dilluns, 31 de gener de 2011

Reflexionant sobre la "Ley Sinde"


La setmana passada vaig escriure un comentari d'una notícia sobre la "Ley Sinde". Era sobre aquest article publicat a El País el dia 21/12/2010, i era un exercici que havia de fer pel Postgrau en Direcció i Gestió de les Empreses i Plataformes Culturals de la IDEC.L'article s'havia d'entregar abans del dia 21 de Gener, tanmateix jo no el vaig entregar fins aquest passat diumenge, el que significa que l'article en qüestió ja no tenia validesa perquè la "Ley Sinde" s'havia aprovat al Senat amb els vots favorables de CIU i PP.

A continuació podreu llegir la meva reflexió. Malgrat tot recomano llegir els següents articles que m'han serveit per apendre una mica més sobre aquesta llei, així com l'article que va fer l'Edu pel postgrau i que ell va penjar al bloc d'A Viva Veu.

Desmontando la Ley Sinde Paso a Paso.

El Barco de los Piratas.

Qué es y como funciona la "Ley Sinde".

He de reconèixer que qualsevol persona que em conegui mínimament creuria molt previsible que hagués escollit aquest article. Malgrat tot penso que és molt coherent que l’hagi escollit per comentar-lo. Bàsicament perquè tal com he citat a l’apartat anterior és un tema amb el qual em sento molt familiaritzat, així com els fets ocorreguts durant aquesta última setmana han canviat el significat de l’article que alguns dels meus companys van comentar, i que jo a l’entregar-ho amb retard em permetrà analitzar de forma més acurada el canvi de situació diametralment oposada a la que prèviament s’havia descrit. A dia d’avui, la “Ley Sinde” ja no ha fracassat tal com indicaven R. Muñoz i R.J Cano al seu article d’El País del 21 de desembre passat, sinó que els vots favorables de CiU i PP han permès que aquesta llei finalment hagi tirat endavant. Les conseqüències de l’aplicació d’aquesta llei seran substancials i repercutiran de forma directa al mercat cultural. Probablement les coses no canviïn tant com alguns esperen que canviaran ni la situació serà tant dramàtica pels opositors més acèrrims a aquesta llei. La realitat és una altra, la que molts dels que afecta aquesta llei ni tant sols en són conscients: Estem immersos en un sector que té un funcionament que requereix una clara renovació en molts aspectes, o almenys aquesta és la meva opinió. A continuació es fa una radiografia a nivell personal d’un sector fràgil que es troba en un punt en que caldria que es replantegessin moltes qüestions conjunturals.

La primera de les fragilitats que es posen de manifest és la manca de personal qualificat al sector per tal que afronti com es deguda, la crisi en la qual es veu immersa el sector. No només des del punt de vista econòmic, sinó del canvi d’hàbits de consum arran de l’accés generalitzat a internet i l’avenç pel que fa a les noves tecnologies. La “Ley Sinde” neix amb l’objectiu de protegir la propietat intel•lectual dels artistes amb el pla d’acció de tancar aquelles webs que atemptin contra aquests. Aquesta realitat ens duu a entendre que internet juga un paper clau en aquest assumpte, malauradament però sembla ser que l’analfabetisme digital és un concepte molt arrelat entre els ideòlegs i simpatitzants més fidels d’aquesta llei. És aquesta la raó per la qual discrepo tant amb el contingut de la llei com amb que aquesta s’hagi erigit com la salvadora de la música i/o continguts audiovisuals. En una situació com l’actual és imprescindible conèixer la xarxa, i aquesta llei sembla estar redactada sense tenir consciència de que existeix una “societat virtual” que no tothom coneix a la perfecció.

Els empresaris de la indústria discogràfica i audiovisual pretenen mantenir una estructura de negoci a hores d’ara insostenible degut al canvi d’hàbits dels consumidors. Ells, contraris a admetre aquest canvi, segueixen encegats en voler mantenir un model de negoci que va caducar a finals dels noranta. La més trista de les realitats, però, és que la capacitat d’adaptació dels anomenats “pirates” és molt més efectiva que no pas la dels que es troben al capdavant de la indústria cultural. El mercat no para de reinventar-se i ells no fan res per adaptar-s’hi. Ni tant sols molestar-se a entendre quin és el funcionament d’aquesta nova forma de consumir cultura des de que Internet és present a totes les llars. L’únic que han sabut fer és lamentar-se i esperar asseguts que algú, des de fora, els hi solucioni el problema. El negoci existeix, però la pròpia indústria posa pals a la roda de la evolució del mercat on coexisteixen totes dues realitats amb els interessos contraposats. En el cas de l’audiovisual, per exemple, cal destacar que fins fa tant sols un mes no existia cap botiga a iTunes Espanya de venta o lloguer de pel•lícules. Misteriosament tampoc existeix cap plataforma que ocupi l’espai que Spotify ha omplert pel que fa a l’streaming musical, però en contingut audiovisual.

L’exemple més de desconeixement del mercat per part dels propis empresaris que configuren aquesta indústria el vam tenir l’altre dia a classe, durant la taula rodona amb Àngela Bosch, Fèlix Riera i Àlex Eslava de Discmedi, on precisament aquest últim va ser el que des d’una posició absolutament derrotista pel que fa a la situació d’incertesa que actualment viu el sector al que es dedica. És que la cultura no és una indústria com qualsevol altra indústria d’un lliure mercat en el qual es realitzen intercanvis de béns i serveis? A cas les empreses no destinen milers de milions d’euros al cap de l’any en R+D? Perquè les empreses del sector cultural no inverteixen en recerca i desenvolupament? O el més important, perquè no inverteixen en formació?

Al capdavant de les empreses hi ha persones, i la formació és un altre aspecte imprescindible perquè la supervivència del negoci quedi garantida. Malauradament, però, al sector cultural, exceptuant alguns casos, hi ha un profund desconeixement de l’entorn i sobretot del fonament més teòric. En el subsector musical, que personalment és el que més conec, aquest argument s’accentua. Sovint caracteritzat per una forma de concebre el negoci des d’un punt de vista unidireccional i una incapacitat de diversificació. El despropòsit per part de la indústria és la pedra a la sabata que impedeix que aquest sector evolucioni, es resti importància als temes més conjunturals i es difongui un missatge populista en contra de tot allò que atempti els interessos de les indústries històricament més ben posicionades al mercat, així com d’artistes superventes i organismes legislatius i públics. Faci ràbia o no admetre-ho, el sector cultural ha canviat. Aquestes coses passen i entenc que es molt difícil d’admetre després de dècades de vaques grasses. La realitat és que la incertesa predomina en el sector, i les estratègies a seguir no són en cap cas garantia d’èxit. Malgrat tot hi ha qui ja s’ha establert en aquesta realitat amb models de negocis rentables, mentre els de sempre recorden amb nostàlgia que els anys passats van ser millors.

En cap cas penso justificar l’argument de la “cultura gratis” ni penso defensar l’alta implicació de l’estat en la cultura. Una indústria s’ha de poder sustentar per ella mateixa, i si la cultura representa un percentatge suficientment important cal que els treballem en aquest sector ens esforcem per fer del nostre, un sector competent. El consumidor és important, i per això cal que el tractem com es mereix i no com fins ara ve fent la indústria, que prima els seus interessos abans que els dels seus consumidors. Conèixer el públic és important per adaptar-se a ell i millorar la competitivitat de les empreses d’aquest sector.