al pare i a la mare. A vegades no per igual, tot depèn de la situació que visqui cadascú. D'altra banda hi ha coses que superen qualsevol obtacle i vincle emocional. Em refereixo a l'amor cap a la terra que t'ha vist nèixer.

Sovint hi ha qui diu que aixecar barreres és lo millor, i que ells no són d'aquí, que són del món. També diuen que no hi ha fronteres, i que la seva pàtria és el món. Però darrere d'aquest discurs, que tot i que no critico, asseguraré que no comparteixo, hi ha d'altres coses que sí, que donen sentit a la vida.

Per mí, i perdoneu que em posi sentimental, hi ha coses per les quals no hi ha suficients adjectius al món com per descriure tanta bellesa. Tots sóm iguals, perquè tots som humans, però afortunadament som diferents perquè som persones de diferenta mare, i és innegable que tot i la utòpica visió que significa pensar que no hi ha barreres -i està bé que no n'hi hagi, de físiques vull dir-, hi ha pàtries.

La meva pàtria és la mediterrània, i no me n'assabento ara. Jo fa molt temps que ho tinc clar, el que passa és que quan descobreixo coses com Pep Laguarda i La Tapineria me n'adono que cada cop hi ha més coses que estrenyen més els vincles.

Pep Laguarda i La Tapineria és una de les coses més boniques que he descobert mai, i "Brossa d'ahir" és un exercici musical suprem. Perquè té folk, té elements autòctons, aire mediterrani, està cantat en català i data concretament de l'any 1977, quan ni tant sols Devendra Banhart o Animal Collective havien estat concebuts pels seus pares. Si ho escoltèssin molts, és farien creus que aquí, a casa nostra, als anys setanta, és feien coses tant precioses.

Descarregueu-vos el disc d'aquest blog, que és molt bo però l'autor, ignorant de mena, probablement va ser endut per una ventada d'egocentrisme espanyolista que el va dur a no saber distingir entre llengua i dialecte. És una pena, però almenys té el disc llest per descarregar.

Boat Club - Memories

He descobert el Balearic, que és un gènere que a més de sentir una gran afinitat per ell, trobo que és fantàstic i perfecte per aquestes èpoques de l'any. Ara que ha començat la primavera...aquestes melodies melancòliques i tèrboles em retornen al passat. Com a una mena de joventut que mai he tingut però que sempre he somniat, a prop de la platja, remullant el peu a les pedres i el sol de juny sobre la pell...

Penso que no hi ha cap altre adjectiu que s'adapti millor a aquesta música...

Julian Lynch - Rancher

Aquesta cançó de Julian Lynch em sembla sensacional. És diu "Rancher" i apareix al seu elapé "Orange You Glad" (Olde English Spelling Bee 2009). Té el toc perfecte de psicodèlia i de lo-fi. És melancòlica, fresca i té una melodia crepuscular que atrapa. Em transporta a la platja, de bon matí, quan tot just surt el sol i fa fresca però com que és estiu no cal dur jaqueta...

Ahir la vaig punxar en una mixtape que podeu escoltar aquí i que vaig mesclar juntament amb en Trevor, el meu company de pis...

Yeasayer entre la psicodèlia i la festa electrònica

Fa uns dies vaig descobrir els Yeasayer gràcies a la H Magazine, pels quals vaig fer una breu ressenya. Aquest proper 16 de Març estaran tocant a l'Apolo i he escrit quelcom per Good2b que he cregut interessant de publicar aquí...

No us perdeu la imatge corporativa del grup perquè és probablement el que més mola de la banda....

Yeasayer
Odd Blood

El disco de Yeasayer empieza genial. “The Children” es buena, oscura y con una línea de bajos muy envolvente. La canción que le sigue es “Ambling Alp”, un tema que gana en textura pop y quizás algo de épica realzando las expectativas que uno había puesto tras su debut en 2007 con “Waiting for the Summer”, por eso han decidido convertirla en single, que podéis descargaros gratis desde su web. El toque Brooklyniano de su música perdura hasta “Madder Red” y la cristalinidad de su pop deconstruido se hace grande en “I Remember”. Sin embargo, a partir de aquí, el disco coge una línea algo desconcertante, apostando por sonidos electrónicos y ritmos facilones que sacaron exprimiendo algunos recursos de synth-pop pasados de moda, y revisados desde un punto de vista contemporáneo. De la parte final del disco se salva “Rome”, “Strange Reunions” y ya está. El disco está bien, pero es regular.

Lo que, sin embargo tiene de bueno esta banda, a parte de ser de Brooklyn, es que son un grupo para todos los públicos. Su espectro musical gira en torno a los modernos con zapatillas de colores, los indies de camisa de cuadros, e incluso aquellos con gustos un poco más ortodoxos pero que deambulan entre el eclecticismo electrónico y el pop de tinte oscuro. Yeasayer publicaron su segundo álbum a principios de este año, aunque el hitazo convertido en single “Ambling Alp” ya suena desde el 2009 con uno de los mejores videoclips últimamente editados. En el vídeo, y la canción, intentan mostrar la transición de la psicodelia de su anterior disco “All Hour Cymbals” (2009) hacia este giro electropopero moderado con guiños a Fever Ray. El segundo single de Yeasayer, lanzada la promoción a partir de 2010, tiene un toque mucho más electrónico, como el de la mayoría del disco Odd Blood, ya que otros hits como “Rome” incluyen la mezcla perfecta de su primer disco con los nuevos horizontes a los cuales se han aventurado. “Odd Blood” es un disco al que le cojes cariño, cargado de intensidad, nebulosa electrónica y guiños a la psicodelia. Argumentos que pueden ser razón de peso para fortalecer su directo que tenemos tantas ganas de ver, ya que es un grupo que no acostumbra a visitarnos demasiado...

les daremos una oportunidad

Between the bars

drink up, baby, stay up all night
the things you could do, you won't but you might
the potential you'll be, that you'll never see
the promises you'll only make

drink up with me now and forget all about the pressure of days
do what I say and I'll make you okay and drive them away
the images stuck in your head

people you've been before that you don't want around anymore
that push and shove and won't bend to your will
I'll keep them still

drink up, baby, look at the stars
I'll kiss you again between the bars where I'm seeing you
there with your hands in the air, waiting to finally be caught

drink up one more time and I'll make you mine
keep you apart deep in my heart separate from the rest
where I like you the best and keep the things you forgot

the people you've been before that you don't want around anymore
that push and shove and won't bend to your will
I'll keep them still

Mai a la Vida presenta: El Petit de Cal Eril

Mai a la Vida presenta: El Petit de Cal Eril en directe, el pròxim dissabte 11 d'Abril al bar Heliogàbal de Gràcia. Després del concert, sessió a càrrec dels Mai a la Vida dj's, on un servidor punxarà temes d'avui i de sempre.

El Petit del Cal Eril és un grup del qual en sentireu a parlar, i força. El seu so fa evident el que ve ensumant-se de fa una temporada. Per fí, la música en català recupera l'esperit creatiu que va abandonar l'escena a l'entrada dels anys 90. De nou es retroba l'esperit avantguardista que tant va predominar fins a ben entrada dels setanta.
El Petit del Cal Eril són de Guisona. Així doncs, s'estableixen com el primer grup de la nova hornada de bandes que surt de les comarques de Lleida. Tot i això, cal esmentar que nomès en Joan és de Guisona, la resta de membres són d'altres comarques.
La seva música dilueix la frontera existent entre el pop, el folk i la música psiquedèlica. Tot gràcies a les atmosferes electròniques, els corus infantils i l'ús d'instruments senzills com ara el xil·lòfon, la melòdica, o d'altres una mica més complexos com samplers, caixes de ritme, pedaleres, etc.

Si voleu conèixer una mica més a fons aquest artista tant singular, podeu dirigir-vos al Mai a la Vida, on l'Eduard Gras, l'Andrea Valverde i un servidor el vam entrevistar. Al final hi podreu escoltar 'Tantes Figues', cançó del nou disc.

suposo que no cal dir que no us perdeu el concert....

Desmond: La veu de l'home de la muntanya

Fa unes setmanes al Mai a la Vida, vaig parlar sobre el nou vídeoclip de Los Rotos (molt exitós, per cert). Segons el que marquen les estadístiques, arribant al top 50 de videos de parla hispana al youtube i amb més de 100 comentaris.
Avui, parlo aquí mateix de l'ScannerLIVE que li van fer la gent de ScannerFM a Desmond. El vídeo es va gravar el passat dimecres 18 de Març a la que havia estat, fins a la data, casa seva. Aprofitant que marxava del pis va aprofitar per gravar el vídeo allà.
Totes dues cançons, que són noves, són en format acústic i de caire folk-country, un estil que últimament investiga. El seu format habitual és electroacústic, el que significa que filtra per efectes de distor i loops, els acords de la seva guitarra. Hi ha instruments que donen cos a la seva música, aquests són la melòdica i el xil·lòfon. En aquest vidio no n'utilitza cap. Espero que el disfruteu...