dimarts, 5 d’octubre de 2010

#Compromisperlleida, Compromís pel país

Hi ha qui a vegades s'omple la boca amb coses com les de que cal reivindicar els valors que promouen altres zones del país, que cal descentralitzar-ho tot per tal d'evolucionar de forma sostenible, i no parlo de creixement econòmic sinó psicosociològic, cultural i demés. Últimament per twitter he seguit bastantes converses que duen el hashtag #compromisperlleida, que resulta ser un plà de desenvolupament per les terres de ponent, on un servidor encara pot dir que és la terra on hi ha passat més hores de la seva vida.

Estimar el país significa pensar globalment, i no només internacionalment que això també interessa, sinó en el que hi ha més enllà de les seves comarques. Els que som de Lleida (o d'altres indrets dels Països Catalans) i vivim a la capital del nostre país ens n'adonem que un dels principals problemes que té la societat catalana és el mateix que critiquem quan ve de més enllà de Fraga, que sempre és mira al melic, i aquest melic és el cordó urbunístic format per l'àrea metropolitana de Barcelona. El país és molt més que això i per un desenvolupament sostenible en tots els àmbits cal anar més enllà.

M'agradaria citar un paràgraf d'aquest article que m'ha fet reflexionar. A priori potser creureu que no té massa a veure amb el que he explicat fins ara, però jo penso que sí. Sóc així, no hi puc fer res...

[...] El relat d'un país dividit entre un conglomerat urbà atapeït i problemàtic i una ruralia deshabitada i sense expectatives ja no té sentit. No som a la dècada del 1960, ni combreguem amb les rodes de molí del desarrollismo franquista. Som a l'any 2010 i hem après certes lliçons. És indiscutible, per exemple, la ruralització de la ciutat (en nom de la qualitat de vida) i la urbanització de la ruralia (en nom, igualment, de la qualitat de vida). A Barcelona la gent reclama horts urbans o millors accessos a la serra de Collserola, mentre que als poblets petits es reclama una millor connectivitat amb la xarxa i altres serveis que abans s'haurien associat al món urbà. Si fa no fa, el futur és això. Ah, i recordin que l'expressió aigua de boca no existeix en català (no la recull el diccionari de l'IEC, ni l'Alcover-Moll, etc.) i la de reg a tesa, que ja no fa anar ningú, sí. Potser que comencem per aquí, no troben?







Què és compromís per Lleida?