dijous, 18 de març de 2010

Skatalà, the skinhead years

El mes passat vaig publicar un article pel retrovisor de Mondo Sonoro. Em van demanar que fos sobre Skatalà, i tot i que el que veureu publicat a la revista és molt més curt, el que trobareu a continuació és una extended version de la que van publicar, que va haver de patir greus retallades. Aquesta és molt més agraida de llegir, i la vaig fer amb molt carinyo ja que em va fer tornar enrere en el temps...als meus Skinhead years...un titular molt més original que no pas el que van ficar des de la redacció, i amb el qual no em sento massa còmode (Jamaica a la sang...)

Si voleu més informació sobre en Quique Gallart us recomano visitar el blog d'en Kiko Amat, ja que li va fer una entrevista molt interessant on ell explica què significa per ell haver estat el primer Skinhead d'Espanya (probablement)



Skatalà és un dels grups més significatius de l’underground català dels vuitanta, sobretot per ser una de les primeres bandes en importar i reinterpretar, a nivell personal, el que aleshores s’estava gestant a les illes Britàniques. Van crear escola, i ho van fer en català, al marge de subvencions. Dotze anys més tard de la seva separació tornen als escenaris per celebrar el seu vint-i-cinquè aniversari amb una gira que els durà arreu de Catalunya.


L’any 1984, al barri londinenc de Chelsea, hi havia un grup que cantava allò de “Skinhead is not a fashion, it’s a way of life”. Una declaració d’intencions que desseguida va convertir-se en la consigna revolucionària del jovent de classe treballadora que s’oposava al mercantilisme que anys abans havia posat de moda el No Future. El seu clam era simplement anti-social, i d’aquest moviment aviat en vàren derivar unes consignes culturals pròpies que fusionaven elements estètics i culturals propis. Aleshores tots creien en aquelles paraules, però només alguns -els més forts-, acabarien fent d’aquelles paraules una realitat. En Quique Gallart, de camí als 51 anys, ha seguit, al peu de la lletra, l’essència que transmetia la tornada d’aquella cançó de Combat 84, abans mencionada. Em reuneixo amb ell a les oficines que Buenritmo, la promotora que gestiona la tornada als escenaris d’Skatalà, té al centre de Barcelona. Abans de parlar de la gira del vinticinquè aniversari, ens n’anem enradere en el temps. En Quique em parla dels anys de la Barcelona pre-Olímpica, i de quan ell era el primer skinhead de Barcelona, “El que em va cridar més l’atenció dels skins era que era quelcom diferent, i jo no volia ser igual que la resta”, asegura en Quique en referència a una subcultura odiada per gairebé la societat en general. “En aquella època ser Skinhead era realment underground”. Fa referència a l’estètica, sobretot als tattoos i al respecte que va haver de guanyar-se amb el pas del temps. Realment fascinat per aquest cultura britànica, l’any 1985 funda la banda, juntament a en Roger (posteriorment Frontpilsen), Pitu (Subversiva77), Jorgito (Dr. Calypso) i Pep. Tres anys després arribaria la seva mítiquíssima primera gravació, “Fent d’Aquí”. “A casa nostra, Skatalà va tenir un paper fonamental en el sentit estricte de la paraula. Vam ser els primers i, per tant vam posar els fonaments per als que van venir desprès”. En Quique assegura haver enregistrat aquella demo amb mètodes realment rudimentaris i en una sola sessió. “Fent d’Aquí” es caracteritza per ser un dels primers discos a la península on s’hi intueixen influències de la 2-Tone anglesa, juntament a alguns temes inèdits d’Oi! com “Bolingas” o “Sin Cerveza No Hay Revolución”, cançons que amb el pas del temps i la consolidació de la banda amb una formació centrada en els vents, acabarien perden pes. Quan ens centrem a parlar estrictament de gèneres, es mostra concís, “Nosaltres volíem sonar com els Specials o Bad Manners però no en sabíem més ni tampoc teníem els mitjans”. En referència als primers anys, quan parlem de la resta de bandes que van començar a proliferar des d’aleshores, en Quique assegura, “Son molts els grups formats en la dècada dels 90 que reconeixen obertament la nostra influència en la decisió de muntar una banda. També una bona part d'aquella generació, declara haver començat a interessar-se per aquests sons a partir de haver sentit a Skatalà”. Després de “Fent d’Aquí”, la formació d’Skatalà es renova completament. Tant, que els únics membres permanents d’es d’aleshores seran en Pitu i ell, els dos cantants. “Els membres que farem la gira serem la formació més estable de Skatalà, desprès de la marxa del Manel al 92. És la que va gravar els 3 discs següents. "Borinot, Borinot" (1993), "Un de Nou" (1995) i el directe a Padova (1998) i la que va durar fins a la separació del grup (1998) amb Peña (bateria), Iñaki (baix), Manyà i Xungu (guitarres), Natxo Romero i Jordi Prats (saxos) i Joan Diaz (teclats) més els 2 cantants. Per qüestions d'agenda, en Joan no podrà fer tots els bolos i en els que falti serà substituït per Pablo del Dr. Calypso”. Un altre acte commemoratiu dels vint-i-cinc anys d’història del grup, a banda del retorn als escenaris, és l’edició d’un àlbum tribut, “Seran 18 grups fent versions de temes d’Skatalà. El ventall és tan obert que va des de la rumba de Tachita de Collblanc fins el funk de Fundación Tony Manero, passant per clàssics com Dr. Calypso o Subterranean Kids, o grups de les escenes actuals d’estils com el power pop (The Bite, Lost Men Service), punk (The Capaces), Oi! (Opció K95, Secret Army), com de l'entorn reggae/ska (Soweto, The Cabrians, Thorpedians)”. El retorn als escenaris d’Skatalà, després de dotze anys de silenci es deu, segons Quique, perquè “és una oportunitat única per a les noves generacions de poder veure en directe a un grup que el propi públic ha convertit en "llegenda", i de fet em comenta la extranya sensació que li suposa que la majoria del públic que assisteix als seus concerts sigui majoritàriament juvenil. D’atra banda també assegura que és un orgull que tothom coregi les cançons en directe, quelcom molt difícil d’aconseguir, en els temps que corren avui en dia. Arnau Sabaté