Top Ten d'estiu

Falten cinc minuts per les tres de la tarda i la calor és força notable a la ciutat de Barcelona, sobretot tenint en compte que en aquesta ciutat la xafogor és el que més pesa en aquestes hores. La humitat fa que la roba s'enganxi al cos, per sort és divendres i al ser estiu la gent surt abans de treballar per que avui dia de jornada intensiva. L'estiu condiciona molt l'estat d'ànim de les persones -sobretot a mi- per això en aquestes èpoques els hàbits canvien, musicalment també. Aquest és el meu top ten d'estiu...

1. Neutral Milk Hotel - In the Aeroplane Over The Sea (Merge Records/Blue Rose Records, 1998)
Tal hi com he escrit per algun lloc, el meu estiu no seria el mateix sense Jeff Magnum, una de les forces principals i raons de ser de la banda i del Elephant 6 Recording Company. Per mi aquest disc és el millor de tots dos de la seva discografia (tot i que tenen dos 45" més que no he escoltat). En aquest disc s'enllaça el bo i millor de la música nord-americana. El passat i el futur.




2. The Beatles - Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band (Parlophone, Capitol Records, EMI, 1968)
Mai és tard per conèixer un disc, i quan dic conèixer no em refereixo a que fins ara no en tenia constància, sinó que no l'havia descobert, i amb descobrir em refereixo a assentar-se i sentir-lo. Per fi he pogut sentir-lo -fent referència a sentiments- i adonar-me que la psiquedèlia es reafirma com un dels meus estils preferits. Tot i que no és un disc que pot servir com a precedent, des del punt de vista més purista (veure Pet Sounds), aquest disc és genial. I Ringo Starr a 'with a little help of my friends' és brillant.


3. Get.Cape.Wear.Cape.Fly -The Chronicles of a Bohemian Teenager (Atlantic Records, 2006)
Sam Duckworth, líder d'aquest grup que jo, fent trampa, vaig descobrir gràcies al cartell del Faraday. Vaig tenir la sort de veure'l en directe i la veritat és que el disc que portava a l'ipod des de feia uns dies no em va decepcionar pas. Sam va saber interpretar tot el seu repertori amb l'ajuda d'un bateria i una caixa que samplejava tota la resta d'instruments que mancaven al directe -una pena, pero no li donarem importància-. M'agrada molt i és animat per posar-t'ho mentres et vesteixes per anar a fer unes copes.




4. Calexico - Fest Of The Wire (Quartertick Records, 2003)
Només puc dir que aquest disc m'agrada molt. No se per que la major part de música que més escolto últimament prové de nord-amèrica...aquesta gent saben reinterpretar molt bé els sons tradicionals de la seva terra per treure algo tant fi com el 'feast of wire'




5. Mike Ness - Under The Influences (Time Bomb/Zero, 2000)
Mike Ness és el tio amb més carisma, abans o desprès de Jeff Magmun segons les meves preferències del dia en que m'aixequi. Líder indiscutible de de Social Distortion, els agents que porten el punk-rock al seu màxim esplendor sense caure en la simplicitat dels 4 acords del punk als que la major part de vosaltres esteu acostumats. Aquest disc és pura energia Rockabilly i country accelerat.





6. The Jayhawks - Tomorrow The Green Grass (Def American, 1995)
The Jayhawks és un grup que té un nom que em recorda al del mític cantant pseudocaníbal, Jay Hawkins. Quan era petit escoltava molt un grup que es deien The Oppressed i la cançó que més m'agradava es deia Jay Hawkins. No té res a veure una cosa amb l'altra. Els Jayhawks són yankees i en aquest disc fan rock de puta mare.



7. The Mae Shi - Hllyh (Moshi Moshi, 2008)
En teoria havia d'entrevistar-los, però per mala estrugança no va ser possible. Són un grup de puta mare i per molt que us ho intenteu creure no són ni asiàtics ni novazelandesos. Són de Los Angeles i en aquest tercer disc -que no single ni maxi- evolucionen la seva fórumula de punk visionari, i hi introdueixen elements electrònics. En definitiva és un disc divertit i per escoltar-lo quan tens ganes de destruir.





8. Mishima - Set Tota La Vida (Sinnamon, 2007)
No hi ha treva, em sentia obligat a posar un grup català i no n'he tingut cap dubte. Vaig descobrir Set Tota la Vida en el primer de la sèrie de concerts que ScannerFM va fer sota la premisa de Centre Sta. Mònica produeix musica pop. Em vaig enamorar de la seva música. D'es d'aleshores els he vist 5 cops més. Ara ja tinc el cd.




9. Brian Wilson - Smile (Nonesuck Records, 2004)
No se si ho feu sovint això de comprar discos per impuls. Vaig comprar aquest disc quan va sortir, el vaig escoltar una vegada i vaig pensar que era basura, no el vaig entendre i el vaig guardar a la meva muntanya particular de discos comprats per impuls i que no valen res. Aquest estiu li he donat una oportunitat al Sgt. Peppers i m'ha flipat. L'he posat en segona posició per que no us penseu que sóc un activista pro-americà en favor de la British invasion. Per aquesta raó també he posat al Brian Wilson en novena posició, per contrarestar poders entre una llista tant americana, en la que hi han capigut noms, fins i tot, catalans. En definitiva, que l'Smile és pura psicodèlia vocal d'aquest loco carregat de psicotròpics amb l'ajuda de Van Dyk Parks (No confondre amb el trance-psicodèlic mainstream de quarta de Paul Van Dyk). Smile és naïf i es tanca amb Good Vibrations (uuuuuh! Pensareu que sóc un típic però aquesta cançó me la posa dura)

10. Julie Dorion - Goodnight Nobody (Jagjaguwar, 2003)
L'últim lloc de la graella l'ocupa la vocalista Julie Dorion, vocalista de Eric's Trip. Jo la vaig conèixer al Primavera Sound, el meu festival preferit, actuant juntament amb Mount Eerie. És una noia molt indie i capaç de robar-li el cor, per bellesa, a qualsevol indie d'estructura fràgil que fumi tabac ros i algun canut de tant en tant, baixi en bici al centre i compri discos super indies de Sonic Youth al Cd Drome, Discos Castelló o Wah Wah. M'he baixat tota la seva discografia recentment, jo no sóc tant indie com aquest noi que baixa al centre amb una bicicleta destartalada, i m'agrada molt.



Benvinguts!