dimecres, 15 de desembre de 2010

Motörhead



La primera vegada que vaig sentir a parlar de Motörhead va ser en aquest capítol dels joves. Anys després em vaig fer amb alguns cassettes gravats que li vaig demanar a un heavy que freqüentava el Jamaikan Bar de Lleida, però no va ser fins al 2005 que finalment els vaig veure en directe. El concert va ser espectacular, sens dubte uns dels millors que he estat mai. No per res: Simplement perquè eren Motörhead. Mai m'he considerat un fan afèrrim del grup, sí que és veritat però que he escoltat alguns dels seus discos durant determinats períodes de la meva vida. Els que més vaig escoltar van ser Motörhead, de l'any 1977, Ace Of Spades, del 1980 i el recopilatori No Remorse, que precisament inclou totes les cançons més destacables que la banda va editar entre el 1977 i el 1984, l'any que jo vaig nèixer. Em vaig comprar aquest àlbum precisament no fa gaires setmanes a la Fira del Disc de Barcelona.

El que més m'agrada de Motörhead és, òbviament Lemmy. Hi ha pocs personatges com ell que despertin tanta admiració. No només per la seva autenticitat sinó per l'actitud davant la vida. N'estic segur que tothom d'aquest món li enveja alguna cosa a Lemmy. Encara que no el conegui...

Vaig escriure aquest text per Good2b. A veure si puc anar al concert; resulta que el mateix dia es solapen amb Best Coast. Jo tinc clar qui vull anar a veure...

Si Mötorhead ya era un mito, ahora lo son aún más. Lemmy, el carismático líder que encarna en sus propias carnes la definición estática de Rock’n’Roll es un dios en la tierra que bebe Jack Daniels con Coca-Cola, consume cigarros en casinos de medio mundo y vive para tocar porque no sabe hacer nada más. Su oficio es el Rock’n’Roll, así lo pudimos comprobar hace escasas semanas en el documental que presentó el festival in-Edit, donde los directores Greg Olliver y Wes Orshoski consiguieron retratar de forma impoluta el día a día del líder de Mötorhead, hallando la capacidad de éste para combinar su lado tierno como el más duro de roer. Con 63 años Lemmy no ha parado de tocar, siendo él quien aguanta la vela en Mötorhead. Si gue componiendo canciones que suenan compactas como bloques de hormigón, que entran contundentes y agresivas definiendo la historia de su vida, donde la carretera, el juego, las mujeres y las drogas son el pan de cada día. Como afirma uno de sus fans en el citado documental, “Si cayera una bomba atómica, sólo sobrevivirían las cucarachas y Lemmy”. Si no les visteis en su pasado concierto en Barcelona es absolutamente obligatorio que los próximos 17 o 19 de diciembre os desplacéis hasta el Sant Jordi Club si sois de Barcelona o a la Riviera si vuestra residencia es en Madrid.