diumenge, 12 d’abril de 2009

Poorism, no gràcies.


Gràcies a un article de la universitat he descobert el Poorism, una nova tendència dins de les noves pràctiques turístiques. La veritat és que no he trobat xifres, i desconec totalment si aquest tipus de turisme està experimentant creixement. Tot i això em sembla una pràctica més que cínica per part d'aquells que el comercialitzen i el consumeixen.

El turisme gairebé sempre actua com una forma d'explotació de territoris, convertint atractius locals en quelcom suceptible de comercialitzar-se. Històricament, els humans hem tingut la ma trencada en realitzar aquesta tasca lo pitjor que hem pogut. El 'Poorism' n'és l'exemple més clar. Aquesta pràctica turística vetlla per convertir en font d'ingressos, la intimitat d'una bossa de població exhempta d'opinió i crítica al respecte del tema, sota els falsos arguments de 'Sensibilitzar als turistes de la pobresa' (tal com indica l'article de La Onda Digital). Converteixen les desgràcies d'uns, en beneficis econòmics per uns altres. Alimentant la opinió de tots aquells turistes occidentals (en la seva majoria americans, europeus anglòfils i alemanys) amb un tipus de turisme totalment sensacionalista. Converteixen en un autèntic zooloògic, la vida privada d'aquells que els ha tocat viure una realitat no escollida.
No puc deixar de relacionar el poorism amb un reality show de veritat. Més encara, després de veure el programa 21 Días de Cuatro, on una presentadora representava el paper d'una homeless, convivint entre membres d'aquesta comunitat durant una temporada. No cal mencionar que el contingut d'aquest programa era d'un nivell paupèrrim. En el cas del Poorism, ocorre el mateix, s'eleva al màxim exponent la curiositat rastrera i converteix els TURISTES EN VOYEURS.
El terme 'Voyeur' és d'origen francòfon i significa, literalment, observador però amb la connotació més pejorativa possible. Sovint, aquest adjectiu implica observar persones despullades o bé realitzant alguna relació sexual, amb l'objectiu de que el voyeur arribi a l'excitació. Des del meu punt de vista, aquest tipus de pràctica, i el Poorism no s'allullen massa l'un de l'altra. Bàsicament per que el Poorism, implica observar persones despullades (a vegades literalment) de tot allò que els occidentals tenim per la mà. En algun article he arribat a llegir que un poorista preguntava al guia si entre favela i favela pararien a fer un Mc Donald's...

Aquestes pràctiques, que habitualment són comuns en paisos com India, Brasil o algunes parts d'Àfrica, però que també es manifesten en parts degradades de ciutats occidentals, com per exemple en els barris de Harlem, el Bronx, Rotterdam o East Harlem a Belfast, Irlanda, sovint es presenten com una gallina dels ous d'or per tots aquells que resideixen en aquestes localitzacions. El Poorism retroalimenta la pobresa i afavoreix encara més la degradació, ja que en la misèria es troba el negoci. Tot i aquesta realitat, els defensors del Poorism seguiran defensant aquesta pràctica com un tipus de turisme de consciència.
Qualsevol persona amb dos dits de seny entendria que la única pràctica de turisme sostenible, suceptible de convertir-se en el tipus de turisme substitutiu, seria el TURISME RESPONSABLE, una pràctica que vetlla per un turisme just i que busca un equilibri en els àmbits socials, mediambientals i econòmics.