divendres, 13 de març de 2009

Celebrant el dia del Pi


Segons el calendari anglosaxó, demà és 3.14.09, o el que és el mateix, una aproximació al nombre π. Dic aproximat per que com la major part de vosaltres sabreu, el nombre π, varia una mica, sinó comproveu-ho aquí. El fet és que algú ha decidit que demà serà el dia del número π, aquest algú de ben segur ha estat una persona de naturalesa impascient o bé algú que no preveia estar viu l'any 2015, any en que realment es compliria aquesta benedicció (pels més incults 3.14.15). El fet és que el 14 de Març de cada any deu ser celebrat per nerds, freaks i universitaris de camisa de ratlles d'arreu del món, com un gran dia. Com a curiositat, afegiré que Albert Einstein també va nèixer en 3.14.
Gràcies al twitter, he descobert aquesta direcció, així que si preteneu celebrar com déu mana aquesta diada, més val que us aneu preparant. Jo, per la meva part, ho celebraré de forma particular. Demà venen a Barcelona una de les bandes que més han influït en el meu desenvolupament com a persona, i no em refereixo a Decibelios i Kortatu.
Porto escoltant els seus discos des del final dels anys noranta. Concretament des de que un amic meu em va passar aquella còpia del Tin Soldiers, àlbum que recull gravacions d'antics àlbums i rareses en format acústic i en directe.
Quan vivia a Lleida em conectava aquest cd al reproductor portàtil i marxava cap a classes de recuperació de matemàtiques a casa d'un professor que es deia Gelonch. Vaig escoltar aquell disc infinitat de vegades, sobretot cançons com Silver Lining, Wasted Life o Listen, que en aquell àlbum eren en acústic i en el meu reproductor sonaven en repeat. Encara se m'eriça la pell recordant aquella guitarra. Crec que des dels The Clash o des de els grups que anomenava abans, mai una cançó m'havia emocionat tant. El sentiment amb el que Jake Burns rascava la guitarra era pur. Quan sonaven els primers acords d'aquella cançó la meva vida cobrava sentit i ara encara. La força d'aquest grup m'ha acompanyat des de que el txapes me'l va descobrir. Encara l'escolto i ho faré fins que mori. Qui digui que el punk no és sentiment no en té ni puta idea...poques vegades a la meva vida he tornat a escoltar algú tocant la guitarra d'aquella manera. Us ho puc ben assegurar...

Quan em mori que soni aquesta cançó, siusplau...

SILVER LINING
(Fingers/Ogilvie)

They tell you not to worry, they say they're terribly sorry
But that's the way it has to be, for the likes of you and me
Just be good and know your station
Always look on the bright side
Keep you faith and keep your patience
Your reward is after you've died

(Chorus:)
So don't be told, don't be consoled
Things are so bad, you can never make do
And there's always someone better off than you

They tell you that's your future, it's all down to human nature
Simply settle for what you got, that's destiny and that's your lot
All of us cannot come first, yes what you have is second best
But it might be a good deal worse
Third world peasants get even less

(Chorus)

Do you care that it's not fair?
Is this the way we have to live?
I know I care, and I want an equal share
Even if it mean I have to give

The people who are on top
Say that you should keep your chin up and
They are keen to show you, the unhappy ones below you
But I want to more of that stuff, that's looking at it upside down
And the world has got money enough for us to make it go around so

Don't be told, don't be consoled
Don't be ruled and don't be fooled
Because things are so bad you can never make do
And there's always someone better off than you

1 comentari:

malcombowie ha dit...

Cada dia aprenc coses noves de tu. Clar que llavors ja no vivía a casa. "Silver lining" és una expressió d'esperança que sempre m'ha agradat molt http://www.goenglish.com/EveryCloudHasASilverLining.asp