dimecres, 10 de febrer del 2010

Quan el folclore esdevé cósmic


Demà serà un dels dies més importants de la meva vida. Entrevistaré un dels meus grups preferits des de que vaig fer la majoria d'edat, o des de que vaig deixar-me crèixer el cabell, perquè abans era skinhead.

És realment curiós que algú deixi de banda, durant una època, la seva col·lecció de discos de punk. Tot i això, al poc temps vaig tornar a recuperar-la, arribant a la conclussió que la música no és incompatible, i que el punk i el indie sobreviuen en una escena col·lindant des de la naixença de la cultura underground.

La qüestió és que Los Planetas sonaven a l'habitació del costat des de que tinc acte de fè, però jo els detestava. Amb els anys acabes assumint allò al que tendeixes, segurament per genètica, i t'acabes convertint en allò que mai pensaves que haguessis pogut arribar a convertir-te. Barcelona hi va ajudar. Però també hi van ajudar altres persones que per aquella època vivien molt a prop meu. Aquella època, acabaven d'editar "Contra La Ley de La Gravedad", i jo gràcies a aquest disc vaig poder recuperar altres joies molt més agresives com Super 8, o el fantàstic disc enfocat més al rock còsmic i la lírica de sentiment profund, "Una Setmana En el Motor De Un Autobús", que a part de contenir les cançons que més estimo de la banda, també conté la que més detesto (però que no se perquè també li tinc una mica de carinyo).

Bé, el fet és que porto tota la nit preparant una entrevista que avui m'han confirmat, i que demà faré a les 17'00 a un centric hotel de Barcelona. Tinc moltes coses a preguntar, sobretot desprès de que les seves últimes tres referències oficials siguin els discos més bons que ha parit el país d'aquí al costat. Una reinterpretació en clau molt personal del flamenc. Una posada al dia del rock flamenc dels setanta. Una autèntica alabada còsmica. Pura psicodèlia.

Al final resulta que he descobert una entrevista molt interessant que el Diario de Sevilla li va fer a en J. Em quedo amb el contingut d'aquesta frase per acabar el post "Tanto el rock como el flamenco tienen esa vocación contracultural, que es lo que les da sentido. Subvencionar el flamenco es asimilarlo a la cultura dominante. No creo que esté teniendo una influencia muy positiva. La generación de Morente, Meneses, Camarón, etcétera, es para mí la última gran generación de cantaores. Lo que ha venido después no ha sido tan interesante, puede que sea por eso o no, pero es posible que el hecho de haber sido una música tan marginal, tan infravalorada, fuera lo que la convirtió en tan valiosa", i en aquest aspecte m'hi sento molt identificat. Per la pèrdua de valors purs en la societat actual, i perquè les subvencions no son més que un instrument de mercantilització cultural que van en contra de l'autèntica essència de la contracultura, i de la lliure creació .