L'Hereu Escampa

A L'Hereu Escampa els vam escollir com a teloners del concert dels 2 anys A Viva Veu del passat mes de setembre a la [2] del Nitsa. Tot i que ja se n'havia sentit a parlar força, des d'aleshores sembla que la cosa a anat a més. Ara són el grup de "moda" (alerta a les cometes que connoten la paraula moda). Aquell mateix cap de setmana tocàven al Festival Hoteler de Vic, i ara ja han tocat a Barcelona, a Cadiz, al Monkey Week i la majoria de webs i blocs en parlen fantàsticament bé, d'ells.

Recordo que quan els vaig proposar de fer de teloners de Sic Alps pel concert dels 2 anys A Viva Veu, tant el Guillem com el Carles van flipar. Era una oportunitat d'or, i pel que imagino també de promoció. Per aquell concert, vaig escriure un post al bloc d'A Viva Veu (llegiu-lo aquí), d'aquell post després en va derivar una nota de premsa, que la gent de Famèlic Records em va demanar que redactés per enviar als mitjans i demés. Òbviament el text no és el mateix però sí que està molt inspirat en el primer, i del qual en còpio literalment algunes frases. No he vist la nota de premsa enlloc, en tot cas jo la còpio aquí perquè penso que n'estic força content de com va quedar.

A veure què us sembla...

No deixa de sorprendre que dos nois que tot just superen la post adolescència puguin haver compost un dels discos que de ben segur revolucionarà l’escena actual del rock del país, en el més ampli sentit del seu significat. L’Hereu Escampa són dos, en Carles toca la guitarra i el Guillem la bateria, un format de banda molt auster però d’allò més eficaç. De fet, la història del rock’n’roll més contemporània ha deixat pal·lès que no és necessari apostar per un lineup gaire complicat. Tractant-se d’aquest gènere, estalviar en instrument significa alliberar-se de floritures, guanyar agressivitat, originalitat i una posada en escena que els dóna absoluta llibertat. Són dos, entre ells s’entenen i quan toquen hi ha connexió, el que els permet actuar amb espontaneïtat, sobretot als directes.

Són fills de la generació de la post-normalització. Ningú s’estranya quan els sent cantant en un idioma poc habitual en un estil com aquest, malgrat sigui un dels seus principals trets diferencials. La originalitat de les seves composicions els situa com la renovació dins el rock underground cantat en català. L’Hereu Escampa és punk, no hi ha cap mena de dubte; i el punk cadascú l’interpreta com li ve de gust. Ells, per sort, no tenen la necessitat d’acompanyar-ho de lletres pamfletaires, al contrari sinó que els dóna el tret diferencial de l’intel·lectual de comarca. Estructuralment les cançons són molt completes, toquen en total sintonia. Rescaten la tècnica i posen de manifest que una altra música barroera és possible.

Sense estar contaminats per la moda o la tendència que respiren els carrers de la capital, L’Hereu Escampa aconsegueixen donar la volta a la truita d’un gènere que a casa nostra no té gaires referents. De fet, els van a cercar més enllà de les fronteres, i al seu disc hi ha un conglomerat d’influències que ells duen interpretant molt de temps fins que han aconseguit desxifrar-ho amb un codi personal propi. Tècnica en la base rítmica, guitarres agressives i originalitat en l’execució culminen en un punt àlgid àcid i adictiu. El resultat és breu, però en tenen prou per convèncer a aquells que el tasten. Sis temes en vint-i-dos minuts que transmeten energia i ressusciten dins nostre aquelles ganes de reviure la passió per la música que sentien aquells que retallaven papers per fer fanzines a Seattle, NYC o Washington DC. La sensació és la mateixa, i la seva necessitat passa per vertebrar una escena de la qual ells en són partíceps. Es tracta de fer les coses amb coherència als teus pensaments. Actuant així, el resultat no pot ser res més que sincer.


D’on ve el nom?
El còctel està fet a la seva justa mesura, i quan s’ha destapat el recipient n’ha aparegut el resultat. Es diuen L’Hereu Escampa, i molt probablement el nom és el primer que convida a investigar sobre ells. Ens expliquen que el nom l’adopten de la seva àvia, que els deia que eren uns fugitius, uns malgastadors, que eren l’hereu escampa. Fent una petita cerca ens n’adonem que evidentment és així, que l’expressió "l’hereu escampa" fa referència a un home pròdig, un malgastador.

La importància de les TIC en la comunicació cultural i organització d’activitats.

El passat mes de juny em van convidar al perquè realitzés una formació sobre "La importància de les TIC en la comunicació cultural i organització d’activitats". Era dins el marc del Giroscopi TIC, organitzat per la Casa de Cultura de Girona (Aquí podeu veure la programació).

Em van contactar a través de LinkedIn pequè el meu perfil era interessant pel que fa a experiència dins la comunicació online, i interessats en el meu actual lloc de treball, on formo part d'un equip que em desenvolupat el pla de comunicació a les xarxes socials per l'Ajuntament de Barcelona. Tot i que el projecte està online des de gener de 2011, i havíem començat amb una línia d'acció basada en posar de manifest tots els valors positius que transmet la "marca Barcelona", deixant de banda qualsevol conflicte pel que fa a temes polítics, amb l'entrada de CiU al nou govern, es va reorientar el projecte cap una actuació més institucional. (Faig aquest apunt ja que al principi del vídeo ho comento, i volia actualitzar aquesta informació)

El meu perfil, a més, també els hi interessava per la meva vinculació amb la comunicació cultural, així doncs el cercle es tancava. Vaig desenvolupar la xerrada pensant amb un tipus de públic entès en la matèria, la majoria d'assistents eren usuaris iniciats i alguns amb nivell avançat. La majoria d'ells gestionaven comptes institucionals i la informació que difonien era a de temàtica cultural (community managers d'Ajuntaments, regidors de cultura, gent del món associatiu, etc.)

La xerrada tenia de material de suport aquesta presentació que adjunto com a continuació.

Presentació giroscopi

View more presentations from arnausabate.

Intervenció a la taula rodona sobre "Música en xarxa, el nou paradigma. Nous públics i nous models de negoci" a la Catosfera

La Catosfera és un seminari sobre noves tecnologies dinamitzat per Catmèdia, un dels grups de mitjans online més grans de parla catalana. Enguany, 2011, aquest seminari ha tingut lloc a Granollers, i a mi m'hi han convidat per participar en una taula rodona juntament a Álvaro Martinez, de www.musicalliure.cat i David Mullor de Cat Records i membre del grup Ix!. La meva intervenció la vaig estructurar una mica en funció del títol que encapçalava la taula que moderava Jordi Riba de Viasona.cat, "Música en xarxa, el nou paradigma. Nous públics i nous models de negoci". És evident, doncs, que l'accés a internet a democratitzat d'una forma absolutament innegable el sector de la indústria cultural, que ha vist dinamitat el seu model tradicional i s'ha hagut d'adaptar -i fins i tot hi ha qui segueix enmig de la remor-, sense cap més remei, a una realitat que dicta els valors d'una nova era, el de la cultura en línia, on els valors arcaics sempre relacionats amb els drets d'autor han quedat antiquats. En aquests dos articles, Janquim resumeix les jornades de la Catosfera. En el primer fa una visió pràcticament general del seu pas per Granollers, enfocat des d'un punt de vista més crònica, i en aquest altre veureu un resum més particular de la taula on vaig participar. Evidentment, vaig aprofitar per parlar del model que segueix A Viva Veu per adaptar les eines gratuïtes que posa a disposició la xarxa per estructurar el nostre model "de negoci" i com ens comuniquem per Internet. Llegiu la crònica aquí.

A Viva Veu dj's @Switch Bar, 19-II-2011

M'encanta punxar al Switch Bar, és el que anteriorment es deia Gusto. Quan vaig arribar a Barcelona, ara fa gairebé 9 anys sempre sentia que auquest bar, a l'interior hi tenia una platja, amb sorra i demés. Diria que sí que és cert, que hi havia una platja. Tot i això jo no la vaig arribar a veure mai.

Quan es deia Gusto, el bar era pintat tot vermell per dins, i hi havia moltes il·lustracions del Lolo i Freak Club. M'encantava aquell bar perquè s'hi respirava un ambient molt agradable, i per mi, aleshores que arribava de Lleida, era tot un descobriment i un contacte sens dubte insòlit fins aleshores amb el que podia ser, d'alguna manera o una altra, l'underground barcelonès.

Fa un temps van canviar d'amos, i els nous van tapar les parets vermelles amb un paper de paret blanc amb motius negres. Tot i això, si vas al vàter encara hi ha les parets pintades de vermell amb els dibuixos dels ninotets amb serrell de Lolo i Freak Club.

Quan ens conviden a punxar a aquell bar sempre intentem buscar a la maleta els temes més extranys ja que és una bona oportunitat perquè l'ambient s'ho mereix...electrònica abstracta, synth-pop i altres temes que ningú s'atreviria a punxar enlloc però que allà hi sonen molt bé...


Neu! – Fur Immer

Pink Floyd – Arnold Layne

Julian Lynch – Rancher

Avey Tare – Umbrellas

Tokimonsta- Look-a-like

Section 25 – Looking from the Hill Top

Javi P3z Orquestra – Never mind the bollos

Coki – Ransom

Gold Panda – You

Four Tet & Burial – Moth

BFlecha – Ceja de Carnival

The Stone Roses Remixes – Rabbit In The Moon – I wanna be adored

Neon Indian – Should Take Acid With You

El Guincho – Soca Eclipse

Blank Dogs – No Compass

Prisma en Llamas – HMS

James Blake – Limit To Your Love

Ariel Pink’s Haunted Graffiti – Bright Lies blue skies

Wild Nothing – Live in Dreams

Woods – Military Madness

Postal Service – We will become silouettes

Reflexionant sobre la "Ley Sinde"

La setmana passada vaig escriure un comentari d'una notícia sobre la "Ley Sinde". Era sobre aquest article publicat a El País el dia 21/12/2010, i era un exercici que havia de fer pel Postgrau en Direcció i Gestió de les Empreses i Plataformes Culturals de la IDEC.L'article s'havia d'entregar abans del dia 21 de Gener, tanmateix jo no el vaig entregar fins aquest passat diumenge, el que significa que l'article en qüestió ja no tenia validesa perquè la "Ley Sinde" s'havia aprovat al Senat amb els vots favorables de CIU i PP.

A continuació podreu llegir la meva reflexió. Malgrat tot recomano llegir els següents articles que m'han serveit per apendre una mica més sobre aquesta llei, així com l'article que va fer l'Edu pel postgrau i que ell va penjar al bloc d'A Viva Veu.

Desmontando la Ley Sinde Paso a Paso.

El Barco de los Piratas.

Qué es y como funciona la "Ley Sinde".

He de reconèixer que qualsevol persona que em conegui mínimament creuria molt previsible que hagués escollit aquest article. Malgrat tot penso que és molt coherent que l’hagi escollit per comentar-lo. Bàsicament perquè tal com he citat a l’apartat anterior és un tema amb el qual em sento molt familiaritzat, així com els fets ocorreguts durant aquesta última setmana han canviat el significat de l’article que alguns dels meus companys van comentar, i que jo a l’entregar-ho amb retard em permetrà analitzar de forma més acurada el canvi de situació diametralment oposada a la que prèviament s’havia descrit. A dia d’avui, la “Ley Sinde” ja no ha fracassat tal com indicaven R. Muñoz i R.J Cano al seu article d’El País del 21 de desembre passat, sinó que els vots favorables de CiU i PP han permès que aquesta llei finalment hagi tirat endavant. Les conseqüències de l’aplicació d’aquesta llei seran substancials i repercutiran de forma directa al mercat cultural. Probablement les coses no canviïn tant com alguns esperen que canviaran ni la situació serà tant dramàtica pels opositors més acèrrims a aquesta llei. La realitat és una altra, la que molts dels que afecta aquesta llei ni tant sols en són conscients: Estem immersos en un sector que té un funcionament que requereix una clara renovació en molts aspectes, o almenys aquesta és la meva opinió. A continuació es fa una radiografia a nivell personal d’un sector fràgil que es troba en un punt en que caldria que es replantegessin moltes qüestions conjunturals.

La primera de les fragilitats que es posen de manifest és la manca de personal qualificat al sector per tal que afronti com es deguda, la crisi en la qual es veu immersa el sector. No només des del punt de vista econòmic, sinó del canvi d’hàbits de consum arran de l’accés generalitzat a internet i l’avenç pel que fa a les noves tecnologies. La “Ley Sinde” neix amb l’objectiu de protegir la propietat intel•lectual dels artistes amb el pla d’acció de tancar aquelles webs que atemptin contra aquests. Aquesta realitat ens duu a entendre que internet juga un paper clau en aquest assumpte, malauradament però sembla ser que l’analfabetisme digital és un concepte molt arrelat entre els ideòlegs i simpatitzants més fidels d’aquesta llei. És aquesta la raó per la qual discrepo tant amb el contingut de la llei com amb que aquesta s’hagi erigit com la salvadora de la música i/o continguts audiovisuals. En una situació com l’actual és imprescindible conèixer la xarxa, i aquesta llei sembla estar redactada sense tenir consciència de que existeix una “societat virtual” que no tothom coneix a la perfecció.

Els empresaris de la indústria discogràfica i audiovisual pretenen mantenir una estructura de negoci a hores d’ara insostenible degut al canvi d’hàbits dels consumidors. Ells, contraris a admetre aquest canvi, segueixen encegats en voler mantenir un model de negoci que va caducar a finals dels noranta. La més trista de les realitats, però, és que la capacitat d’adaptació dels anomenats “pirates” és molt més efectiva que no pas la dels que es troben al capdavant de la indústria cultural. El mercat no para de reinventar-se i ells no fan res per adaptar-s’hi. Ni tant sols molestar-se a entendre quin és el funcionament d’aquesta nova forma de consumir cultura des de que Internet és present a totes les llars. L’únic que han sabut fer és lamentar-se i esperar asseguts que algú, des de fora, els hi solucioni el problema. El negoci existeix, però la pròpia indústria posa pals a la roda de la evolució del mercat on coexisteixen totes dues realitats amb els interessos contraposats. En el cas de l’audiovisual, per exemple, cal destacar que fins fa tant sols un mes no existia cap botiga a iTunes Espanya de venta o lloguer de pel•lícules. Misteriosament tampoc existeix cap plataforma que ocupi l’espai que Spotify ha omplert pel que fa a l’streaming musical, però en contingut audiovisual.

L’exemple més de desconeixement del mercat per part dels propis empresaris que configuren aquesta indústria el vam tenir l’altre dia a classe, durant la taula rodona amb Àngela Bosch, Fèlix Riera i Àlex Eslava de Discmedi, on precisament aquest últim va ser el que des d’una posició absolutament derrotista pel que fa a la situació d’incertesa que actualment viu el sector al que es dedica. És que la cultura no és una indústria com qualsevol altra indústria d’un lliure mercat en el qual es realitzen intercanvis de béns i serveis? A cas les empreses no destinen milers de milions d’euros al cap de l’any en R+D? Perquè les empreses del sector cultural no inverteixen en recerca i desenvolupament? O el més important, perquè no inverteixen en formació?

Al capdavant de les empreses hi ha persones, i la formació és un altre aspecte imprescindible perquè la supervivència del negoci quedi garantida. Malauradament, però, al sector cultural, exceptuant alguns casos, hi ha un profund desconeixement de l’entorn i sobretot del fonament més teòric. En el subsector musical, que personalment és el que més conec, aquest argument s’accentua. Sovint caracteritzat per una forma de concebre el negoci des d’un punt de vista unidireccional i una incapacitat de diversificació. El despropòsit per part de la indústria és la pedra a la sabata que impedeix que aquest sector evolucioni, es resti importància als temes més conjunturals i es difongui un missatge populista en contra de tot allò que atempti els interessos de les indústries històricament més ben posicionades al mercat, així com d’artistes superventes i organismes legislatius i públics. Faci ràbia o no admetre-ho, el sector cultural ha canviat. Aquestes coses passen i entenc que es molt difícil d’admetre després de dècades de vaques grasses. La realitat és que la incertesa predomina en el sector, i les estratègies a seguir no són en cap cas garantia d’èxit. Malgrat tot hi ha qui ja s’ha establert en aquesta realitat amb models de negocis rentables, mentre els de sempre recorden amb nostàlgia que els anys passats van ser millors.

En cap cas penso justificar l’argument de la “cultura gratis” ni penso defensar l’alta implicació de l’estat en la cultura. Una indústria s’ha de poder sustentar per ella mateixa, i si la cultura representa un percentatge suficientment important cal que els treballem en aquest sector ens esforcem per fer del nostre, un sector competent. El consumidor és important, i per això cal que el tractem com es mereix i no com fins ara ve fent la indústria, que prima els seus interessos abans que els dels seus consumidors. Conèixer el públic és important per adaptar-se a ell i millorar la competitivitat de les empreses d’aquest sector.

Kraut-disco al segle XXI

Aquesta setmana anterior hem estat penjant les llistes del millor de l'any segons A Viva Veu, i concretament ahir em va arribar un maxi a casa que vaig comprar per discogs de Zombie Zombie i que nosaltres vam considerar que havia de ser present entre les llistes dels millors EP's del 2010. Vaig escriure una ressenya que finalment no va sortir així doncs aprofito per penjar-la aquí...

“Zombie Zombie plays John Carpenter” (12”, Versatile Records)

Aquesta és la nova referència del duet anglès Zombie Zombie, que publiquen en format EP i que en principi només era disponible en CD però finalment hem vist que fins i tot es pot adquirir en format 12”. Si no els coneixeu, els Zombies són hereus del so de bandes com Neu! o The Silver Apples però en una versió gamberra. El nom de l’EP és prou suggerent, es dediquen a versionar cançons composades prèviament pel cinematògraf John Carpenter. El disc ha estat produït per Joakim, i porta els temes principals de pel•lícules com Assault On Precinct 13 i Halloween. També conté dues inèdites composades pel mateix Carpenter (Escape From New York and Escape From LA)i es tanca amb el tema principal de The Thing, composada a mitges amb Ennio Moriccone. Un treball que resulta indispensable fins i tot després d’haver tastat el seu àlbum debut “A Land For Renegades” (Versatile Records, 2009), que és una fantàstica oda galàctica construïda amb metrònom que aconsegueix mantenir en tensió constant a l’oient, emulant el ritme motorik i forçant-ne la capacitat de traslladar-lo a un univers paral•lel, i que a més resulta fantàstic per fer-ho mentre aquest condueix. La seva música és la banda sonora perfecta per qualsevol persecució.

The Chameleons

Aquesta setmana a Barcelona hi haurà un gran concert: The Chameleons, un grup que té molts discos a Spotify però que precisament el més important no hi és. És "Script From The Bridge", un disc que vaig conèixer per un amic i del qual em vaig comprar el single de les dues cançons que apareixeran citades al text que adjunto a continuació i que he escrit per Good2be. El single en qüestió em va costar una pasta i me'l vaig comprar motivadíssim a la botiga de discos que vaig estar treballant fa temps. He de reconèixer que vaig estar enganxadíssim a aquest disc però que ara fa molt temps que no l'escolto. Per aquella època també vaig descobrir Echo & The Bunnymen, concretament el disc Crocodiles i que tenia una textura de sonoritat molt semblant a la del disc i single de The Chameleons. Comprant el elapé del disc me'n vaig adonar que ells mateixos el van produir i això és nota molt. Guardo molts bons records d'aquella època fosca, sobretot per uns viatges consecutius que vaig estar fent a Londres i on la banda sonora de tots ells van ser aquests discos i que per cert, s'adequaven molt bé al context de la situació. Passejar pels carrers freds de Londres es fa molt més entretingut amb aquesta merda a l'orella.



Hacía mucho tiempo que The Chameleons no volvían a Catalunya. De hecho hemos perdido la cuenta, pero a juzgar de hechos históricos palpables quizás la última fue alrededor del período 2000 – 2001, cuando la banda volvió a los escenarios después de una actividad casi nula desde que en 1987 cesaran de dar conciertos debido a confrontaciones generadas a raíz de la muerte de su mánager. Des de aquella fecha, las únicas referencias discográficas que nos han llegado son grabaciones piratas de conciertos que la banda estuvo dando por aquél entonces y de la cual incluso se pueden descargar archivos del concierto que The Chameleons dieron en Barcelona, precisamente en la Sala Bikini que el próximo 15 de enero les acogerá otra vez. Que casi diez años más tarde, los de Manchester vuelvan a los escenarios, es un ejercicio meritorio de recompensa para los fans de la banda que verán satisfecha la posibilidad de poder ver en directo otra vez, los iconos de un movimiento que actualmente quizás ha quedado un poco diluido entre la diversidad de géneros del panorama musical pero que demuestran que el post-punk es un género atemporal y históricamente clave para el desarrollo de la música indie a partir de los 90. A la sombra de Joy Division, The Fall o The Sound, The Chameleons quizás son los músicos más respetados a raíz del debut, Script Of The Bridge (1983) que puso de manifiesto la sensibilidad lírica de Mark Burgess a la hora de escribir letras y que quedaron inmortalizadas en hits como “A View From The Hill” o “Don’t Fall”.