Deconstruïnt Walkabout, el que han fet Atlas Sound w. Noah Lennox

Etimològicament, pop ve de popular, i ja és curiòs que aquesta abreviatura tant accessible, si més no, per les masses, s'hagi utilitzat tantes vegades, durant la història de la música contemporània, com a punt de partida de totes les experimentacions. Tant els Beatles com els Beach Boys ja introduiren melodies retorçades en estructures bàsiques de ritmes fàcilment accessibles. Concebiren el pop com una tela en blanc sobre la qual començar a dibuixar estructures delirants, mantenint-ne, sempre, la coherència.
En aquesta línea, artistes de rigorosa actualitat, construeixen una carrera que hereta aquesta filosofia i la eleva al seu màxim exponent. Tant Bradford Cox com Noah Lennox mantenen la tradició de la melodia agradable y onírica que sovint té el pop, per embriagar-la d'una estructura rítmica caòtica. Retornen als recursos utilitzats anys enrera per redefinir el pop, així com ho ajunten amb influències de rigorosa actualitat com poden ser el dub. Estableixen l'estructura rítmica com la base de les seves melodies. Això és pot veure clarament en el treball de Noah Lennox, tant en banda (Animal Collective), com en solitari (Panda Bear), i no en els seus primers treballs que sonaven una mica més experimentals, sinó en els últims, i clarament accentuable desprès de Person Pitch, el seu debut en solitari.
D'es d'aquest punt de vista, Bradford Cox no és tant retorçat com el seu homòleg, tot al contrari. Deerhunter és la tempesta, i Atlas Sound, el seu projecte en solitari, és a la calma. De fet, per aquest proper mes d'Octubre s'espera l'arribada al mercat de Logos, el seu tercer àlbum. L'expectació és màxima ja que, juntament a Animal Collective, Bradford Cox s'estableix com un dels artistes més actius de l'escena independent, i d'avantguarda. De moment, tot el que he pogut escoltar d'aquest home, tant en disc, com en directe, és un regal per la oïda. Un avanç de Logos és el que Pitchfork es va encarregar de difondre, fa tot just deu dies acompanyat d'una esgarrifosa, així com morbosa foto del fràgil Bradford Cox, que pateix una estranya malaltia.
Mark Richardson és el crític que s'encarrega d'escriure sobre Walkabout, el tema que comparteixen Noah Lennox i Bradford Cox, i puntua amb un 8 la cançó, fet que em sembla correcte. El que em crida l'atenció és la forta influència que Walkabout pren d'Animal Collective i la poca semblança amb altres treballs d'Atlas Sound. Així com els anteriors treballs en solitari de Cox, How I Escaped The Prison Of Fractals i Let The Blinds Lead Those Who Can See But Cannot Feel eren de clara influència paisatgística i electrònica ambiental, Walkabout, l'avanç del nou disc, és una cançó construida a través de repeticions de samplers igual d'oníric però amb un enfocament clarament menys melodramàtic que el dels seus anteriors discs, de clar contingut autobiogràfic. Fins i tot els coros de Walkabout assoleixen un nivell de melodia vocal calcada de les que surten dels discs d'Animal Collective. El loop que fa de base l'extreuen de What I'm Gonna Do, una cançó del 1966, de The Dovers , i delata la influència de Lennox, juntament a les ja citades floritures vocals. Probablement, l'únic element que ens recorda a Cox en la cançó és la presència d'atmosferes made in Atlas Sound, que intenten diluïr sense èxit la força tropical que adquereix el ritme de The Dovers repetit reiteradament.



Bradford Cox que no és massa de sustreure ritmes d'altres cançons per establir-les com la base de les seves propies composicions, en aquest cas elegeix un company que l'introdueix en aquest món. Alguna de les seves introduccions en el món dels loops, és evident en moltes de les seves composicions. Tot i això accentuarem la cançó Cold As Ice, del seu segon disc en solitari, i que considteux en una repetitiva base, però en aquest cas molt més onírica. Logos serà el seu disc menys autobiogràfic, i per que la feina feta com Deerhunter en Microcastle/Weird Era Co. era una continuació de la tristesa que destilaba Let The Blinds Lead Those Who Can See But Cannot Feel. Segons ell, "The lyrics are not autobiographical...I became bored with introspection"