No Surprises

What The Future Sounded Like

2012-01-24T12:24:00.000-08:00

A dia d'avui, endinssats en ple segle XXI, el futur segueix sonant igual que ho feia als primers seixanta, o fins i tot a finals de la dècada anterior, quan tot el que tenia a veure amb el futur es relacionava amb aconteixements que aleshores deixaven entreveure com la tecnologia poc a poc s'apoderaria del dia a dia de les persones. Analitzar sociològicament aquella època es pot fer des de diferents perspectives; Sociològiques, econòmiques o culturals. De fet les dues primeres condicionaven la societat, i de retruc la cultura. Les primeres referències de ciència ficció vénen d'aquella època, just alhora que es desenvolupava una realitat absolutament palpable, i que jo he descobert gràcies a "What The Future Sounded Like", un documental del 2006 que pel que sembla s'ha endut força premis i que se'n va enrere en el temps per posar a zero el comptador que descriu la història de la música electrònica (El documental es pot veure sencer al vídeo superior que adjunto).

El docmental fa un repàs als actors principals d'aquella època. Entre altres, Tristam Caray -del qual us recomano aquest rèquim que va escriure Diego A. Manrique a El Pais coincidint amb la seva mort, l'any 2006-, Peter Zinovieff -Inventor del sintetizador anglès que en aquella època competia amb la marca americana Moog- i David Cockerell. Tots ells van desenvolupar l'empresa EMS (Electronic Music Studios).

El documental dura poc més de vint minuts i una peça història clau per entendre com van desenvolupar la seva carrerera grups vinculats a la psicodèlia. Acabo amb un vídeo de Hawkwind, pioners del rock cosmic, i banda on hi va tocar Lemmy de Mötorhead.

Ressenyes perdudes de Real Estate i Buraka Som Sistema

2012-01-15T08:06:00.000-08:00

Fa temps vaig escriure aquestes dues crítiques que adjunto a continuació per H Mag, la revista per la qual col·laboro habitualment. Espero que us agradin.

Real Estate
Days

A pesar de su influencia mezzo jangle-pop ochentero y pop de texturas desérticas, los de New Jersey tienden más a la calma y la contemplación. Escuchar sus discos siempre es un cálido placer. Sus guitarras destilan melodías que reducen el pulso y nos trasladan al limbo. Su debut editado el año 2009 ya les puso enseguida en el punto de mira de los amantes del buen sabor norteamericano, pero aunque tampoco era el nova más, sí es cierto que estos chicos mejoran referencia tras referencia. El pasado año editaron “Reality” un fantástico disco de 6 temas tras el cual llega “Days”, donde se alejan de ese sonido sedoso y etéreo a lo Ducktails y vuelven al riff jangle de sus guitarras e himnos crepusculares a la par que bailongos como “It’s Real”. Arnau Sabaté

BurakaSom Sistema
Komba

BurakaSom Sistema es pura energía. Los no familiarizados tendrán que tener en cuenta que el primer contacto no es precisamente fácil. Ritmos casi rituales, estruendosas líneas de bajo y la explosiva y exótica mezcla de detalles hacen que el suyo no sea un ritmo especialmente digerible en la primera escucha. A pesar de todo este disco es especial; aprenderán a valorarlo con el tiempo. La multitud de influencias sobre la cual se teje su música es tan amplia y bien definida que escucharlos representa un auténtico ejercicio musical. Un recorrido por los sonidos tribales del hemisferio sur en tan solo una escucha. El disco, además, rinde culto a la Komba, un ritual de baile que realizan los angolanos para despedir a los muertos. Paradojal pero cierto. Arnau Sabaté

Set list Switch bar (3.XII.11)

2011-12-06T10:13:00.000-08:00

L'altre dia vam organitzar una festeta al Switch de Gràcia, hi tocava Sun Color i després A Viva Veu dj's vam continuar la vetllada punxant una mica de música. He comentat en nombroses ocasions que m'encanta aquell lloc, el trobo un lloc fantàstic per anar i punxar-hi els discos més extranys de la col·lecció. Vaig ser jo qui va inaugurar la nit amb cançons de Gold Panda, Clams Casino, Tokimonsta i Jesus & Mary Chain. Després el concert, i a l'acabar, l'Edu i el Trevor van estar punxant una estona més. Finalment jo, als plats, vaig clausurar la nit amb una selecció única de krautrock, electrònica i pop poc habitual. No hi havia ningú al bar. Aquestes són alguns dels temes que vaig punxar, i evidentment no estan en ordre. L'únic ordre que segueixen és en el que el van anar apareixent els discos, quan els vaig treure de la bossa. Ah, only vinyl. Com sempre...

Agraïr al Julio de Sun Color l'immens set d'improvització d'únicament 20 minuts, i de qual ja tenim moltes ganes de repetir. Va ser increïble.

Fusioon – Diálogos
Los Massierras – Boogity Boogity Boogity
James Pants – The Eyes Of The Lord
Pulsallama – ungawa pt. II
Capitan Comatose – Pricegun baby
Captain Comatose – Wonderkidd (Long + Stipped Down)
Clams Casino – Natural
Neu! – Hallogallo
E.M.A.K. – Filmmuzik
Gold Panda – You
Gold Panda – Snow & Taxis
Tokimonsta – Gamble
Companyia Elèctrica Dharma- La Mediterrània se’ns mor
Julian Lynch – Rancher
Hype Williams – William Shotgun Sprayer
Psi Performer – Art is a Division Of Pain (Solar X Remix)
Games – Shadows in Bloom
The Jesus & Mary Chain – Surfin’ USA
Liquid Liquid – Optimo
Deerhof – Qui dorm només somnia
Pional – We Have Been Waiting For You (Original Mix)
Ayshai – Warn-U
Balam Acab – Expect
Ciccone Youth – Into The Groove(y)
Peaking Lights – Lifed

La Mediterrània se'ns mor...

2011-11-22T13:22:00.000-08:00

La Mediterrània se'ns mor...i al cel ressona un xiscle d'oreneta.
Hem deixat ferides les ones, i tots junts cantem la melodia...

d'un confús neguit
d'un confús neguit
d'un confús neguit
-Quan bufa el vent de Tramuntana, amb la força del ritual...

Aquesta preciosa cançó apareix al disc "Tramuntana", de La Companyia Elèctrica Dharma, editat l'any 1978 per Zeleste i EDIGSA. És una preciosa melodia que desperta una curiosa melangia de mar i boira baixa. La producció senzilla i l'enregistrament en baixa fidelitat accentua encara més aquesta extranya sensació. És la cançó que clausura la cara A de l'elapé, comença amb un riff de guitarra i un puntejat sedant que camina al ritme d'una percussió que marca un ritme gairebé tribal i hipnòtic. Evidentment no hi manca la característica secció de vents de cobla, tot i que en aquest tall hi és menys evident. Tant sols una pinzellada subtil, tenint en compte la resta de cançons del disc. La importància, doncs, rau en aquesta mala equalització de l'enregistrament que encara dóna més personalitat a la cançó. Van enregistrar aquest disc l'hivern del 76, i a la contraportada hi diu que el dediquen a les bruixes, els follets i els folls, a la dolça companyia de la lluna i els estels, a la petita Liliana, que agonitza dins un futur incert.

Si us interessa aquesta època, faríeu bé de veure "To de re per mandolina i clarinet", un fantàstic documental produït pel 33 i que tracta el moviment de la música mediterrània i el rock progressiu.

2 anys A Viva Veu

2011-11-13T12:58:00.001-08:00

El passat 9 de setembre es van complir dos anys des de que vam posar www.avivaveu.com en línia, per celebrar-ho vam decidir que la millor manera de fer-ho era agraïnt a aquelles persones que sempre ens havien donat suport a tirar endavant el projecte. D'una banda vam decidir que publicaríem un vídeo resum dels 2 anys A Viva Veu, que van realitzar els amics de 3 Head Monkey i que duu per banda sonora el "Somatismes" de la Sentina. El vídeo és fantàstic, emotiu, preciós.

Cal reconèixer que tot i que molts cops tiraria la tovallola, amb això dels concerts, veient documents d'aquest tipus les piles tornen a carregar-se. A banda del vídeo vam organitzar dos concerts més, un obert al públic i que va tenir lloc a la [2] del Nitsa amb els nordamericans de garage-psicodèlia, Sic Alps i el suport local del que sembla que des d'aleshores és el grup de moda: L'Hereu Escampa. Tanmateix, amb l'Eduard vam decidir que també faríem un concert privat. Va coincidir que aleshores Jeffrey Lewis rondava per aquí, i amb el suport del Coco i, òbviament del Jesús Llorente d'Acuarela -el seu segell a l'Estat Espanyol-, els vam montar un concert on només hi vam convidar amics i col·laboradors. A dalt penjo les fotos del concert. El vídeo esperem veure'l aviat.

Per més informació però feu clic aquí.

Ja ha arribat la tardor

2011-10-25T01:08:00.001-07:00

L'Hereu Escampa

2011-09-13T13:13:00.000-07:00

A L'Hereu Escampa els vam escollir com a teloners del concert dels 2 anys A Viva Veu del passat mes de setembre a la [2] del Nitsa. Tot i que ja se n'havia sentit a parlar força, des d'aleshores sembla que la cosa a anat a més. Ara són el grup de "moda" (alerta a les cometes que connoten la paraula moda). Aquell mateix cap de setmana tocàven al Festival Hoteler de Vic, i ara ja han tocat a Barcelona, a Cadiz, al Monkey Week i la majoria de webs i blocs en parlen fantàsticament bé, d'ells.

Recordo que quan els vaig proposar de fer de teloners de Sic Alps pel concert dels 2 anys A Viva Veu, tant el Guillem com el Carles van flipar. Era una oportunitat d'or, i pel que imagino també de promoció. Per aquell concert, vaig escriure un post al bloc d'A Viva Veu (llegiu-lo aquí), d'aquell post després en va derivar una nota de premsa, que la gent de Famèlic Records em va demanar que redactés per enviar als mitjans i demés. Òbviament el text no és el mateix però sí que està molt inspirat en el primer, i del qual en còpio literalment algunes frases. No he vist la nota de premsa enlloc, en tot cas jo la còpio aquí perquè penso que n'estic força content de com va quedar.

A veure què us sembla...

No deixa de sorprendre que dos nois que tot just superen la post adolescència puguin haver compost un dels discos que de ben segur revolucionarà l’escena actual del rock del país, en el més ampli sentit del seu significat. L’Hereu Escampa són dos, en Carles toca la guitarra i el Guillem la bateria, un format de banda molt auster però d’allò més eficaç. De fet, la història del rock’n’roll més contemporània ha deixat pal·lès que no és necessari apostar per un lineup gaire complicat. Tractant-se d’aquest gènere, estalviar en instrument significa alliberar-se de floritures, guanyar agressivitat, originalitat i una posada en escena que els dóna absoluta llibertat. Són dos, entre ells s’entenen i quan toquen hi ha connexió, el que els permet actuar amb espontaneïtat, sobretot als directes.

Són fills de la generació de la post-normalització. Ningú s’estranya quan els sent cantant en un idioma poc habitual en un estil com aquest, malgrat sigui un dels seus principals trets diferencials. La originalitat de les seves composicions els situa com la renovació dins el rock underground cantat en català. L’Hereu Escampa és punk, no hi ha cap mena de dubte; i el punk cadascú l’interpreta com li ve de gust. Ells, per sort, no tenen la necessitat d’acompanyar-ho de lletres pamfletaires, al contrari sinó que els dóna el tret diferencial de l’intel·lectual de comarca. Estructuralment les cançons són molt completes, toquen en total sintonia. Rescaten la tècnica i posen de manifest que una altra música barroera és possible.

Sense estar contaminats per la moda o la tendència que respiren els carrers de la capital, L’Hereu Escampa aconsegueixen donar la volta a la truita d’un gènere que a casa nostra no té gaires referents. De fet, els van a cercar més enllà de les fronteres, i al seu disc hi ha un conglomerat d’influències que ells duen interpretant molt de temps fins que han aconseguit desxifrar-ho amb un codi personal propi. Tècnica en la base rítmica, guitarres agressives i originalitat en l’execució culminen en un punt àlgid àcid i adictiu. El resultat és breu, però en tenen prou per convèncer a aquells que el tasten. Sis temes en vint-i-dos minuts que transmeten energia i ressusciten dins nostre aquelles ganes de reviure la passió per la música que sentien aquells que retallaven papers per fer fanzines a Seattle, NYC o Washington DC. La sensació és la mateixa, i la seva necessitat passa per vertebrar una escena de la qual ells en són partíceps. Es tracta de fer les coses amb coherència als teus pensaments. Actuant així, el resultat no pot ser res més que sincer.

D’on ve el nom?
El còctel està fet a la seva justa mesura, i quan s’ha destapat el recipient n’ha aparegut el resultat. Es diuen L’Hereu Escampa, i molt probablement el nom és el primer que convida a investigar sobre ells. Ens expliquen que el nom l’adopten de la seva àvia, que els deia que eren uns fugitius, uns malgastadors, que eren l’hereu escampa. Fent una petita cerca ens n’adonem que evidentment és així, que l’expressió "l’hereu escampa" fa referència a un home pròdig, un malgastador.

La importància de les TIC en la comunicació cultural i organització d’activitats.

2011-06-13T13:42:00.000-07:00

El passat mes de juny em van convidar al perquè realitzés una formació sobre "La importància de les TIC en la comunicació cultural i organització d’activitats". Era dins el marc del Giroscopi TIC, organitzat per la Casa de Cultura de Girona (Aquí podeu veure la programació).

Em van contactar a través de LinkedIn pequè el meu perfil era interessant pel que fa a experiència dins la comunicació online, i interessats en el meu actual lloc de treball, on formo part d'un equip que em desenvolupat el pla de comunicació a les xarxes socials per l'Ajuntament de Barcelona. Tot i que el projecte està online des de gener de 2011, i havíem començat amb una línia d'acció basada en posar de manifest tots els valors positius que transmet la "marca Barcelona", deixant de banda qualsevol conflicte pel que fa a temes polítics, amb l'entrada de CiU al nou govern, es va reorientar el projecte cap una actuació més institucional. (Faig aquest apunt ja que al principi del vídeo ho comento, i volia actualitzar aquesta informació)

El meu perfil, a més, també els hi interessava per la meva vinculació amb la comunicació cultural, així doncs el cercle es tancava. Vaig desenvolupar la xerrada pensant amb un tipus de públic entès en la matèria, la majoria d'assistents eren usuaris iniciats i alguns amb nivell avançat. La majoria d'ells gestionaven comptes institucionals i la informació que difonien era a de temàtica cultural (community managers d'Ajuntaments, regidors de cultura, gent del món associatiu, etc.)

La xerrada tenia de material de suport aquesta presentació que adjunto com a continuació.

Presentació giroscopi

View more presentations from arnausabate.

Intervenció a la taula rodona sobre "Música en xarxa, el nou paradigma. Nous públics i nous models de negoci" a la Catosfera

2011-03-28T04:26:00.000-07:00

La Catosfera és un seminari sobre noves tecnologies dinamitzat per Catmèdia, un dels grups de mitjans online més grans de parla catalana. Enguany, 2011, aquest seminari ha tingut lloc a Granollers, i a mi m'hi han convidat per participar en una taula rodona juntament a Álvaro Martinez, de www.musicalliure.cat i David Mullor de Cat Records i membre del grup Ix!.La meva intervenció la vaig estructurar una mica en funció del títol que encapçalava la taula que moderava Jordi Riba de Viasona.cat, "Música en xarxa, el nou paradigma. Nous públics i nous models de negoci". És evident, doncs, que l'accés a internet a democratitzat d'una forma absolutament innegable el sector de la indústria cultural, que ha vist dinamitat el seu model tradicional i s'ha hagut d'adaptar -i fins i tot hi ha qui segueix enmig de la remor-, sense cap més remei, a una realitat que dicta els valors d'una nova era, el de la cultura en línia, on els valors arcaics sempre relacionats amb els drets d'autor han quedat antiquats.En aquests dos articles, Janquim resumeix les jornades de la Catosfera. En el primer fa una visió pràcticament general del seu pas per Granollers, enfocat des d'un punt de vista més crònica, i en aquest altre veureu un resum més particular de la taula on vaig participar. Evidentment, vaig aprofitar per parlar del model que segueix A Viva Veu per adaptar les eines gratuïtes que posa a disposició la xarxa per estructurar el nostre model "de negoci" i com ens comuniquem per Internet. Llegiu la crònica aquí.

A Viva Veu dj's @Switch Bar, 19-II-2011

2011-02-20T13:35:00.000-08:00

M'encanta punxar al Switch Bar, és el que anteriorment es deia Gusto. Quan vaig arribar a Barcelona, ara fa gairebé 9 anys sempre sentia que auquest bar, a l'interior hi tenia una platja, amb sorra i demés. Diria que sí que és cert, que hi havia una platja. Tot i això jo no la vaig arribar a veure mai.

Quan es deia Gusto, el bar era pintat tot vermell per dins, i hi havia moltes il·lustracions del Lolo i Freak Club. M'encantava aquell bar perquè s'hi respirava un ambient molt agradable, i per mi, aleshores que arribava de Lleida, era tot un descobriment i un contacte sens dubte insòlit fins aleshores amb el que podia ser, d'alguna manera o una altra, l'underground barcelonès.

Fa un temps van canviar d'amos, i els nous van tapar les parets vermelles amb un paper de paret blanc amb motius negres. Tot i això, si vas al vàter encara hi ha les parets pintades de vermell amb els dibuixos dels ninotets amb serrell de Lolo i Freak Club.

Quan ens conviden a punxar a aquell bar sempre intentem buscar a la maleta els temes més extranys ja que és una bona oportunitat perquè l'ambient s'ho mereix...electrònica abstracta, synth-pop i altres temes que ningú s'atreviria a punxar enlloc però que allà hi sonen molt bé...

Neu! – Fur Immer

Pink Floyd – Arnold Layne

Julian Lynch – Rancher

Avey Tare – Umbrellas

Tokimonsta- Look-a-like

Section 25 – Looking from the Hill Top

Javi P3z Orquestra – Never mind the bollos

Coki – Ransom

Gold Panda – You

Four Tet & Burial – Moth

BFlecha – Ceja de Carnival

The Stone Roses Remixes – Rabbit In The Moon – I wanna be adored

Neon Indian – Should Take Acid With You

El Guincho – Soca Eclipse

Blank Dogs – No Compass

Prisma en Llamas – HMS

James Blake – Limit To Your Love

Ariel Pink’s Haunted Graffiti – Bright Lies blue skies

Wild Nothing – Live in Dreams

Woods – Military Madness

Postal Service – We will become silouettes

Reflexionant sobre la "Ley Sinde"

2011-01-31T02:40:00.000-08:00

La setmana passada vaig escriure un comentari d'una notícia sobre la "Ley Sinde". Era sobre aquest article publicat a El País el dia 21/12/2010, i era un exercici que havia de fer pel Postgrau en Direcció i Gestió de les Empreses i Plataformes Culturals de la IDEC.L'article s'havia d'entregar abans del dia 21 de Gener, tanmateix jo no el vaig entregar fins aquest passat diumenge, el que significa que l'article en qüestió ja no tenia validesa perquè la "Ley Sinde" s'havia aprovat al Senat amb els vots favorables de CIU i PP.

A continuació podreu llegir la meva reflexió. Malgrat tot recomano llegir els següents articles que m'han serveit per apendre una mica més sobre aquesta llei, així com l'article que va fer l'Edu pel postgrau i que ell va penjar al bloc d'A Viva Veu.

Desmontando la Ley Sinde Paso a Paso.

El Barco de los Piratas.

Qué es y como funciona la "Ley Sinde".

He de reconèixer que qualsevol persona que em conegui mínimament creuria molt previsible que hagués escollit aquest article. Malgrat tot penso que és molt coherent que l’hagi escollit per comentar-lo. Bàsicament perquè tal com he citat a l’apartat anterior és un tema amb el qual em sento molt familiaritzat, així com els fets ocorreguts durant aquesta última setmana han canviat el significat de l’article que alguns dels meus companys van comentar, i que jo a l’entregar-ho amb retard em permetrà analitzar de forma més acurada el canvi de situació diametralment oposada a la que prèviament s’havia descrit. A dia d’avui, la “Ley Sinde” ja no ha fracassat tal com indicaven R. Muñoz i R.J Cano al seu article d’El País del 21 de desembre passat, sinó que els vots favorables de CiU i PP han permès que aquesta llei finalment hagi tirat endavant. Les conseqüències de l’aplicació d’aquesta llei seran substancials i repercutiran de forma directa al mercat cultural. Probablement les coses no canviïn tant com alguns esperen que canviaran ni la situació serà tant dramàtica pels opositors més acèrrims a aquesta llei. La realitat és una altra, la que molts dels que afecta aquesta llei ni tant sols en són conscients: Estem immersos en un sector que té un funcionament que requereix una clara renovació en molts aspectes, o almenys aquesta és la meva opinió. A continuació es fa una radiografia a nivell personal d’un sector fràgil que es troba en un punt en que caldria que es replantegessin moltes qüestions conjunturals.

La primera de les fragilitats que es posen de manifest és la manca de personal qualificat al sector per tal que afronti com es deguda, la crisi en la qual es veu immersa el sector. No només des del punt de vista econòmic, sinó del canvi d’hàbits de consum arran de l’accés generalitzat a internet i l’avenç pel que fa a les noves tecnologies. La “Ley Sinde” neix amb l’objectiu de protegir la propietat intel•lectual dels artistes amb el pla d’acció de tancar aquelles webs que atemptin contra aquests. Aquesta realitat ens duu a entendre que internet juga un paper clau en aquest assumpte, malauradament però sembla ser que l’analfabetisme digital és un concepte molt arrelat entre els ideòlegs i simpatitzants més fidels d’aquesta llei. És aquesta la raó per la qual discrepo tant amb el contingut de la llei com amb que aquesta s’hagi erigit com la salvadora de la música i/o continguts audiovisuals. En una situació com l’actual és imprescindible conèixer la xarxa, i aquesta llei sembla estar redactada sense tenir consciència de que existeix una “societat virtual” que no tothom coneix a la perfecció.

Els empresaris de la indústria discogràfica i audiovisual pretenen mantenir una estructura de negoci a hores d’ara insostenible degut al canvi d’hàbits dels consumidors. Ells, contraris a admetre aquest canvi, segueixen encegats en voler mantenir un model de negoci que va caducar a finals dels noranta. La més trista de les realitats, però, és que la capacitat d’adaptació dels anomenats “pirates” és molt més efectiva que no pas la dels que es troben al capdavant de la indústria cultural. El mercat no para de reinventar-se i ells no fan res per adaptar-s’hi. Ni tant sols molestar-se a entendre quin és el funcionament d’aquesta nova forma de consumir cultura des de que Internet és present a totes les llars. L’únic que han sabut fer és lamentar-se i esperar asseguts que algú, des de fora, els hi solucioni el problema. El negoci existeix, però la pròpia indústria posa pals a la roda de la evolució del mercat on coexisteixen totes dues realitats amb els interessos contraposats. En el cas de l’audiovisual, per exemple, cal destacar que fins fa tant sols un mes no existia cap botiga a iTunes Espanya de venta o lloguer de pel•lícules. Misteriosament tampoc existeix cap plataforma que ocupi l’espai que Spotify ha omplert pel que fa a l’streaming musical, però en contingut audiovisual.

L’exemple més de desconeixement del mercat per part dels propis empresaris que configuren aquesta indústria el vam tenir l’altre dia a classe, durant la taula rodona amb Àngela Bosch, Fèlix Riera i Àlex Eslava de Discmedi, on precisament aquest últim va ser el que des d’una posició absolutament derrotista pel que fa a la situació d’incertesa que actualment viu el sector al que es dedica. És que la cultura no és una indústria com qualsevol altra indústria d’un lliure mercat en el qual es realitzen intercanvis de béns i serveis? A cas les empreses no destinen milers de milions d’euros al cap de l’any en R+D? Perquè les empreses del sector cultural no inverteixen en recerca i desenvolupament? O el més important, perquè no inverteixen en formació?

Al capdavant de les empreses hi ha persones, i la formació és un altre aspecte imprescindible perquè la supervivència del negoci quedi garantida. Malauradament, però, al sector cultural, exceptuant alguns casos, hi ha un profund desconeixement de l’entorn i sobretot del fonament més teòric. En el subsector musical, que personalment és el que més conec, aquest argument s’accentua. Sovint caracteritzat per una forma de concebre el negoci des d’un punt de vista unidireccional i una incapacitat de diversificació. El despropòsit per part de la indústria és la pedra a la sabata que impedeix que aquest sector evolucioni, es resti importància als temes més conjunturals i es difongui un missatge populista en contra de tot allò que atempti els interessos de les indústries històricament més ben posicionades al mercat, així com d’artistes superventes i organismes legislatius i públics. Faci ràbia o no admetre-ho, el sector cultural ha canviat. Aquestes coses passen i entenc que es molt difícil d’admetre després de dècades de vaques grasses. La realitat és que la incertesa predomina en el sector, i les estratègies a seguir no són en cap cas garantia d’èxit. Malgrat tot hi ha qui ja s’ha establert en aquesta realitat amb models de negocis rentables, mentre els de sempre recorden amb nostàlgia que els anys passats van ser millors.

En cap cas penso justificar l’argument de la “cultura gratis” ni penso defensar l’alta implicació de l’estat en la cultura. Una indústria s’ha de poder sustentar per ella mateixa, i si la cultura representa un percentatge suficientment important cal que els treballem en aquest sector ens esforcem per fer del nostre, un sector competent. El consumidor és important, i per això cal que el tractem com es mereix i no com fins ara ve fent la indústria, que prima els seus interessos abans que els dels seus consumidors. Conèixer el públic és important per adaptar-se a ell i millorar la competitivitat de les empreses d’aquest sector.

Kraut-disco al segle XXI

2011-01-13T09:02:00.000-08:00

Aquesta setmana anterior hem estat penjant les llistes del millor de l'any segons A Viva Veu, i concretament ahir em va arribar un maxi a casa que vaig comprar per discogs de Zombie Zombie i que nosaltres vam considerar que havia de ser present entre les llistes dels millors EP's del 2010. Vaig escriure una ressenya que finalment no va sortir així doncs aprofito per penjar-la aquí...

“Zombie Zombie plays John Carpenter” (12”, Versatile Records)

Aquesta és la nova referència del duet anglès Zombie Zombie, que publiquen en format EP i que en principi només era disponible en CD però finalment hem vist que fins i tot es pot adquirir en format 12”. Si no els coneixeu, els Zombies són hereus del so de bandes com Neu! o The Silver Apples però en una versió gamberra. El nom de l’EP és prou suggerent, es dediquen a versionar cançons composades prèviament pel cinematògraf John Carpenter. El disc ha estat produït per Joakim, i porta els temes principals de pel•lícules com Assault On Precinct 13 i Halloween. També conté dues inèdites composades pel mateix Carpenter (Escape From New York and Escape From LA)i es tanca amb el tema principal de The Thing, composada a mitges amb Ennio Moriccone. Un treball que resulta indispensable fins i tot després d’haver tastat el seu àlbum debut “A Land For Renegades” (Versatile Records, 2009), que és una fantàstica oda galàctica construïda amb metrònom que aconsegueix mantenir en tensió constant a l’oient, emulant el ritme motorik i forçant-ne la capacitat de traslladar-lo a un univers paral•lel, i que a més resulta fantàstic per fer-ho mentre aquest condueix. La seva música és la banda sonora perfecta per qualsevol persecució.

The Chameleons

2011-01-11T08:10:00.000-08:00

Aquesta setmana a Barcelona hi haurà un gran concert: The Chameleons, un grup que té molts discos a Spotify però que precisament el més important no hi és. És "Script From The Bridge", un disc que vaig conèixer per un amic i del qual em vaig comprar el single de les dues cançons que apareixeran citades al text que adjunto a continuació i que he escrit per Good2be. El single en qüestió em va costar una pasta i me'l vaig comprar motivadíssim a la botiga de discos que vaig estar treballant fa temps. He de reconèixer que vaig estar enganxadíssim a aquest disc però que ara fa molt temps que no l'escolto. Per aquella època també vaig descobrir Echo & The Bunnymen, concretament el disc Crocodiles i que tenia una textura de sonoritat molt semblant a la del disc i single de The Chameleons. Comprant el elapé del disc me'n vaig adonar que ells mateixos el van produir i això és nota molt. Guardo molts bons records d'aquella època fosca, sobretot per uns viatges consecutius que vaig estar fent a Londres i on la banda sonora de tots ells van ser aquests discos i que per cert, s'adequaven molt bé al context de la situació. Passejar pels carrers freds de Londres es fa molt més entretingut amb aquesta merda a l'orella.

Hacía mucho tiempo que The Chameleons no volvían a Catalunya. De hecho hemos perdido la cuenta, pero a juzgar de hechos históricos palpables quizás la última fue alrededor del período 2000 – 2001, cuando la banda volvió a los escenarios después de una actividad casi nula desde que en 1987 cesaran de dar conciertos debido a confrontaciones generadas a raíz de la muerte de su mánager. Des de aquella fecha, las únicas referencias discográficas que nos han llegado son grabaciones piratas de conciertos que la banda estuvo dando por aquél entonces y de la cual incluso se pueden descargar archivos del concierto que The Chameleons dieron en Barcelona, precisamente en la Sala Bikini que el próximo 15 de enero les acogerá otra vez. Que casi diez años más tarde, los de Manchester vuelvan a los escenarios, es un ejercicio meritorio de recompensa para los fans de la banda que verán satisfecha la posibilidad de poder ver en directo otra vez, los iconos de un movimiento que actualmente quizás ha quedado un poco diluido entre la diversidad de géneros del panorama musical pero que demuestran que el post-punk es un género atemporal y históricamente clave para el desarrollo de la música indie a partir de los 90. A la sombra de Joy Division, The Fall o The Sound, The Chameleons quizás son los músicos más respetados a raíz del debut, Script Of The Bridge (1983) que puso de manifiesto la sensibilidad lírica de Mark Burgess a la hora de escribir letras y que quedaron inmortalizadas en hits como “A View From The Hill” o “Don’t Fall”.

Deures per les llistes del millor disc de l'any...

2010-12-24T00:44:00.000-08:00

Aquestes crítiques seran publicades al proper número de la revista Go. Mishima, classificat com a 14è millor disc estatal i Wild Nothing 32è millor disc internacional...

Mishima, “Ordre i Aventura” (Sones, 2010)

La alegoria a Phil Spector del inicio de “Tot Torna a Començar” engrandece el
mito de Mishima, que con cinco álbumes en el mercado se consolidan en lo más alto de los credenciales del pop estatal. “Ordre i Aventura” (Sones, 2010) es un homenaje al pop en toda regla, así como sus letras lo son al amor, a la ciudad de Barcelona o a la maduración personal. David Carabén demuestra una vez más que su genialidad no solamente residen en su voz sino en sus fantásticas letras que despachan emotividad y optimismo en estado puro. Los magníficos teclados a cargo de Marc Lloreta redondean una obra importantísima tras el éxito cosechado con “Set Tota La Vida” (Sinnamon, 2009), EL disco.

Wild Nothing, “Gemini” (Captured Tracks, 2010)

La dualidad de muchos grupos americanos actuales establece una curiosa relación entre el disco y su puesta en escena. Mientras que en directo aun les faltan detalles que mejorar en cuanto a sonoridad, el sonido que consiguen en el disco es impresionante. “Gemini” es uno de esos ejemplos y una oda al pop nuevaolero. Jack Tatum consigue darle un aire personal a sus composiciones que destilan frescura en canciones que ya se han hecho un puesto en las listas ( “Live in Dreams” y “Summer Holiday”). Agradecemos a Captured Tracks un descenso del lo-fi en esta apuesta definitivamente enfocada a la melodía.

Pantha du Prince - "Black Noise"

2010-12-24T00:38:00.000-08:00

Comencen les crítiques dels millors discos de l'any, aquesta me l'han demanat des d'ScannerFM.

El 8 de febrero de este año salió a la venta "Black Noise", el tercer álbum de un artista que consolida su actitud ante la música como un auténtico entusiasta de los sentimientos. Según apunta el propio Pantha Du Prince en el libreto del disco, el título del disco hace referencia al ruido que desprenden los grandes desastres naturales instantes previos a que se desarrollen (esos que por frecuencia de onda pueden captar algunos animales pero que a oído humano son inapreciables). El “Black Noise” es el ruido previo a la gran hecatombe que posteriormente abre paso al apaciguamiento absoluto, y en eso ha inspirado Hendrick Weber la composición de su primer disco por el sello británico Rough Trade. Banda sonora ideal para un viaje místico por parajes naturales inhóspitos, Pantha du Prince firma uno de los mejores trabajos del año gracias a himnos como “Stick To My Side” (donde el mismísimo Noah Lennox entona la letra) o “The Splendour” donde el bajo corre a cargo de Tyler Pope (miembro de chk chk chk y LCD Soundsystem). Tampoco hay que olvidar “A Nomad’s Retrad” o el burbujeo de “Bohemian Forest”. Sonido celestialmente natural.

8 anys sense Joe Strummer

2010-12-22T00:49:00.000-08:00

RESPECT.

Oh! Cake & The Cookie

2010-12-21T14:57:00.000-08:00

Dijous que ve toquen Oh! Cake and The Cookie A Viva Veu. Un grup força curiós que vaig entrevistar pel Mondo Sonoro a principis d'estiu. Resulta que alehores els hi vaig comentar que estàvem tancant el concert de Nadal i els hi vaig comentar si els hi interesava tocar, van dir que sí, i ahor em vaig assabentar que aquest és el seu primer concert "de veritat, en un bar de grans".

La Belize és una nena de deu anys que tot i la seva curta edat ja té dues cançons editades en un recopilatori, un disc en preparació, i ha participat en els corus del disc de Bedroom. Juntament a la Núria Muntaner han fet un grup que es diu Oh! Cake & The Cookie, de pop naïf, i aparentment infantil que quan hom l’escolta, permet decobrir-li un univers de sensacions perdudes en el temps, i l’evolució de la vida. Tal com elles m’indiquen, les seves cançons tracten d’amor i de fantasia. Tot i que les que actualment es poden escoltar aprofundeixen en la temàtica dels aliments, com a conseqüència del primer volum del disc minimúsica que s’acaba d’editar. La Belize passa l’estona distraient-se amb tot el que troba, fent la guitza a en Carlos d’Internet 2, que ens acompanya al costat, i quan li pregunto què fan, un sobtat atac de vergonya l’hi impedeix contestar. Però la Núria, que és al seu costat, li treu les paraules de la boca, “Explica-li va, Què és Oh! Cake & The Cookie?”. (Belize) “És un grup de música...”. Ah! Molt bé, i tu què hi fas? La Belize continua una mica vergonyosa, i m’explica que canta i fa percussions. Quan semblava que la cosa no arrencava, de sobte, la Belize oblida la vergonya, i es posa a xerrar, “La Núria toca el piano, i també canta, i fa les cançons..bueno, jo també...”. I aleshores és quan els hi pregunto sobre els inicis del grup, i la resposta de la Belize aixeca somriures entre tots els assistents, i deixa en evidència la meva poca creativitat periodística “Jolin, sempre la mateixa pregunta...”. Últimament, i gràcies a l’empenta del projecte minimúsica, els han fet moltes entrevistes. La Belize sembla atabalada de tants periodistes, però això no és raó de pes per no contestar-me, (Núria), “Jo la conec des de que va nèixer perquè els seus pares són amics de la meva germana. Jo li havia fet algun cangur, i haviem coincidit força. Amb la meva germana sempre coincidiem en assenyalar que era una nena amb molt potencial. La Belize és una petita artista...”. La última frase de la Núria la pot corrobarar qualsevol que passi una tarda amb elles dues. Ella té moltíssima activitat, poca por escènica, i això s’afegeix als coneixements musicals obtinguts, (Belize) “Fa dois anys tocava el piano, i ara a l’escola també faig música. A més, estic apuntada a la coral de l’escola”, que juntament conformen el còctel Oh! Cake & The Cookie. Personatges del bosc, monstres, gats, gossos,pretzels, pastissos i fulles d’arbres. Tot té lloc a les cançons del projecte personal de la Núria, al qual s’hi ha afegit la Belize. (Núria), “Jo tenia un projecte personal que es deia Oh! Cake. La Cookie va arribar l’estiu passat.”, i continua explicant “Eren cançons infantils que parlaven d’amor, i que tocava a casa meva amb el piano. Vaig gravar una maqueta, i la vaig regalar als meus amics. La sort va permetre que una de les cançons aparegués a un recopilatori de La Colazione i sonés per Radio3. A l’arribar la Belize, tot va cobrar un sentit”. La Núria sembla haver trobar la seva mitja taronja en l’àmbit artístic que li permet explotar les qualitats d’ambdues, i experimentar sensacions que la omplen. De moment tenen clar que volen un disc, “Serà una gravació casolana. Ens tancarem a casa, més que anar a un estudi a gravar. Si estem a casa és més còmode, per la Belize és més fàcil”. També tenen clar que volen un vídeoclip,”Farem el videoclip de Autum, al bosc, barrejant animació amb realitat. L’està fent la gent d’Escándalo Films, i serà en plan fantàstic, un bals amb animals i demés”.

Motörhead

2010-12-15T12:23:00.000-08:00

La primera vegada que vaig sentir a parlar de Motörhead va ser en aquest capítol dels joves. Anys després em vaig fer amb alguns cassettes gravats que li vaig demanar a un heavy que freqüentava el Jamaikan Bar de Lleida, però no va ser fins al 2005 que finalment els vaig veure en directe. El concert va ser espectacular, sens dubte uns dels millors que he estat mai. No per res: Simplement perquè eren Motörhead. Mai m'he considerat un fan afèrrim del grup, sí que és veritat però que he escoltat alguns dels seus discos durant determinats períodes de la meva vida. Els que més vaig escoltar van ser Motörhead, de l'any 1977, Ace Of Spades, del 1980 i el recopilatori No Remorse, que precisament inclou totes les cançons més destacables que la banda va editar entre el 1977 i el 1984, l'any que jo vaig nèixer. Em vaig comprar aquest àlbum precisament no fa gaires setmanes a la Fira del Disc de Barcelona.

El que més m'agrada de Motörhead és, òbviament Lemmy. Hi ha pocs personatges com ell que despertin tanta admiració. No només per la seva autenticitat sinó per l'actitud davant la vida. N'estic segur que tothom d'aquest món li enveja alguna cosa a Lemmy. Encara que no el conegui...

Vaig escriure aquest text per Good2b. A veure si puc anar al concert; resulta que el mateix dia es solapen amb Best Coast. Jo tinc clar qui vull anar a veure...

Si Mötorhead ya era un mito, ahora lo son aún más. Lemmy, el carismático líder que encarna en sus propias carnes la definición estática de Rock’n’Roll es un dios en la tierra que bebe Jack Daniels con Coca-Cola, consume cigarros en casinos de medio mundo y vive para tocar porque no sabe hacer nada más. Su oficio es el Rock’n’Roll, así lo pudimos comprobar hace escasas semanas en el documental que presentó el festival in-Edit, donde los directores Greg Olliver y Wes Orshoski consiguieron retratar de forma impoluta el día a día del líder de Mötorhead, hallando la capacidad de éste para combinar su lado tierno como el más duro de roer. Con 63 años Lemmy no ha parado de tocar, siendo él quien aguanta la vela en Mötorhead. Si gue componiendo canciones que suenan compactas como bloques de hormigón, que entran contundentes y agresivas definiendo la historia de su vida, donde la carretera, el juego, las mujeres y las drogas son el pan de cada día. Como afirma uno de sus fans en el citado documental, “Si cayera una bomba atómica, sólo sobrevivirían las cucarachas y Lemmy”. Si no les visteis en su pasado concierto en Barcelona es absolutamente obligatorio que los próximos 17 o 19 de diciembre os desplacéis hasta el Sant Jordi Club si sois de Barcelona o a la Riviera si vuestra residencia es en Madrid.

Atari Teenage Riot

2010-11-30T04:00:00.000-08:00

Fa molt temps, tot just quan es començaven a veure els primers mp3 i la primera edició del mític reproductor d'audio Winamp per arxius descarregats del seminal programa p2p, Napster, el meu germà va quedar sorprès al veure que a la meva randon playlist sonava "Atari Teenage Riot", d'Atari Teenage Riot. Al meu germà li va sorprendre que escoltès ATR pel simple fet que no era la música que habitualment escoltava en aquella època. De totes maneres, el grup em cridava l'atenció per la seva contundència i sobretot pel seu caràcter revolucionari, anti-feixista i marcada influència hardcore. L'únic que em trontollava era aquella vinculació amb la electrònica que aleshores no tolerava. Ha donat la casualitat que aquesta setmana venen a tocar a Barcelona i jo he escrit un text per Good2b...

En los años 90 aun estaba vivo ese espíritu combativo que mezclaba vanguardia con underground. La creatividad de los jóvenes permitía algo actualmente casi inaudito: crear escuela, fundar géneros y arrastrar en cuanto a público. Había grupos que fusionando estilos aparentemente opuestos consiguieron crear nuevas maneras de hacer música. Los 90 fueron tiempos de excesos, electrónica y actitud contestataria. En Europa proliferó una fiebre electrónica que en algunas partes aconteció en acid house, rave o madchester. En Alemania, antiguos herederos de regímenes políticos totalitarios, las circunstancias sociales junto al carácter frío del clima y la gente, hizo que la electrónica se convirtiera en algo oscuro, obtuso y violento. Géneros como el industrial, el ebm o el hardcore tuvieron cuna en ese país. Atari Teenage Riot fueron los máximos exponentes de un período en que todo valía: Próximos a movimientos punk, consignas antifascistas e ideologías anarquistas, crearon aquél crossover imposible de Hardcore con música electrónica, definido por algunos como Digital Hardcore. Del 1992 hasta 2001 editaron tres discos de estudio, tres discos en directo y varios EP’s y recopilatorios. Estuvieron inactivos durante mucho tiempo debido al fallecimiento de Carl Crack, uno de los fundadores, pero sin embargo, ahora han vuelto y lo hacen para presentar en directo lo que probablemente será su nuevo disco.

Trembling Blue Stars

2010-11-26T05:55:00.000-08:00

Fa dies vaig escriure aquesta crítica que em va permetre descobrir aquest grup que no està pas malament. El destí però em diu que tampoc n'hi havia per tant, ja que es separen. Abans d'escriure la crítica, però, vaig escriure això al tumblr d'A Viva Veu.

Trembling Blue Stars Fast Trains & Telegraph Wires Hay quien se empeña en no dejar morir en paz los años ochenta. Los últimos años se han caracterizado por repetidos revivals de géneros que nacieron y se hicieron grandes durante esa década. El C86 es precisamente un buen ejemplo de ello y que ha quedado descontextualizado en el tiempo, al menos para que grupos actuales sigan reivindicando esos patrones de creación ciertamente encasillados. Bobby Wratten, que es un hombre con criterio, al menos a juzgar de las bandas que han salido de su tintero, ha decido poner fin a su proyecto más exitoso desde Field Mice, el GRAN grupo de C86. Lo hace con un doble cd (Fast Trains & Telegraph Wires + el EP Cicely Tonight Volume One) y fiel al sello de sus últimas referencias, Elefant Records. El primer álbum conserva ese regusto cristalino, luminoso y oscuro a partes iguales, y el EP es algo así como un descarte de canciones más electrónicas y paisagísticas. Así da gusto pasar página.

Darkstar - North

2010-11-25T07:23:00.000-08:00

Aquesta crítica l'he fet per la revista H. Es tracta d'un disc que imaginava diferent, sobretot tenint en compte les anteriors referències de Darkstar, que s'apropaven més a l'electrònica deconstruïda i fosca del dub o post dubsteb. Finalment l'àlbum ha resultat ser diametralment diferent al d'aquest estil britànic contemporani, tot i que l'apropa en segons quins matisos. A North, Darkstar s'han tirat més pel pop melodramàtic, sintètic, fosc i fred...

Darkstar

'North'

Me parece curiosa la sensación que producen algunos discos teniendo en cuenta la expectación que se genera a su alrededor. North es un disco que apuntaba alto para los amantes de la electrónica de vanguardia y en cambio parece que habrá satisfecho más a la franja de oyentes indies de electrónica de vanguardia que no a los más fieles seguidores de este estilo, y sobre todo del sello que lo ampara, Hyperdub: casa grande del dubstep por excelencia y regentado por el mismísimo Kode9. Darkstar han mutado en trío (James Buttery a las voces) y se han marcado el disco más pop (synth) de la historia del sello. Más oscuro y espeso de lo que parece en la primera escucha, los highlights de North son “Gold” versión de “You Remind Me Of Gold” de The Human League, la fantástica “Aidys Girl Is a Computer” y esa sensación de haber encontrado el disco perfecto para tardes frías de domingo.

"Si hubiera una explosión nuclear solo sobrevivirían Lemmy y las cucarachas".

2010-11-03T05:28:00.000-07:00

Heu anat a l'In-Edit? No? Doncs aneu a veure aquesta peli.

Psychic TV - Godstar

2010-10-28T04:45:00.000-07:00

This is a story, a very special story.
It's about Brian Jones, one of the Rolling Stones.

Where were you when the stars went out?
Where were you when they started to shout?
I saw you alone by the pool,
and all your friends called you a fool.
Godstar, Godstar. Godstar, Godstar. Godstar, Godstar. God.......star.

And you were so beautiful, you were so very special,
I wish I was with you now, I wish I could save you somehow.

Godstar, Godstar. Godstar, Godstar. Godstar, Godstar. God.......star.
(Echoing chorus): Brian, Brian, Brian.
Brian, Brian, Brian.
Godstar, Godstar. Godstar, Godstar. Godstar, Godstar. God.......star.

Where were all your friends that night
as you switched off the final light?
I saw your body in the water
Like a lamb going to the slaughter

And where were all of your laughing friends?
Where were they at the very end?
They started to steal your glory
They never even told your story

Godstar, Godstar. Godstar, Godstar. Godstar, Godstar. God.......star.

Hivern discs, blocs que molen.

2010-10-22T00:59:00.000-07:00

Hi ha blocs que val la pena seguir. L'altre dia en recomanava un de punk, avui un d'electrònica. Ves quina cosa...

Dos blocs diametralment oposats però que sota el meu punt de vista s'uneixen en una cosa, la passió amb la qual escriuen els autors. M'encanta llegir aquests blocs per tal com s'hi escriu. Sense embuts, sense cap compromís gramatical, ni ortogràfic de cap mena. Això sí, amb una passió que enamora. El bloc d'Hivern aconsegueix quelcom que aconsegueixen molts pocs blocs i persones, que després de llegir el post tingui unes ganes immenses d'escoltar el disc del qual s'està parlant. Transmet la passió amb la que viu cada disc, i em flipa la sensació que ell sent quan ho intenta transmetre al seu bloc amb la màxima transparència i literalitat. Avui, després de llegir aquest post m'han entrat unes ganes d'escoltar Kraftwerk. En especial aquest live que està a Spotify, i que és un tros de disc amb totes les de la llei. A més, també m'ha vingut al cap la imatge que adjunto al capdemunt del post, ja que la trobo molt acertada per la ocasió. L'Oriol i el Fran són dues persones a les quals els hi permetria pronunciar aquesta frase a qualsevol persona perquè no els convertiria en pedants. Estic segur, però, que no ho farien mai.

Molts cops, però, després de llegir el post i escoltar la cançó, tota la passió del text es dilueïx en la cançó. Però això ja és qüestió de gustos.

Per cert, Hivern és un segell d'electrònica de Barcelona, el porten el Fran Sayol i l'Oriol Riverola, i editen discos amb la mateixa passió que parlen de música.

Gold Panda

2010-10-15T06:22:00.000-07:00

Gold Panda és un dels artistes d'electrònica d'avantguarda que més m'han cridat l'atenció. El vaig descobrir a mitjans de la passada Primavera a través d'una recomanació de Last.fm mentres escoltava Mount Kimbie, un altre imprescindible.

Ara ja ha sortit el seu primer disc, jo vaig tenir la sort de veure'l en directe a Nova York aquest estiu, i el seu directe és un dels més increïbles que he vist últimament. Producció en directe mitjançant pedals, caixes de ritme, sintes, pedals i un ordinador. El disc, "Lucky Shiner" es pot escoltar a Spotify i Javier Blánquez n'ha escrit això a PlayGround Mag. Per mí no deixa de ser electrònica experimental amb un toc ballable i que busca referents en multitud de paisatges i atmosferes, convertint el resultat en electrònica paisatgística d'allò més evocadora. El vídeo ho refunda...

Snow And Taxis from Gold Panda on Vimeo.

Una excusa per recomanar un blog

2010-10-05T03:00:00.001-07:00

He parlat moltes vegades d'Stiff Little Fingers, i ho faré una vegada més sense cap mena de por de caure en falses catalogacions de fanatismes per part dels qui llegiu aquest blog. Vull parlar d'Stiff Little Fingers per varies raons. La primera perquè sobren excuses per escoltar-los (són un dels meus grups favorits), la segona perquè la setmana passada vaig escriure un article del qual estic força orgullòs a A Viva Veu, i l'altra és per parlar-vos d'un altre blog. És diu "Fuera en las Calles", i per mí és una de les millors bitàcores de punk rock que he llegit mai a la meva vida. Tracten el punk amb maduresa, des d'una visió d'autèntic amant d'aquesta música. Es nota que porten aquest gènere a la sang, que n'han begut i que és el que realment els mou. En fí, merda de la bona...

En aquest blog vaig llegir que els Stiff Little Fingers van composar Suspect Device inspirant-se en la cançó que adjunto a continuació. Es diuen Montrose, i són un grup de heavy. Això explica perquè abans de crear el grup inspirant-se en aquella cançó de The Vibrators i que el primer concert que van veure de The Clash els inspirés realment, tocaven en un grup de versions de hard-rock.

#Compromisperlleida, Compromís pel país

2010-10-05T00:16:00.000-07:00

Hi ha qui a vegades s'omple la boca amb coses com les de que cal reivindicar els valors que promouen altres zones del país, que cal descentralitzar-ho tot per tal d'evolucionar de forma sostenible, i no parlo de creixement econòmic sinó psicosociològic, cultural i demés. Últimament per twitter he seguit bastantes converses que duen el hashtag #compromisperlleida, que resulta ser un plà de desenvolupament per les terres de ponent, on un servidor encara pot dir que és la terra on hi ha passat més hores de la seva vida.

Estimar el país significa pensar globalment, i no només internacionalment que això també interessa, sinó en el que hi ha més enllà de les seves comarques. Els que som de Lleida (o d'altres indrets dels Països Catalans) i vivim a la capital del nostre país ens n'adonem que un dels principals problemes que té la societat catalana és el mateix que critiquem quan ve de més enllà de Fraga, que sempre és mira al melic, i aquest melic és el cordó urbunístic format per l'àrea metropolitana de Barcelona. El país és molt més que això i per un desenvolupament sostenible en tots els àmbits cal anar més enllà.

M'agradaria citar un paràgraf d'aquest article que m'ha fet reflexionar. A priori potser creureu que no té massa a veure amb el que he explicat fins ara, però jo penso que sí. Sóc així, no hi puc fer res...

[...] El relat d'un país dividit entre un conglomerat urbà atapeït i problemàtic i una ruralia deshabitada i sense expectatives ja no té sentit. No som a la dècada del 1960, ni combreguem amb les rodes de molí del desarrollismo franquista. Som a l'any 2010 i hem après certes lliçons. És indiscutible, per exemple, la ruralització de la ciutat (en nom de la qualitat de vida) i la urbanització de la ruralia (en nom, igualment, de la qualitat de vida). A Barcelona la gent reclama horts urbans o millors accessos a la serra de Collserola, mentre que als poblets petits es reclama una millor connectivitat amb la xarxa i altres serveis que abans s'haurien associat al món urbà. Si fa no fa, el futur és això. Ah, i recordin que l'expressió aigua de boca no existeix en català (no la recull el diccionari de l'IEC, ni l'Alcover-Moll, etc.) i la de reg a tesa, que ja no fa anar ningú, sí. Potser que comencem per aquí, no troben?

Què és compromís per Lleida?

En sóc fan...

2010-09-30T03:26:00.000-07:00

Palote

2010-09-27T01:40:00.001-07:00

Ara que escoltava els The Seeds, he recordat aquest fantàstic vídeo de la Bettie Page traient-se la roba i ballant a ritme de Can't Seem To Make You Mine...simplement brutal.

Nova etapa com a Community Manager i Social Media Strategist a l'Ajuntament de Barcelona

2010-09-22T14:10:00.000-07:00

El passat mes d'agost vaig deixar el meu lloc dins el departament de màrqueting online a www.hotel.info, allà vaig consolidar els meus coneixements de gestió de xarxes, així com vaig desenvolupar coneixements en SEO, SEM i estratègia de comunicació online. Durant els últims mesos a l'empresa em va sorgir l'oportunitat d'entrar a formar part de l'equip del departament d'Internet de l'Ajuntament de Barcelona, concretament al del posteriorment definit com "Servei Central en Comunicació i Xarxes Socials", que des del setembre de 2010 es va constituir de forma oficial, dirigit per Jorge Rodergas, cap del servei de Marketing de l'Ajuntament al departament d'Internet, i vinculat a producció i l'equip de continguts de www.bcn.cat. Els primers, evidentment tenen un perfil més tècnic, i els segons un perfil periodístic, encarregats de la secció de notícies del web de l'Ajuntament i de l'Alcalde de Barcelona.

La nostra feina al "Servei Central en Comunicació i Xarxes Socials" consisteix en definir una línia estratègica de comunicació per la marca "Barcelona" a les xarxes socials. Per aquesta raó deixem de banda continguts eminentment institucionals i ens basem en una línia de comunicació molt més social. Els primers passos a seguir en l'estratègia online van passar per estructurar unes reunions prèvies de planificació; 2 membres de l'equip serien els que, des d'un perfil més especialitzat en el màrqueting i la comunicació, definirien les línies estratègiques més tècniques en aquest camp, sempre amb vinculació amb els dos perfils més periodístics i amb experiència en la gestió de comunitats -del qual jo formo part-, per estructurar el pla de comunicació.

Des de que hem començat, doncs, ens hem dedicat a fer estudis d'escolta activa en diferents àmbits, estudiar els canals que actualment estan en funcionament (perfil facebook, grup Flickr, Canal Youtube i compte de Twitter), elaborar un manual de bones pràctiques, tancar els perfils inoperatius o mal gestionats, i aleshores obrir-ne de nous i estructurar-los amb la informació que havíem definit prèviament en els nostres informes. Finalment també vam fer briefings de comunicació per definir una línia de comunitació estratègica vinculada al nostre objectiu: "la marca Barcelona". Des d'aquí doncs hem vertebrat tota la campanya amb un lema: "Barcelona, tenim punts en comú".

La idea és que un cop haguem superat aquesta primera fase, cadascú es dediqui exclusivament a l'objectiu pel qual ha estat contractat. En el meu cas, la gestió de les xarxes com a Community Manager i creació de continguts pel blog de Barcelona: www.bcn.cat/blog

Espero que tinguem sort amb aquest projecte.

Rusko, dubstep del que mola.

2010-09-16T01:10:00.000-07:00

Havia descobert fa temps, i si no m'equivoco, Rusko en una recopilació de Soul Jazz Records. Aquest mes d'octubre m'ha tocat fer la ressenya del seu primer LP per H Mag i m'he sorprès de valent. El que he trobat allà dins m'ha fascinat. Autèntics himnes de dubstep que transporten al Londres més underground. Un crossover d'estils que l'anglés s'atreveix a mesclar sense escrúpols, i amb una capacitat innata de fer que les cançons no quedin descontextualitzades tot i distar bastant en quant a estils. Hi ha de tot: Dancehall, Grime, Disco, Dubstep...

La cançó que més fort m'ha calat és la que copio a continuació, on la vocalista és Amber Coffman de Dirty Projectors. Em sembla una peça preciosa i amb una melodia emocionant. Entenc que per molts dels que llegeixen això la cançó no els agradarà, i probablement quedaran sorpresos de que destaqui aquesta cançó com el higlight del disc, però la veritat és que m'ha semblat inexplicable. M'encanta la magestria amb la que es poden convinar aquestes dues textures. Vull dir les línies de baix amb els teclats i la veu tant dolça de l'Amber Coffman. M'imagino aquesta cançó com un tall imprescindible per punxar en qualsevol rave quan la nit quedi enrere, i comenci a sortir el sol.

Rusko
O.M.G.
A pesar de ser un conocido activista de la escena dubstep a nivel mundial, éste es el primer disco en solitario de Rusko. Lo que anteriormente conocíamos de Christopher Mercer eran maxis o temas perdidos por recopilatorios variopintos. Pero agárrense, porqué su primer larga duración es un discazo de tomo y lomo. Una absoluta obra maestra del género que tiene la capacidad de borrar fronteras estilísticas entre el dubstep de guetto (“Woo Boost”) con el Grime más emotivo de “Hold On” donde colabora Amber Coffman de Dirty Projectors. Eso no es todo porqué en O.M.G también hay sitio para otros estilos. Encontraran reminiscencias dancehall y Dub (“Rubadub Shakedown”), Disco (“You're On My Mind Baby”), Garage, etc. En fin, un disco muy variado pero excelente. Arnau Sabaté

Ariel Pink's Haunted Grafitti

2010-09-14T23:58:00.000-07:00

És, sens dubte, un dels millors músics de l'escena internacional i enguany s'ha tret de la màniga un del que, altre cop sens dubte, serà un dels discos de l'any: Before Today (4AD, 2010), convina a la perfecció dosis de pop, psicodèlia, new wave i textures d'altres estils en baixa qualitat que músics contemporanis han adaptat sota els paràmetres d'un nou gènere que sembla que en aquests dos últims anys ha calat força entre grups nordamericans de la costa Oest. Em refereixo al glo-fi, Chill-wave, Balearic, o com sigui que li vulgueu dir.

Resulta que avui, a l'obrir l'ordinador i connectar-me al facebook, he vist una conversa derivada del vídeo "Bright Lie Blue Skies" que va penjar anit en Coco. He descobert que aquesta cançó era una versió d'un grup dels seixanta anomenat The Rising Storm, i jo no ho sabia. En Coco, però, sembla que tampoc ho sabia. Tot i això ell pensava que la cançó d'Ariel Pink era d'un altre grup, The Ramrods. Definitivament, si escolteu les cançons veureu que efectivament el tema és de Rising Storms i no de Ramrods. Sigui com sigui, totes les cançons són increïbles, per això us poso les tres, i el vídeoclip d'Ariel Pink tampoc té desperdici.

Un tros de tema amb totes les de la llei!

Tu no eres moderno, tu eres gilipollas

2010-09-13T07:20:00.000-07:00

Fa uns mesos vaig crear un grup a Facebook que mai hagués imaginat que arribaria tant lluny. El vaig batejar com "Tu no eres moderno, tu eres gilipollas". El que va nèixer fruit d'una tonteria durant una època d'adicció a adherir-se a grups estúpids de facebook va conseguir mobilitzar més gent de la que a hores d'ara viu a qualsevol poble de les comarques de Lleida, a excepció de la seva capital, és clar. Més de 72 mil persones formen part d'aquest grup, però és que fins i tot n'han derivat altres comunitats com la de "modernos que se hacen fans de 'Tu no eres moderno, tu eres gilipollas'".

Perquè explico tot això? Doncs perquè avui he descobert un videoclip que m'hi ha fet pensar. L'he descobert a través d'aquest bloc, on l'article penso que detalla força bé les qüestions de debat que en deriven. Penso que em puc estalviar les paraules, i el vídeoclip parla per sí mateix...

Kid Loco - Cocaine Diana

2010-09-09T15:05:00.000-07:00

Aquesta cançó em torna boig...

Crítiques del mes d'Agost

2010-08-16T06:45:00.000-07:00

Aquest mes he fet dues crítiques pel proper número d'H mag. En Raül, el cap de redacció m'ha fotut bronca perquè sempre m'excedeixo dels 750 caracters sense espais que ens demana d'extensió. Pel que sembla li sap greu que sempre em passi, i ell hagi d'exercir de mà sensuradora.

Els discos que he ressenyat són el de la MIA i el de !!!. Tots dos àlbums m'han agradat molt, malgrat tot sembla que no han tingut massa bona acceptació per part del periodisme crític nacional i internacional. Excepte a Playground, on el Crístian Rodríguez (també company a la H mag) fa una sensacional visió del disc de la MIA que val molt la pena i us recomano llegir.

Estic escrivint això des de la feina, i probablement seran les últimes tecles que apreti ja que la deixo per marxar de vacances a Nova York, i al tornar començar una nova vida labora, però d'això ja en parlaré més endavant.

M.I.A.
MAYA

M.I.A. vuelve tras el aclamado KALA con un disco cargado de polémica por todos lados. Menos luminoso y mucho más agresivo. Muestra al mundo su cara más reivindicativa y inconformista. Por eso se ha ganado la enemistad de muchísimos críticos (sobretodo Norteamericanos), y es que claro, nunca es fácil pisar terreno pantanoso, sobretodo si se trata de aquellos que más se hunden cuando pisas (Religión, política, conspiraciones en la red…). Por mi parte se ha ganado la confianza musical, aunque le retraeré su pocas cartas en el asunto, en lo que se refiere a nociones políticas en referencia a unos temas tan peliagudos o su extremadamente buen nivel de vida. Como decía, MAYA (o su equivalente en palitos) es un disco poco luminoso, bastante areste, pero en absoluto malo. Vean el sampleado que utiliza en “Born Free” (Ghost Rider de Suicide) y lo introduce en la canción con el vídeo más impactante de los últimos meses. El resto del disco tambalea o gana confianza según el productor que haya influído (Diplo, Blaqstarr y Rusko).

!!!
Strange Weather, isn’t it?
Las críticas parece que no están acompañando demasiado el cuarto álbum de los californianos !!!, que han grabado en Berlin bajo la influencia de Brian Eno y la producción de Eric Broucek quien también trabajó para LCD Soundsystem y Hercules & Love Affair. Strange Weather, isn’t it? además es su primera referencia por el sello Warp, y a pesar de lo que digan quien escribe esto lo encuentra muy adecuado. Quizás no a la altura de sus primeros discos pero sí digno de su discografía. Aunque el single “AM/FM” tampoco es un rompepistas, el disco, en su parte final, incluye hits en toda regla que empiezan con el tema de influencia disco Hollow, evolucionan con la psicodélica de “Jump Back” y crece con el absoluto highlight del disco, la oda que sintetiza todos adjetivos del disco: “Even Judas Give Jesus A Kiss”, luminosidad pop con acabados de psicodelia y funk cósmico. Concluyen el álbum con “The Hammer”, otro absoluto hitzazo de cosmic disco de tomo y lomo. El bonus track es Blue. En fín, canciones largas, bien estructuradas y perfectas para una noche de baile.

Els catalans som capaços de tocar el cel.

2010-08-11T04:37:00.000-07:00

No tinc paraules per descriure la emoció que em transmeten aquestes imatges. És la cosa més preciosa que he vist en molt de temps.

Discos de principis d'Agost

2010-08-04T08:35:00.000-07:00

Ahir vaig visitar la botiga Discos Paradiso, molt recomanada sobretot per aquells que tenen passió per l'electrònica. Malgrat tinguin una col·leció bastant reduïda de música de guitarres, sí que és veritat que la selecció d'electrònica que poseeixen està molt ben escollida. Molt bones referències de disco, cosmic, techno, dubstep, i altres estils col·lindants però alhora diametralment diferents a aquests gèneres que troben les seves influències més seminals en altres estils, dels quals també tenen força referències. Em refereixo al Krautrock, l'ambient, l'industrial, etc. Jo em vaig comprar dos discos imprescindibles en la meva discoteca particular. Un és un clàssic, el Music for Airports, 1 de Brian Eno, que fins ara només tenia en mp3 que m'havia descarregat feia molts anys i que m'ha fet moltíssima companyia en estones de lectura, relax i passejades amunt i avall per aquests móns de Déu.

La primera cançó, composada amb Robert Wyatt és una oda de piano de més de setze minuts d'una autèntica emotivitat que desperta sentiments de tristesa i alegria que únicament poden descriure's com nostàlgics.

Remenant per les cubetes vaig trobar un disc pel qual em vaig decidir ràpidament, la recopilació del segell Minimal Wave Records de Veronica Vasicka, que distribueix Stones Throw. Son gairebé 20 temes, repartits en dos elapés, recuperats d'antigues gravacions i remasteritzats per a la ocasió.

La veritat és que no em considero un expert en aquesta temàtica però sí molt curiós. Des de fa temps que aquesta música minimalista, fosca i freda em crida l'atenció. Molt més després d'haver llegit els dos especials que en Gonzo d'ScannerFM ha fet sobre aquest gènere últimament al seu web.

Minimal Wave I
Minimal Wave II

Stiff Little Fingers - Doesn't make it alright

2010-08-03T07:57:00.000-07:00

L'altre dia vaig descobrir un 7" que vaig comprar fa temps a una fira del disc de les cotxeres de Sants. El single en qüestió és d'Stiff Little Fingers, sens dubte un dels millors grups de la història del punk, i que n'he parlat en moltes ocasions. Francament recordo comprar el 7" per un preu molt raonable, arribar a casa i guardar-lo amb la resta dels meus discos. Probablement sense escoltar-lo. Aquestes coses passen entre els que comprem música, sovint enduts pels impulsos.

Aquests impulsos tenen la seva contrapartida amb alegries quan, després d'un temps, un descobreix que la cara B del 7" és una versió d'un altre grup imprescindible, tant en la història de la música com en la seva història en particular. Stiff Little Fingers versionaven en el single Listen, la cançó "Doesn't Make it Alright" dels The Specials.

Tot just veure-ho vaig treure el que estava sonant per escoltar la cançó, i la melodia em va transmetre una immensa nostàlgia. Vaig veure'm a mí, de petit, a la meva habitació de la Plaça la Sal de Lleida, escoltant aquell disc que els meus germans m'havien gravat després que jo els digués que "m'agradava ser skin."

Els Specials van tenir la capacitat de crear un gènere sobreposant influències. No només musicals, sinó sociològiques. Escoltar el primer àlbum dels The Specials, datat de l'any 1979, és escoltar el so del carrer. El ritme ska importat pels immigrants jamaicans, aleshores inequivocament anomenats Rude Boys, barrejat amb la influència del New Wave que aleshores es respirava (així com la producció d'Elvis Costello) van fer d'aquell, un disc de cançons imprescindibles. Així com també ho són els missatges que anaven implícitament gravats en les seves lletres. Escolteu, sinó, aquesta cançó.

M.I.A - Born Free

2010-07-13T15:45:00.000-07:00

Aquest vídeo m'ha deixat absolutament glaçat.

M.I.A, Born Free from ROMAIN-GAVRAS on Vimeo.

Disculpes, si fa falta...

2010-06-23T08:08:00.001-07:00

EDIT:

Demano disculpes per haver citat BCNCultura.cat com a bloc de l'ajuntament de l'Ajuntament de Barcelona. Vaig confondre-ho amb http://barcelonacultura.com, que sí que és un canal cultural de l'Ajuntament de Barcelona. Per tant BCNCultura.cat no té cap relació amb l'àmbit institucional.

Veig que el meu anterior post ha generat força polèmica, tanta que a hores d'ara ja hi ha 9 comentaris (2 dels quals han estat suprimits, d'acord...), rècord històric tractant-se del meu bloc, on com a molt hi entren de tant en tant espies japonesos a deixar comentaris sobre posts de Los Planetas.

No voldria crear enemics, i per això intentaré justificar-me, a mesura de lo possible. La clau de la polèmica rau en que a l'anterior post citava que al Premi Blocs Catalunya, on A Viva Veu es presenta com a candidat al premi, hi ha blocs que reben suport institucional, fet innegable veient candidatures com la del bloc del programa de la televisió pública catalana, Ànima.

En cap cas he criticat, ni el suport institucional, ni he volgut ficar dins el mateix "sac institucional" la resta de blocs que citava com a exemples de candidatures amb les quals A Viva Veu està competint. Donat que hi pot haver hagut font de polèmica en l'expressió i tó utilitzat, demanaré disculpes, si fa falta, a la resta de blocs que citava, que eren Cine.cat, el bloc d'Àlex Solà i Valentí Sanjuán, i el del periodísta i fotògraf Xavi Mercadé, Rockviu.

Veig que el fet de no ser un bon comunicador m'ha traït de valent, creant una estúpida i innecessària discussió malentesa per twitter, així com alguns comentaris inoportuns, i fins i tot desapropiats, tant per twitter, com pels comentaris de l'anterior post.

Espero que tingueu fe, i accepteu disculpes si us heu sentit ofesos. No ha estat, en absolut, la meva intenció.

Bona revetlla de Sant Joan.

A Viva Veu als Premis Blocs Catalunya.

2010-06-21T00:06:00.000-07:00

A Viva Veu està nominat als Premis Blocs de Catalunya. Ara més que mai necessitem el vostre vot, si us agrada el bloc, siusplau voteu-nos.

Competim en la categoria de millor bloc cultural, i estem en lluita colze a colze amb blocs de molta qualitat, i sovint que tenen força suport institucional com el bloc del programa Ànima, el de BcnCultura.cat, el bloc del periodista de Catalunya Radio Valentí Sanjuan, cine.cat, i el del fotògraf de l'enderrock, Rockviu.

Jutgeu per vosaltres mateixos, i voteu. És un moment molt important per nosaltres ja que ens pot donar una empenta important.

Es pot votar desde diferents ordinadors, i també es poden votar els posts, etc.

VOTEU AQUÍ

Rock'n'Roll de Barcelona

2010-06-17T16:17:00.001-07:00

Els Mujeres són, sense cap mena de dubte, el millor grup de Barcelona. No cal que digui que des de que els vaig conèixer no tinc més que bones paraules per ells. No me n'he cansat ni ho penso fer, el que ells toquen és pur rock'n'roll. Amb actitud i sinceritat.

No puc dir res més. Bé, sí, que ho comproveu vosaltres...

El vídeo més bonic del món...

2010-05-25T23:52:00.000-07:00

Quan veig coses com aquesta tinc ganes de plegar veles, fotre el camp i no tornar mai més...

Primavera A Viva Veu a BTV

2010-05-25T07:50:00.000-07:00

Ahir va començar el Primavera A Viva Veu, una de les màximes fites aconseguides pel Cicle A Viva Veu. La gent dels informatius de BTV ens van venir a fer una entrevista que després no van publicar. Tot i això, van agafar la informació que els hi vam donar i la van ordenar ben ordenada per construir aquest reportatge que no està pas malament. També prenen testimoni de dos dels grups que van tocar ahir i els hi fan un parell de preguntes.

Avui n'hi ha més. Tocaran Montañas i ¡Pelea!, penso que és un concert que val molt la pena i que us agradarà si el lo-fi us perd i col·leccioneu discos de punk als vostres prestatges. Diemcres tancarà la programació el que, a priori, és el cap de cartell, en Nacho Umbert.

www.btvnoticies.cat

Top 5 de grups Canyeros del Primavera Sound

2010-05-19T11:02:00.000-07:00

He participat en la realització d'un especial de grups que cal veure al Primavera Sound 2010 a ScannerFM. He tingut la sort de donar la meva opinió al costat de ments tant privilegiades com la plana major de l'equip d'Scanner...

Com que jo sóc el més punk de tota aquella gent, vaig decidir deixar-ho clar amb la meva tria, i els meus grups han estat:

1. Condo Fucks

2. Superchunk

3. Lee "Scratch" Perry

4. Primavera A Viva Veu: ¡Pelea! + Montañas

5. Titus Andronicus

Podeu llegir-lo aquí. Tot i això hi ha un inèdit que vaig escollir, i no em van deixar incloure perquè ja estava escollit...el podeu llegir aquí.

King Khan & The BBQ

Cuando ví por primera vez a este indivíduo de aspecto hippioso y psicodélico, fue en Berlín. Iba vestido con una túnica y un turbante hindú. Lo acompañaba su compañero, el que forma junto a él, el "BBQ Show", encargado de otra guitarra, y a veces de la batería. Yo estaba allí de turismo, y aproveche para acercarme al barrio de Kreuzberg, aprevechando que allí tocaban los Black Lips. El telonero era este indio. Cuando salí del concierto lo hice con la impresión de haber asistido a uno de los mejores bolos de mi vida. Los Black Lips quedaron en evidencia ante la capacidad de King Khan & The BBQ Show. Era como haber asistido a una reencarnación de los mismísimos White Stripes pero en plan Lo-Fi, y con el sano espíritu del garage-punk americano de principios de los sensenta en pleno esplendor. La fiesta con este tipo está asegurada, os lo juro por The Sonics.

Indignació absoluta per la miserable premsa espanyola.

2010-05-13T05:27:00.000-07:00

Maleïts miserables...

Ens ha tocat viure en un país on ni els polítics, ni la premsa, ni tant sols la gent tenen cap mena de respecte per a res. Que els pengin ben amunt!

Crítiques de disc pel mes de maig, cada dia un raig.

2010-05-06T08:29:00.001-07:00

Ara que he vist que al tumblr d'A Viva Veu han publicat una entrada sobre Flying Lotus, he recordat que a principis de mes vaig escriure algo sobre ell, i les Dum Dum Girls.

Flying Lotus
Cosmogramma
Echando un primer vistazo al disco, vemos que el tracklist desvela una serie de colaboraciones de lujo que, por una parte engrandecen las expectativas, y por otra cumplen en toda regla con lo deseado en primera instancia. Flying Lotus es una de las mentes creativas que detrás del laptop destila beats que tejen el ritmo de la nueva electrónica que vine. La electrónica inspirada en los sonidos del subsuelo y construida sin tapujos ni valores comerciales. Sí que se inspira en antiguos valores del hip hop y los renueva con su visión contemporánea, y les añade ese componente abstracto que gana credibilidad con detalles exóticos, atmosferas embolventes, horizontes psicodélicos e incluso arreglos jazzeros frutos de la colaboración con su primo Ravi Coltrane, hijo del mismísimo John Coltrane. También participan en el disco Thom Yorke, Thundercat y Laura Darlington. AS

Dum Dum Girls
I Will Be
Cuando una cosa está de moda, está de moda. En música también existen tendencias, y quien diga lo contrario miente. Incluso los más snobs siguen tendencias musicales impuestas unilateralmente por medios internacionales y sellos discográficos respetados. Hace años era la indietrónica, después el post-punk, sin olvidarse del rock quinzeañero o el dichoso movimiento nu rave de hace un par de veranos. De un tiempo acá parece que el pop de tinte lo-fi que acuña un cierto aire melangioso contagiado de psicodelia y shoegaze es lo más. Dum Dum Girls son de L.A. y cogieron el nombre de una preciosa canción de Talk Talk. Aunque se empeñen en relacionarlas con Vivian Girls, ellas no son tan chatarreras. Quizás sí sean más asequibles, tengan un toque oscuro y inunden de fuzz y reverb sus canciones. Prueben con I Will be y Jail La La porqué son dos perlitas!

(Tot això ho podreu llegir a la revista H Magazine)

West Of Rome: Un Homenatge a Vic Chesnutt

2010-05-05T05:00:00.001-07:00

La gent d'ScannerFM ens van fer una entrevista a l'Eduard i a mí. La podeu veure aquí...

El trabajo...

2010-05-05T01:07:00.000-07:00

Quan penses que ho has perdut tot, i que ja no hi ha res més a fer, no tens més remei que fer-te la idea de que les coses a partir d'ara totes seran diferent. Que t'has d'acostumar a una nova vida...

Però de repèn canvia la direcció del vent i les coses sembla que no són com realment t'havies pensat. Què dura és la ignorància!

Donés fe.

Més tard sospites, però "La sospita és la primera forma de fé que existeix".

Després dubtes.

Després dorms, obres els ulls i penses que ets feliç.

Després tornes a dubtar.

Finalment arriba un moment en que no tens ganes de pensar. Els Pelea! tocaran al Primavera A Viva Veu, i una de les raons perquè volem que toquin allà és perquè tenen hits com aquests...

¡Pelea! - El trabajo by arnausabate

Cicle A Viva Veu: Un any donant suport a la música en directe

2010-05-04T02:55:00.000-07:00

El Cicle A Viva Veu ja ha escrit el seu primer any d'història. No se si a la història de la música dels Països Catalans, a la de Barcelona, o si més no almenys a les parets del FantásticoClub de Barcelona.

El que hem aconseguit entre tots els que donem suport a aquesta iniciativa, tant des d'A Viva Veu com des de FestucadaTV, o en Dominik i en Juanjo ens hem guanyat a pes les satisfaccions que provoquen que iniciatives com aquesta tirin endavant i s'hagin consolidat fins al punt d'obtenir un mínim ressò en la premsa especialitzada, en la premsa de debò, o en el que la gent del carrer diu de nosaltres. Fa un any teníem moltes expectatives però us asseguro que ni tant sols ens haguèssim imaginat que el nostre humil cicle de concerts haguès pogut arribar a formar part de la programació oficial del Primavera Sound, un dels festivals més importants del món, i que té seu al nostre país.

Treballar per la música és quelcom que sempre m'ha agradat, sobretot si es tracta de donar suport a la música en català, grups emergents o d'altres de consolidats que no tenen el suport que realment mereixen.

Tot just acabem de presentar la nova temporada de concerts, segurament la més breu, però no per això la menys interessant. Entre els grups hi ha propostes escollides amb el criteri de la majoria dels que formem part de l'Associació A Viva Veu. Intentem dur bandes consolidades, d'altres que no ho seran mai, i algunes que segurament ho seran.

A mi personalment tots els grups em fan il·lusió. La Brigada pel que representen, Thelematicos per ser un dels grups més interessants del panorama independent Barceloní actual, i imprescindibles per fotografiar l'estat de la música en aquesta ciutat molt millor que no pas ho han fet altres festivals. També estic molt orgullòs de poder comptar amb The Stringbones, que són probablement el grup que més se'n va del nostre criteri habitual, però que més s'adapta al concepte del cicle. També em fa especial il·lusió dur a Dino Ratso, perquè és un desfassat i un motivat que requereix atenció.

En aquest cas també han confiat en nosaltres el grup femení Aias, que és un grup que canta en català i s'adapta tant be a la nova fornada de grups que practiquen Glo-fi, neo-psicodèlia i shoegaze tipo Vivyan Girls, Best Coast, Surfer Blood, Woods, etc. que el segell de Brooklyen Captured Tracks ha decidit comptar amb elles per editar-los-hi el disc, tal com indica aquest twitt. Els acompanyarà Sam & Cook, el grup del bon amic Quique a.k.a. "comiendopollo", un tio molt lluitador.

Kana Kapila també serà un dels grups que tocaran i que poden fer un gran festival en acústic, a més el concert serà en ple estiu i serà divertidíssim! Però els que més il·lusió em fa que siguin al cicle son Renaldo & Clara, un grup que donarà molt a parlar. No perquè són de Lleida, sinó perque la música que fan és sensacional!

2010-05-03T04:02:00.000-07:00

Photos by Albert Eritja, el mateix que fa les fotos dels concerts del Cicle A Viva Veu.

Don't be consoled

2010-04-30T01:48:00.000-07:00

They tell you not to worry
They say they're terribly sorry
But that's the way it has to be
For the likes of me
Just be good and know your station
Always look on the bright side
Keep your faith and keep your patience
Your reward is after you've died

So don't be told
Don't be consoled
Things are so bad
You can never make do
And there's always someone
better off than you

They tell you that's your future
It's all down to human nature
Simply settle for what you got
That's destiny and that's your lot
All of us cannot come first
Yes, what you have is second-best
But it might be a good deal worse
Third world peasants get even less

So don't be told
Don't be consoled
Things are so bad
You can never make do
And there's always someone
better off than you

Do you care that it's not fair?
Is this the way we have to live?
I know I care
And I want an equal share
Even if it means I have to give

The people who are on top
Say that you should keep your chin up
And they are keen to show you
The unhappy ones below you
But I want no more of that stuff
That's looking at it upside down
And the world has got money enough
For us to make it go around

Don't be told
Don't be consoled
Don't be ruled
Don't be fooled
Because things are so bad
you can never make do
And there's always someone
better off than you

Train in Vain

2010-04-26T04:17:00.000-07:00

És curiós que una de les millors cançons que van escriure The Clash provoqués tanta problemàtica. D'una banda, Train in Vain (Stand by me), apareix al disc més conegut de The Clash, però ho fa com a pista oculta. Hi ha vàries raons que expliquen aquest fenòmen. D'una banda perquè diuen que la portada ja havia estat impresa quan decidiren incloure-la com a London Calling. Tot i que la raó més aparent per la qual Train in Vain apareix com a pista oculta és perquè aquesta és, probablement la cançó més pop de l'àlbum, i un grup capitanejat per la figura de Joe Strummer no es podia permetre el pas a la fama tant fàcilment, sobretot tenint en compte la facilitat que suposava la melodia de la cançó, i que fos ràpidament reconeguda dins el gènere mainstrem.

La qüestió és que per mí, Train in Vain (Stand by me) és una de les cançons més increïbles de la seva discografia, i que tot i que Joe Strummer potser no hi estigués gaire d'acord, penso que és molt valorable que un dels grups emblema del punk puguessin escriure una cançó amb una lletra de significat tant vibrant. Train in Vain, a més, va ser el principi de la mala relació amb Mick Jones, autor de la cançó.

La vaig estar escoltant molt de temps, fins i tot la vaig posar en una llibreta. Ara la recupero i la publico amb esperança...

A vegades no hi ha cap altre remei que fugir

2010-04-25T06:30:00.000-07:00

A vegades no hi ha cap altre remei que fugir.

Diumenge és un dia odiós. Segur que el va inventar algú molt fill de puta. Marxes lluny per oblidar, i de repent ja s'ha acabat el cap de setmana i has de tornar a la rutina.

Aquestes fotos són de la plana de Lleida, un lloc que m'estimo amb tota l'ànima, i corresponen al vespre de Sant Jordi, un dia que acostuma a ser assoleiat. Per alguna cosa o per una altra, aquest any no ha estat així. Qui sap si és una senyal del més enllà o tant sols respon a una relació absurda.

Tot i que no és el meu cas, el fet és que després de la tempesta arriba la calma, i aquestes són algunes fotos que vaig fer quan va parar de ploure.

2010-04-22T04:44:00.000-07:00

Retalls inèdits d'una conversa amb Els Trons, Vol. 2 (Bar Ramón, Barcelona. 20.03.2010)

2010-04-13T09:10:00.000-07:00

- Vam fer el Are You Gonna Miss Me? que, traduïda paraula per paraula sonava de collons.

- Si, cantat en català, haguèssim sonat malament, segur que haguèssim passat desapercebuts. Però com que resulta que sonem de collons, doncs ha tingut èxit.

- Totes les cançons son traduccions literals -algunes més que d'altres-. Ens hem esforçat al màxim en treure'ls-hi el sentit més acurat. Perquè segons per qui, una cançó pot tenir un significat o un altre. - Hi ha cançons com per exemple "El Noi del Carrer", que no son literals. La original és "I Ain't No Miracle Worker" que literalment seria "treballador miraculós", i nosaltres ens vam basar en la versió italiana. Però només amb el títol, perquè la resta de la cançó és la versió original. La cançó en italià és I Corvi.

Avui Ola Podrida a l'Apolo

2010-04-13T01:13:00.000-07:00

Detrás de Ola Podrida se esconde un auténtico romántico. Una mente bohemia y vagabunda. Un hombre enamorado de la música que responde al nombre de David Wingo, nacido en Nueva York, y afincado en Brooklyn hasta que se cansó de la vida en la urbe y decidió abandonarla a favor de un ambiente más campestre. El ajetreo de la ciudad y el estrés del día a día hicieron que se mudara a Austin, Texas. Donde ha compuesta su segundo álbum de larga duración, Belly Of The Lion, que viene a presentar los próximos 13, 14 y 17 de Abril en Barcelona, Valencia y Zaragoza respectivamente. Belly Of The Lion es un disco cargado de hits épicos y misticismo folk con himnos de la talla de This Old World, que siguen muy de cerca las excelentísimas composiciones Cindy y Jordanna, de su excelente debut de nombre homónimo, publicado hace dos primaveras. La música de Ola Podrida se impregna de esos valores románticos y bohémios que antes comentábamos en referencia a la personalidad de David Wingo, un hombre que antes de publicar discos bajo el álias de Ola Podrida era compositor de bandas sonoras de películas. Este detalle es el que llena de contenido sus producciones. Canciones en la órbita de folk yankee tipo Iron & Wine o Neil Young pero con un aire mucho más místico y underground. Porqué si algo tiene Wingo es una fascinación por mantenerse en el subsuelo, y producir sin que su nombre sea aclamado por la prensa.

Como curiosidad, y en referencia al nombre de la banda, citaremos que, igual que muchísimas otras bandas americanas, Ola Podrida se fijó en una curiosa construcción española para escojerla como nombre de su banda. Yo La Tengo, o incluso el estrafalario nombre escogido por Albert Hammond Jr. Para tititular su último lp, “Como Te Llama” ya no son ejemplos aíslados de esta fascinación idiomática. Ola Podrida cogieron el nombre de un bar que frecuentaban años atrás, por el cual quedaron encuriosidos por la pronuncia de su nombre.

(Publicat a Good2b)

Retalls inèdits d'una conversa amb Els Trons (Bar Ramón, Barcelona. 20.03.2010)

2010-04-11T08:08:00.000-07:00

L'altre dia vaig entrevistar a Els Trons per un Dossier Catalunya que sortirà publicat al proper número del mes de Maig de Mondo Sonoro. Avui estava transcrivint l'entrevista que els hi vaig fer i me n'he adonat que durant l'entrevista, hi va haver un detall que aquell dia em va passar desapercebut però que analitzant-ho a fons m'ha fet reflexionar força.

No sóc en absolut un col·leccionista, ni tant sols un expert en música dels seixanta, ni tant sols de la que és feia al meu país en aquella època. Però gràcies al Marc, guitarrista de Els Trons, me n'he adonat del valor que tenia aquella música. Molt més enllà del que suposava el fet inèdit d'interpretar un estil de música tant underground com el rock'n'roll, o la psicodèlia en èpoques de dictadura. Tots plegats èren uns avançats per aquella època, i gràcies a això he pogut recuperat alguns posts de blogs que trobareu amagats entre el text que he transcrit literalment, a continuació...

Aquí podríem trencar una llança a favor d'en Passola. El que deia en Passola, un dia que vaig parlar amb ell -abans que morís-, era que la seva voluntat -Bé, la seva voluntat, i la de tota la gent d'Edigsa i tots aquests- era normalitzar l'escena musical catalana i equiparar-la a les condicions d’un país normal que no pas en les que estava la Catalunya sota la dictadura. Tenien al Guardiola, a la Alita, que ells recuperaven molt més això que no pas Els Dracs, i tots aquests. La seva idea, però, era que tots els compradors de música catalans tinguessin accés a música en català de tots els estils. Per això van crear tots aquests grups, més o menys prefabricats. La majoria eren grups que cantaven en castellà o en anglès, i els agafaven i els hi posaven noms que sonèssin a onomatopeies i que sonèssin molt pop. Per exemple, Els Dracs, Els Corbs, Els Xocs, The Bonds, etc. Els hi donaven un repertori i els hi traduïen, o alguns se'ls traduïen ells mateixos. Una mica, nosaltres, en cantar en català doncs també una mica la idea és portar-ho aquí. Hi ha hagut revival de totes menes però potser d'això mai n'hi havia hagut.

Retalls inèdits d'una conversa amb Los Planetas (El Glaciar, Barcelona. 11.02.2010)

2010-04-02T02:10:00.000-07:00

Estuve leyendo una biografía de La Niña de los Peines, que era una cantaora de los años diez del siglo XX, y había un artículo de un periodista, donde la entrevistaba, y sus familiares decían pues la va a flipar (sic) con La Niña de los Peines, es Una Ópera Egipcia, algo sublime vamos…

“Antes estábamos con Alfaro y estábamos hablando de eso. La palabra gitano viene de egiptano, no? –que viene de Egipcio-. Los gitanos dicen que vienen de Egipto, porqué son descendientes del faraón y tó eso, no? En inglés pasa lo mismo, “Gipsy” viene de “egipcian”, y esa es la referencia.

Hay teorías que dicen que los gitanos vienen de la India. Sin embargo la palabra que los define como raza, como tribu…la raíz de la palabra, vamos, es egipciano. En el flamenco, además, hay muchas referencias como “esto lo he aprendido del faraón”, “esto me lo enseñó un faraón”

Smash, Lole y Manuel, Triana, Kiko Veneno, Lagartija Nick y Enrique Morente…Nosotros solamente somos los continuadores de una tracción cultural que viene de muchas partes.

Hablando de rock progresivo de los 70’s, Jota de repente suelta “…el rock inglés. Muy denostado durante mucho tiempo, pero que a nosotros nos ha gustado siempre. Pink Floyd, Genesis o Yes. Heheehe, a mi me gusta…era música que escuchaba de chico y me parece muy importante, sabes? Han estado muy infravalorados, pero se recuperará. Estoy seguro…

- Yo soy muy fan de Genesis. Muy fan, muy fan…y no soy yo el único. Los Genesis de Peter Gabriel son la ostia. Te recomiendo Selling England By The Pound y The Lamb Lies Down on Broadway

- Oye Jota, que tampoco nos pasamos el día escuchando todo ese tipo de música.
- No, no…esa era la música que escuchaba yo cuando era pequeño.
- El Krautrock? Eso he brutal..el rock ese alemán de los 70 es potentisimo…

La actitud agresiva del punk no llevaba a ninguna parte. De hecho en seguida se conviertió rápidamente en algo puramente mercantil. Los indies, en cambio, reivindicaban lo más atractivo del punk, que era la idea de una distribución alternativa, un concepto de música independiente, que es la que ha perdurado hasta nuestros días. Mientras la indústria musical está a las últimas, la independiente es la que aguanta.

Cuando Joe Strummer estuvo en Granada, su mensaje ya estaba pasado de moda. En esa época, en Granada, la gente ya escuchaba a The Smiths y a los Jesus & Mary Chain, y los The Cure ya no los escuchaba nadie. Fue la época que hizo Cut The Crap que es muy malo.

Hay que estar muy acostumbrado a escuchar canciones de Sebadoh y Guided By Voices (risas) para poder apreciar, en esas grabaciones, dónde está el arte. Gracias a dios yo he escuchado muchos discos de los Guided By Voices y Sebadoh, y se apreciar el Lo-Fi.

Aquí hay unas canciones que pienso que canto bien, y que merecía la pena que se escusharan (sic). Antes cantaba muy mal y pienso que era mejor que no se escucharan. Ahora me siento a gusto cantando, que nunca me había sentido así, y como me estoy quedando sin voz decidí cantar ahora antes que me quede definitivamente sin.

El so de la Mediterrània

2010-04-01T06:54:00.000-07:00

Tothom estima al pare i a la mare. A vegades no per igual, tot depèn de la situació que visqui cadascú. D'altra banda hi ha coses que superen qualsevol obtacle i vincle emocional. Em refereixo a l'amor cap a la terra que t'ha vist nèixer.

Sovint hi ha qui diu que aixecar barreres és lo millor, i que ells no són d'aquí, que són del món. També diuen que no hi ha fronteres, i que la seva pàtria és el món. Però darrere d'aquest discurs, que tot i que no critico, asseguraré que no comparteixo, hi ha d'altres coses que sí, que donen sentit a la vida.

Per mí, i perdoneu que em posi sentimental, hi ha coses per les quals no hi ha suficients adjectius al món com per descriure tanta bellesa. Tots sóm iguals, perquè tots som humans, però afortunadament som diferents perquè som persones de diferenta mare, i és innegable que tot i la utòpica visió que significa pensar que no hi ha barreres -i està bé que no n'hi hagi, de físiques vull dir-, hi ha pàtries.

La meva pàtria és la mediterrània, i no me n'assabento ara. Jo fa molt temps que ho tinc clar, el que passa és que quan descobreixo coses com Pep Laguarda i La Tapineria me n'adono que cada cop hi ha més coses que estrenyen més els vincles.

Pep Laguarda i La Tapineria és una de les coses més boniques que he descobert mai, i "Brossa d'ahir" és un exercici musical suprem. Perquè té folk, té elements autòctons, aire mediterrani, està cantat en català i data concretament de l'any 1977, quan ni tant sols Devendra Banhart o Animal Collective havien estat concebuts pels seus pares. Si ho escoltèssin molts, és farien creus que aquí, a casa nostra, als anys setanta, és feien coses tant precioses.

Descarregueu-vos el disc d'aquest blog, que és molt bo però l'autor, ignorant de mena, probablement va ser endut per una ventada d'egocentrisme espanyolista que el va dur a no saber distingir entre llengua i dialecte. És una pena, però almenys té el disc llest per descarregar.

Boat Club - Memories

2010-03-29T15:57:00.000-07:00

He descobert el Balearic, que és un gènere que a més de sentir una gran afinitat per ell, trobo que és fantàstic i perfecte per aquestes èpoques de l'any. Ara que ha començat la primavera...aquestes melodies melancòliques i tèrboles em retornen al passat. Com a una mena de joventut que mai he tingut però que sempre he somniat, a prop de la platja, remullant el peu a les pedres i el sol de juny sobre la pell...

Penso que no hi ha cap altre adjectiu que s'adapti millor a aquesta música...

Skatalà, the skinhead years

2010-03-18T08:24:00.000-07:00

El mes passat vaig publicar un article pel retrovisor de Mondo Sonoro. Em van demanar que fos sobre Skatalà, i tot i que el que veureu publicat a la revista és molt més curt, el que trobareu a continuació és una extended version de la que van publicar, que va haver de patir greus retallades. Aquesta és molt més agraida de llegir, i la vaig fer amb molt carinyo ja que em va fer tornar enrere en el temps...als meus Skinhead years...un titular molt més original que no pas el que van ficar des de la redacció, i amb el qual no em sento massa còmode (Jamaica a la sang...)

Si voleu més informació sobre en Quique Gallart us recomano visitar el blog d'en Kiko Amat, ja que li va fer una entrevista molt interessant on ell explica què significa per ell haver estat el primer Skinhead d'Espanya (probablement)

Skatalà és un dels grups més significatius de l’underground català dels vuitanta, sobretot per ser una de les primeres bandes en importar i reinterpretar, a nivell personal, el que aleshores s’estava gestant a les illes Britàniques. Van crear escola, i ho van fer en català, al marge de subvencions. Dotze anys més tard de la seva separació tornen als escenaris per celebrar el seu vint-i-cinquè aniversari amb una gira que els durà arreu de Catalunya.

L’any 1984, al barri londinenc de Chelsea, hi havia un grup que cantava allò de “Skinhead is not a fashion, it’s a way of life”. Una declaració d’intencions que desseguida va convertir-se en la consigna revolucionària del jovent de classe treballadora que s’oposava al mercantilisme que anys abans havia posat de moda el No Future. El seu clam era simplement anti-social, i d’aquest moviment aviat en vàren derivar unes consignes culturals pròpies que fusionaven elements estètics i culturals propis. Aleshores tots creien en aquelles paraules, però només alguns -els més forts-, acabarien fent d’aquelles paraules una realitat. En Quique Gallart, de camí als 51 anys, ha seguit, al peu de la lletra, l’essència que transmetia la tornada d’aquella cançó de Combat 84, abans mencionada. Em reuneixo amb ell a les oficines que Buenritmo, la promotora que gestiona la tornada als escenaris d’Skatalà, té al centre de Barcelona. Abans de parlar de la gira del vinticinquè aniversari, ens n’anem enradere en el temps. En Quique em parla dels anys de la Barcelona pre-Olímpica, i de quan ell era el primer skinhead de Barcelona, “El que em va cridar més l’atenció dels skins era que era quelcom diferent, i jo no volia ser igual que la resta”, asegura en Quique en referència a una subcultura odiada per gairebé la societat en general. “En aquella època ser Skinhead era realment underground”. Fa referència a l’estètica, sobretot als tattoos i al respecte que va haver de guanyar-se amb el pas del temps. Realment fascinat per aquest cultura britànica, l’any 1985 funda la banda, juntament a en Roger (posteriorment Frontpilsen), Pitu (Subversiva77), Jorgito (Dr. Calypso) i Pep. Tres anys després arribaria la seva mítiquíssima primera gravació, “Fent d’Aquí”. “A casa nostra, Skatalà va tenir un paper fonamental en el sentit estricte de la paraula. Vam ser els primers i, per tant vam posar els fonaments per als que van venir desprès”. En Quique assegura haver enregistrat aquella demo amb mètodes realment rudimentaris i en una sola sessió. “Fent d’Aquí” es caracteritza per ser un dels primers discos a la península on s’hi intueixen influències de la 2-Tone anglesa, juntament a alguns temes inèdits d’Oi! com “Bolingas” o “Sin Cerveza No Hay Revolución”, cançons que amb el pas del temps i la consolidació de la banda amb una formació centrada en els vents, acabarien perden pes. Quan ens centrem a parlar estrictament de gèneres, es mostra concís, “Nosaltres volíem sonar com els Specials o Bad Manners però no en sabíem més ni tampoc teníem els mitjans”. En referència als primers anys, quan parlem de la resta de bandes que van començar a proliferar des d’aleshores, en Quique assegura, “Son molts els grups formats en la dècada dels 90 que reconeixen obertament la nostra influència en la decisió de muntar una banda. També una bona part d'aquella generació, declara haver començat a interessar-se per aquests sons a partir de haver sentit a Skatalà”. Després de “Fent d’Aquí”, la formació d’Skatalà es renova completament. Tant, que els únics membres permanents d’es d’aleshores seran en Pitu i ell, els dos cantants. “Els membres que farem la gira serem la formació més estable de Skatalà, desprès de la marxa del Manel al 92. És la que va gravar els 3 discs següents. "Borinot, Borinot" (1993), "Un de Nou" (1995) i el directe a Padova (1998) i la que va durar fins a la separació del grup (1998) amb Peña (bateria), Iñaki (baix), Manyà i Xungu (guitarres), Natxo Romero i Jordi Prats (saxos) i Joan Diaz (teclats) més els 2 cantants. Per qüestions d'agenda, en Joan no podrà fer tots els bolos i en els que falti serà substituït per Pablo del Dr. Calypso”. Un altre acte commemoratiu dels vint-i-cinc anys d’història del grup, a banda del retorn als escenaris, és l’edició d’un àlbum tribut, “Seran 18 grups fent versions de temes d’Skatalà. El ventall és tan obert que va des de la rumba de Tachita de Collblanc fins el funk de Fundación Tony Manero, passant per clàssics com Dr. Calypso o Subterranean Kids, o grups de les escenes actuals d’estils com el power pop (The Bite, Lost Men Service), punk (The Capaces), Oi! (Opció K95, Secret Army), com de l'entorn reggae/ska (Soweto, The Cabrians, Thorpedians)”. El retorn als escenaris d’Skatalà, després de dotze anys de silenci es deu, segons Quique, perquè “és una oportunitat única per a les noves generacions de poder veure en directe a un grup que el propi públic ha convertit en "llegenda", i de fet em comenta la extranya sensació que li suposa que la majoria del públic que assisteix als seus concerts sigui majoritàriament juvenil. D’atra banda també assegura que és un orgull que tothom coregi les cançons en directe, quelcom molt difícil d’aconseguir, en els temps que corren avui en dia. Arnau Sabaté

Julian Lynch - Rancher

2010-03-15T07:57:00.001-07:00

Aquesta cançó de Julian Lynch em sembla sensacional. És diu "Rancher" i apareix al seu elapé "Orange You Glad" (Olde English Spelling Bee 2009). Té el toc perfecte de psicodèlia i de lo-fi. És melancòlica, fresca i té una melodia crepuscular que atrapa. Em transporta a la platja, de bon matí, quan tot just surt el sol i fa fresca però com que és estiu no cal dur jaqueta...

Ahir la vaig punxar en una mixtape que podeu escoltar aquí i que vaig mesclar juntament amb en Trevor, el meu company de pis...

Yeasayer entre la psicodèlia i la festa electrònica

2010-03-11T05:52:00.000-08:00

Fa uns dies vaig descobrir els Yeasayer gràcies a la H Magazine, pels quals vaig fer una breu ressenya. Aquest proper 16 de Març estaran tocant a l'Apolo i he escrit quelcom per Good2b que he cregut interessant de publicar aquí...

No us perdeu la imatge corporativa del grup perquè és probablement el que més mola de la banda....

Yeasayer
Odd Blood

El disco de Yeasayer empieza genial. “The Children” es buena, oscura y con una línea de bajos muy envolvente. La canción que le sigue es “Ambling Alp”, un tema que gana en textura pop y quizás algo de épica realzando las expectativas que uno había puesto tras su debut en 2007 con “Waiting for the Summer”, por eso han decidido convertirla en single, que podéis descargaros gratis desde su web. El toque Brooklyniano de su música perdura hasta “Madder Red” y la cristalinidad de su pop deconstruido se hace grande en “I Remember”. Sin embargo, a partir de aquí, el disco coge una línea algo desconcertante, apostando por sonidos electrónicos y ritmos facilones que sacaron exprimiendo algunos recursos de synth-pop pasados de moda, y revisados desde un punto de vista contemporáneo. De la parte final del disco se salva “Rome”, “Strange Reunions” y ya está. El disco está bien, pero es regular.

Lo que, sin embargo tiene de bueno esta banda, a parte de ser de Brooklyn, es que son un grupo para todos los públicos. Su espectro musical gira en torno a los modernos con zapatillas de colores, los indies de camisa de cuadros, e incluso aquellos con gustos un poco más ortodoxos pero que deambulan entre el eclecticismo electrónico y el pop de tinte oscuro. Yeasayer publicaron su segundo álbum a principios de este año, aunque el hitazo convertido en single “Ambling Alp” ya suena desde el 2009 con uno de los mejores videoclips últimamente editados. En el vídeo, y la canción, intentan mostrar la transición de la psicodelia de su anterior disco “All Hour Cymbals” (2009) hacia este giro electropopero moderado con guiños a Fever Ray. El segundo single de Yeasayer, lanzada la promoción a partir de 2010, tiene un toque mucho más electrónico, como el de la mayoría del disco Odd Blood, ya que otros hits como “Rome” incluyen la mezcla perfecta de su primer disco con los nuevos horizontes a los cuales se han aventurado. “Odd Blood” es un disco al que le cojes cariño, cargado de intensidad, nebulosa electrónica y guiños a la psicodelia. Argumentos que pueden ser razón de peso para fortalecer su directo que tenemos tantas ganas de ver, ya que es un grupo que no acostumbra a visitarnos demasiado...

les daremos una oportunidad

Opinions sobre Skatalà...

2010-03-04T07:48:00.000-08:00

Quan era jovenet tenia moltes predileccions discogràfiques. N'hi havia una que sonava cada estiu, i curiosament aquest mes passat els del Mondo Sonoro em van demanar fer-ne un reportatge.

Us deixo amb les opinions que formaven part del meu reportatge sobre Skatalà, publicat al nº177 de Mondo Sonoro. Les vaig demanar a persones que, d'una manera o d'una altra, van tenir un estret vincle amb la banda. Com que al Mondo Sonoro les vaig traduir al català, he cregut convenient que aquí el millor era posar-les en V.O.

La primera és de Carlos Azagra, un dels dibuixants més imprescindibles en la cultura punk i skin dels vuitanta i noranta. Una vegada em van dir que dibuixava per privar. Aquell dia, Azagra va esdevenir un ídol...

La 1ª vez que me enteré de la existencia de Skatalá era de cuando vivía en Santa Coloma de Gramenet,por aquel entonces frecuentaba el bar musical 1981,donde se juntaba la gente de "Olor Insoportable"(posteriormente Pisando Fuerte) y donde se fraguaba el PGB,allí fué donde escuché algo de ellos,sobre todo aquella mítica maqueta con los colores blau-granas:una cassette con el rojo en una cara,azul por la otra. Por aquellas fechas el ambiente del movimiento OI! estaba enrarecido por la aparición de skins nazis y la desconfianza a que se metiese todo en el mismo saco. En Barcelona estaba Decibelios,que junto a Kortatu,levantaban la bandera del OI!,no sin ciertos recelos por parte de mucha gente,que seguia confundiendo la estetica skin. Con la venida de Skatalá se afianzó ese espacio de sonidos contundentes,además era de las primeras veces que se oía en catalán-y sin subvencionar- (más tarde aparecerian Doctor Calypso y demás...)

En la Festa de la Lletra A,en las cocheras de Sants,Skatalá tocó junto a Pisando Fuerte-que sustituian a Virus de Rebelíon (de Larraga,Navarra) que no se presentaron,siendo aquella vez una de esas veces en que aquello se convirtió en una fiesta del OI!OI!OI!,a-un lo recuerdo, tambien tocaron aquella noche Tijuana in Blue,que también les gustaban lo de la fiesta OI!. De esos dias es de lo que más me acuerdo,de la reivindicación del jolgorio,de la clase trabajadora,de la fiesta,de la cerveza,del Barça y del desparrame,en definitiva,de pasarlo bien.

Boliche, amic de la banda i mític en la escena punk dels 80 per tocar a la banda Frenopatics també va escriure.

Como si fuera ayer, sus temas perduran en nuestra memoria impregnados de ese olor a local de ensayo, sudor, risas y cervezas (y no por ese orden precisamente). Desde su maqueta de 1985, con Manel, Pep, Jorgito, Roger... hasta sus formaciones mas recientes (con Quique y Pitu siempre a las voces), Skatalá no son solamente un grupo de viejos amigos sino una banda de la que Barcelona debería sentirse orgullosa.

La següent opinió me la va donar en Dani, creador del fanzine Alpha Boys.

Vaig anar a comprar l' "Un de nou" (en cassette) al Daily Records a principis de 1996, amb la cama enguixada i una pluja impressionant. Amb 14 anys no podía preveure que Embolingats o Monigot pasarien a ser part de la banda sonora de la meva joventut, ni que la meva generació sería la darrera que podria gaudir dels Skatalà en directe abans de la seva dissolució. El que si puc garantir a 2010 és que Skatalà van ser responsables directes de que servidor, així com molta gent, s' hagi convertit en un fanàtic de la música jamaicana. O algú havía sentit parlar de "ballar rocksteady" abans d' escoltar p-iaio bugia? Llarga vida a Skatalà!

Ópera Egipcia

2010-02-23T08:57:00.000-08:00

L'altre dia deia això, avui parlo del seu disc, en una crítica que sortirà al GoMag...

Los Planetas

“Ópera Egipcia”

Flamencodelia. Los gitanos llamaban “Ópera Egipcia” a lo que los payos conocemos como obra maestra porqué según parece, los orígenes de este pueblo se situaban en Egipto. Así es como Los Planetas homenajean uno de los patrimonios populares más arraigados de su tierra. En Andalucía conocen bien el significado de la palabra “popular”. Según ellos mismos, el Flamenco siempre ha sido una musica que ha evolucionado y subsistido al margen de la cultura dominante, siendo asimismo interpretada y amada por gente poco integrada socialmente. Este paralelismo contracultural es el nexo de unión que les ha permitido dar forma a un nuevo sonido que en “La Leyenda del Espacio” encontró su máximo exponente. La convergencia entre Flamenco y Rock Underground permitió, además, crear la prolongación de ese disco en el EP “Cuatro Palos” del cual, por cierto, rescatan “Romance de Juan de Osuna”. “Opera Egipcia” no tiene la excelencia de “La Leyenda del Espacio”, sin embargo completa y perfecciona el sonido que llevan trabajando hace tiempo. “Ópera Egípcia” nace sin un concepto aparente, a pesar de que va adquiriéndolo a medida pasan las canciones. En su mayoría, adaptaciones de antiguos cantos de distintos palos y cantaores que han ajustado al género. Estructuralmente es necesario apuntar dos detalles; que es la primera vez que a Jota se le entienden las letras, y que el disco se divide en dos partes bien distintas. La primera es, musicalmente más asequible y vitamínica. Empieza tras “La llave de Oro”, una pieza instrumental que abre el disco, donde la voz que en principio debia ser interpretada por Morente, finalmente se sustituyó por una línia de guitarra de Florent. Esta primera parte, además, es la que incluye canciones no inéditas de la banda (“Soy un pobre Granaíno” y “Una corona de Estrellas”, aparecida en la película La Habitación de Fermat), hecho que se convierte en lo más recriminable del disco. Tras “7 faroles” descubrimos que Los Planetas van afilando intenciones, encarrilándonos hacia el single “No se cómo te atreves”. Una balada que comparten a dúo Jota y La Bien Querida, que mejora con las escuchas. La aparición de Ana Fernandez no es aislada ya que gana protagonismo en “La Veleta”, una insólita canción donde los protagonistas son ella y los sintetizadores. En la segunda parte del disco, fijan su intención en adaptar las influencias más oscuras del flamenco y sumergirse en la psicodelia. Los Planetas consiguen dar forma al género que crearon y consolidarse en la “Flamencodelia”. Huyendo más allá de lo que hicieron en sus dos referencias anteriores, consiguiendo que lo más flamenco del disco sean las letras. El punto de inflexión entre las dos partes es “Señora de las alturas”, un hit a la altura de sus mejores singles que fija el sonido de su nueva etapa en la lisergia planetera de antaño. A partir de aquí el disco se vuelca en la profundidad del cante jondo. La primera referencia es “Creí Morirme de Pena”, un juego de frescura y tristeza que prepara al oyente para, poco a poco, trasladarlo hacia el un universo palpitante de intensidad de “Virgen de la soledad” y “La pastora divina”, interpretada por Enrique Morente con una vehemencia que estremece. Toda la sencillez del principio del disco se convierte, al final, en una bruma de oscuridad. Los Poemas despide el disco fundiendo influencias de rock progresivo y pasión flamenca en una de las más conmovedoras canciones de la historia de Los Planetas. Arnau Sabaté

Un parell de ressenyes pel mes de març..

2010-02-19T04:40:00.000-08:00

Últimament no escric a la revista H. Només em dedico a fer breus ressenyes de discos. Habitualment tenen una molt bona selecció musical, llàstima que el poc espai del que disposen no permet explaiar-se el que un voldria amb els textos. Sovint, els discos que em passen m'encanten. Normalment no conec les referències, per això m'encanta que m'ho passin. En Raül, que és el cap de redacció, té molt bon criteri, i penso que sap escollir molt bé els discos que em passa. M'ha descobert finures com Jóhann Jóhannson, Mountains, i JJ.

Al setembre vaig escriure la crònica d'aquest misteriós grup que més tard sembla haver triomfat el suficient com perquè totes les revistes de prestigi en parlin d'allò més bé. La seva música és purament pop, tot i que barreja elements d'electrònica paisatgística i balearica.

JJ
Nº2

Se trata de un grupo misterioso, igual que el sello que les acoge. JJ no tiene myspace, y la única información oficial de la que disponemos es la que nos ofrece la minimalista web de su discográfica, Sicerely Yours (fundada por miembros de The Though Alliance). Nº2 es la segunda parte de un primer EP lanzado este mismo año y que adelantaba ‘From Africa To Málaga’, tema incluído también en este álbum y que marca una clara línea de twee-pop refinado, pero que difiere del resto de cortes del álbum. El álbum sigue una curiosa línea rítmica predominante basada en la tropicália (Things Will Never Be The Same Again), además de superponerla sobre atmósferas típicas del pop escandinavo (Masterplan), manteniendo siempre firme su condición electrónica, Intermezzo es un claro ejemplo. Arnau Sabaté

El que més li fallava al disc, a nivell personal, era l'artwork de la portada. Més propera al cercle hippie-perroflàutic de la rave, que no al d'un grup d'avantguarda escandinava. Per sort de tots nosaltres, la seva nova referència, per la qual han canviat de segell, compta amb un disseny molt més adaptat a la classe que un grup suec d'electrònica hauria de tenir. El nou disc és diu nº3 i quan me'n van oferir l'oportunitat de parlar-ne no ho vaig dubtar. L'altra ressenya és d'un altre mestre del soul, apadrinat per la parròquia indie. Molt recomanable, però no tant com altres grans del soul blanc del segle XXI com Eli "paperboy" o Jamie Lidell..

JJ
Nº3
JJ sorprendieron en el 2009, y no tienen porqué dejar de hacerlo en 2010. Con una evolución de estilo coherente y un sobresaliente progreso técnico, el misterioso dúo sueco firma el que es su segundo trabajo, trabajando mucho más las melodías, reduciendo el beat de sus bases. Tras su paso por Sincerely Yours, fichan por el sello Secret Canadian, quienes confían en su capacidad por reinterpretar el pop baleárico de antaño sin que, en ningún momento quede descontextualizado. Los destellos electrónicos tomados de bases de dub sobreviven entre las alegres melodías, que predominan sobre las bases rítmicas de su anterior trabajo. JJ son capaces de transportar al oyente a un mundo fantástico, si se escucha la música con atención. La efervescencia de hits como Let Go o You Know son prueva de ello. Arnau Sabaté

Jesse Dee
Bittersweet Batch
A Eli “Paperboy” Reed le ha salido competencia, o una razón más por la que competir en el duro trabajo musical. Desde Boston llega Jesse Dee con su primer trabajo en solitario después de haber cultivado su voz, de jovencito, en la iglesia de su barrio, y de adolescente tocando en grupos de funk. Con un enfoque menos Rythm’n’blusero que su compatriota de Massachussetts, Dee practica un Soul de trasfondo Gospeliano, acercandose al sonido de Nueva Orleans. Elegante y mucho menos raspado la energía que factura Eli “Paperboy” Reed, quizás aspira mucho más a asemejarse en registro vocal a Jamie Lidell que a “Paperboy”. Jesse Lee es otro jovencito blanco capaz de desafiar las leyes naturales y demostrar que el Soul no solo es música de negros. Arnau Sabaté

els discos i els dies que passen...

2010-02-16T00:26:00.000-08:00

Ahir a la tarda, al sortir de la feina queia un aiguat de collons. Aquestes expressions s'acostumen a utilitzar sovint a la terra d'on vinc. Som gent senzilla, una mica matussera en la forma de ser. Però no ens importa, al contrari. Recordo que en aquella època quan encara vivia a Lleida, passava moltes hores gravant cassettes que després escoltava quan anava al col·legi, o a classes de recuperació de matermàtiques, per les tardes, els dilluns i els dimecres. Hi va haver una època que vaig avorrir la música Oi! i el seu punt de vista ortodox. Així doncs és quan vaig descobrir el fabulós món del Punk Rock i altres estils que ara no venen al cas. El Punk Rock és un estil que s'agermana fàcilment, per context, actitud, i anys en els quals es va desenvolupar, amb altres gèneres col·lindants que a l'època dels setanta i vuitanta creixien com l'escuma a l'anglaterra de la Tatcher.

Referent a aquelles cintes de cassette, recordo especialment el nom d'una cançó, Another Day (Another Girl). El grup que la tocava es deia The Lambrettas, i provablement em van cridar l'atenció pel seu nom. En aquella època (i molt provablement ara també) em motivava especialment per grups que expressaven obertament la seva afinitat per elements estètics o icones relacionades amb quelcom que a mi em cridava l'atenció. En aquell moment eren els mods, les Lambrettes, les Loafers i els vestigis de la cultura underground dels seixanta.

Ahir, remenant discos pel Daily vaig trobar el single d'Another Day, (Another Girl) a un preu especialment raonable (10'5 €) que va reduir a 9 per un estat de conservació bastant per sota de la perfecció. També vaig comprar-me un EP de Los Fabulous Ottomans, un dels millors grups de R&B de Catalunya, i provablement d'Europa. El Tokyo Drifter dels Born Losers, que és un single que m'encanta i encara no havia tingut l'ocasió d'adquirir, i la mare dels ous dels Born Losers; En Davie Allan & The Arrows, en el Born Losers Theme.

Quan el folclore esdevé cósmic

2010-02-10T16:26:00.000-08:00

Demà serà un dels dies més importants de la meva vida. Entrevistaré un dels meus grups preferits des de que vaig fer la majoria d'edat, o des de que vaig deixar-me crèixer el cabell, perquè abans era skinhead.

És realment curiós que algú deixi de banda, durant una època, la seva col·lecció de discos de punk. Tot i això, al poc temps vaig tornar a recuperar-la, arribant a la conclussió que la música no és incompatible, i que el punk i el indie sobreviuen en una escena col·lindant des de la naixença de la cultura underground.

La qüestió és que Los Planetas sonaven a l'habitació del costat des de que tinc acte de fè, però jo els detestava. Amb els anys acabes assumint allò al que tendeixes, segurament per genètica, i t'acabes convertint en allò que mai pensaves que haguessis pogut arribar a convertir-te. Barcelona hi va ajudar. Però també hi van ajudar altres persones que per aquella època vivien molt a prop meu. Aquella època, acabaven d'editar "Contra La Ley de La Gravedad", i jo gràcies a aquest disc vaig poder recuperar altres joies molt més agresives com Super 8, o el fantàstic disc enfocat més al rock còsmic i la lírica de sentiment profund, "Una Setmana En el Motor De Un Autobús", que a part de contenir les cançons que més estimo de la banda, també conté la que més detesto (però que no se perquè també li tinc una mica de carinyo).

Bé, el fet és que porto tota la nit preparant una entrevista que avui m'han confirmat, i que demà faré a les 17'00 a un centric hotel de Barcelona. Tinc moltes coses a preguntar, sobretot desprès de que les seves últimes tres referències oficials siguin els discos més bons que ha parit el país d'aquí al costat. Una reinterpretació en clau molt personal del flamenc. Una posada al dia del rock flamenc dels setanta. Una autèntica alabada còsmica. Pura psicodèlia.

Al final resulta que he descobert una entrevista molt interessant que el Diario de Sevilla li va fer a en J. Em quedo amb el contingut d'aquesta frase per acabar el post "Tanto el rock como el flamenco tienen esa vocación contracultural, que es lo que les da sentido. Subvencionar el flamenco es asimilarlo a la cultura dominante. No creo que esté teniendo una influencia muy positiva. La generación de Morente, Meneses, Camarón, etcétera, es para mí la última gran generación de cantaores. Lo que ha venido después no ha sido tan interesante, puede que sea por eso o no, pero es posible que el hecho de haber sido una música tan marginal, tan infravalorada, fuera lo que la convirtió en tan valiosa", i en aquest aspecte m'hi sento molt identificat. Per la pèrdua de valors purs en la societat actual, i perquè les subvencions no son més que un instrument de mercantilització cultural que van en contra de l'autèntica essència de la contracultura, i de la lliure creació .

etern inconformisme

2010-02-07T16:41:00.000-08:00

Crítiques del mes de febrer

2010-02-04T08:41:00.000-08:00

Totes aquestes crítiques apareixeran el mes que ve a la revista Go Mag. Cal dir que realment no m'ha agradat cap dels tres discos. Tot i que el de Lucky Elephants i el de The Black Box Revelations encara es salven...

Downpilot
The Kind Of Sine

Americana. Paul Hiraga, alma mater de Downpilot, y responsable, en buena parte, del carácter del grupo, demuestra ser especialmente minucioso con todo aquello que implica la autoproducción de un disco. Movió fichas a su antojo para crear el disco que él quería. El que mejor reflejaba, a imagen y semejanza, aquello que le gusta, la música que ha escuchado siempre. Por eso lo grabó en su home estudio, prescindiendo de manos ajenas que pudieran haber influido en el resultado final de su tercer disco de estudio. “The Kind Of Shine” es un disco relajado y intimista, que encuentra su sitio en las bases dictadas por la Americana y el Sunshine-Pop de toda la vida, y al que Hiraga le tiene tanta devoción. Este crossover tiene como resultado un producto donde el predominio de instrumentos como el banjo y la steel-guitar son especialmente relevantes para poner de manifiesto esa predilección por el sonido buscado y que él pretende que sea tan encasillado. Bajo el punto de vista de un servidor, “The Kind Of Shine” es un disco que no aporta ningún valor añadido especial, ni excesivamente relevante. Sin embargo hay que reconocer que va a gustar a los que coleccionen discos de Jayhawks y Walkabouts, porque Paul tiene una forma muy especial de hacer las cosas. Arnau Sabaté

Lucky Elephant Starsign Trampolin

Experimenta-pop. Aunque con un poco de retraso, llega a nuestras manos el disco debut de ésta, más o menos, desapercebida banda inglesa, dueña de un sonido poco heredero de la típica influencia británica, aunque mucho más enfocada a sentar las bases del pop de nueva ola en el Reino Unido. Un estilo que actualmente tiene la sede en el continente norteamericano, por el montón de bandas innovadoras que sorprenden desde allí. Lucky Elephant no tienen una influencia especialmente destacable que les encasille dentro de ninguna escena. Por esa razón, su música tiene un caracter propio curioso que le concede un especial toque de gracia por el cual les hemos pillado cierto cariño. Sobretodo por “Lucky Elephan”, la pieza instro-cinematográfica que abre paso a un popurrí estilístico ámplio donde tienen cabida géneros que poco tienen que ver entre sí. “Edgar”, en segundo lugar, quizás se establece como el hit del disco por esos punteados tropicales que reiteradamente son utilizados como recurso habitual por los grupos de nueva ola. A partir de entonces el disco toma un aire melancólico que cruza misticismo en la pieza electrónica del disco, bautizada como “Modern Light Changing People”, con cierto regusto indietrónico. El resto del disco fluye sin pena ni gloria, igual de irregular y sin una línea estética aparente, aunque resulton. Arnau Sabaté

The Black Box Revelation Silver Threats

Blues-Rock. Es fácil pillarle cariño a The Black Box Revelation si de joven has escuchando rocanroleces de la talla de Buckcherry, Hellacopters o The Backyard Babies, porqué seguramente éstas son las bandas con las que más rapidamente estableces afinidades. Después de la segunda escucha, descubres que el disco tiene ese toque blusero que al rock’n’roll de chico malo del instituto le gusta tanto (Escúchese “Run Wild” como máximo respresentante de este argumento). Aunque también te das cuenta que el disco contiene hits menos agresivos y con un corte mucho más intimista que roza la épica cuando escuchas “Our Time Has Changed For Years Now” y te imaginas una sudada muchedumbre coreando emocionados los dotes líricos del cantante que tanto valoran. Con una producción que apunta, en algunos momentos, al Lo-Fi, The Black Box Revelation se disponen a trabajar tal como lo hicieron el referente en formato duo de rock’n’roll contemporáneo, The White Stripes. Con una formación igual de reducida que ellos, estos Belgas convinan agresividad, visión poco ortodoxa y un cierto gusto hacia lo experimental. Deliberando finalmente, después de varias escuchas, uno puede llegar a la conclusión que éste no va a ser, sin ninguna duda, el disco del año. Arnau Sabaté

Qa'a @Be Cool, 15/01/2010

2010-01-17T16:30:00.000-08:00

Nova temporada del Cicle A Viva Veu

2010-01-12T00:59:00.001-08:00

A aquestes altures gairebé tothom que segueix aquest blog ja deu saber què és el Cicle A Viva Veu. De totes maneres mai està de més recordar-ho, i dir que sóm un cicle de concerts acústics que cerquem l'experiència amb el músic i la qualitat a l'hora de programar, que està tot fet amb molta cura i que intentem apropar al públic propostes poc habituals, tenint en compte que els músics han d'adaptar el seu repertori al format A Viva Veu, que tal com indica el nom és així, a pél. Sense Cables ni micròfons.

Bé doncs, aquest mes de Gener hem començat la nova temporada, va ser amb l'actuació estelar d'un músic que a mí em té el cor robat, un músic amb molta personalitat i que descrivia així tot just fa una setmana al blog d'A Viva Veu. El fet més important rau en que la temporada Gener-Abril acabarà quan tot just es compleixi l'any de vida d'aquest cicle petit que va nèixer amb poques espectatives però que actualment sembla que està arribant força lluny, o almenys això és el que des de la organització veiem el què diuen de nosaltres a la premsa.

Podeu consultar la programació al nostre blog.

I'm happy...

2009-12-29T08:29:00.000-08:00

...almost until the end of the last record I bought. Then I cry again....

Between the bars

2009-12-23T03:50:00.001-08:00

drink up, baby, stay up all night
the things you could do, you won't but you might
the potential you'll be, that you'll never see
the promises you'll only make

drink up with me now and forget all about the pressure of days
do what I say and I'll make you okay and drive them away
the images stuck in your head

people you've been before that you don't want around anymore
that push and shove and won't bend to your will
I'll keep them still

drink up, baby, look at the stars
I'll kiss you again between the bars where I'm seeing you
there with your hands in the air, waiting to finally be caught

drink up one more time and I'll make you mine
keep you apart deep in my heart separate from the rest
where I like you the best and keep the things you forgot

the people you've been before that you don't want around anymore
that push and shove and won't bend to your will
I'll keep them still

2009-12-14T02:46:00.001-08:00

L'engany de la New Catalan Song

2009-11-29T03:58:00.000-08:00

...i no precisament de la cançó sinó de la pel·lícula. Aquesta setmana vaig escriure un article sobre el fatídic reportatge de Raül Hinojosa al blog d'A Viva Veu. Pensava que haguès tingut molta més repercussió dels tres comentaris que ha tingut.

De totes maneres podeu llegir-lo, i si voleu, comentar-lo aquí.

La Crònica del Primavera Sound Vs Tanned Tin

2009-11-17T05:02:00.000-08:00

Aquí va la crònica que he fet del Primavera Sound Vs Tanned Tin, un festival tret de la màniga de les organitzacions de tots dos festivals, que no ha sigut gaire freqüentat, però al qual m'ho he passat molt bé. Sobretot pel Cheval Sombre, un tio que em va flipar....un estil de folk psicodèlic amb pinzellades de cosmic rock i dream pop, d'aquest que tant mola...us deixo un vídeo i la crítica a continuació....

Las propuestas musicales siempre son bienvenidas, sobretodo si vienen de la mano de gente con criterio; en este caso, Primavera Sound y Tanned Tin. Sin embargo, parece que el público barcelonés no lo captó así porque la entrada fue más bien baja en ambos días de celebración del festival. Llegando casi a llenar un poco más de la mitad del aforo solo cuando tocaron los cabezas de cartel de los dos días. Tanto el viernes, como el sábado el mérito del reclamo se dividió en dos. Por una parte dos nombres suficientemente visibles y estimulantes como Spectrum, que venían a mejorar su reputación tras el descafeinado concierto que dieron en la pasada edición del Primavera Sound, y Black Lips, que han encontrado en Barcelona su segunda residencia. Dos nombres más reforzaban el segundo plano del cartel, Dean & Britta (ex-miembros de Glaxie 500) y Early Day Miners. La presencia de público fue escasa, sobretodo durante las primeras actuaciones, y fue una lástima sobretodo el viernes, por que el concierto de Cheval Sombre, que solo disfrutaron una cincuentena de personas, fue espléndido. Acid Folk, Slow-core narcótico e invitados de lujo: Dean Wareham y Britta Phillips (ambos, miembros de Galaxie 500 y Dean & Britta), y la aparición estelar y esporádica de Sonic Boom que se encargó de los detalles atmosféricos y narcóticos en un par de canciones. La sorpresa y la fiesta fueron Box Elders, un trío de nu-garage/punk, que demostraron defender mucho mejor “Alice and Friends”, en directo que en disco. Después de su locura llego el turno de Dean & Britta, en un concierto que mejoró con el transcurso de la actuación y que se hizo más ameno gracias a la recuperación de hits como Strange y Ceremony de Galaxie 500, la banda que les hizo grandes. El último concierto del día fue el de Spectrum, en un set parecido al que tocaron en el Primavera Sound’09, aunque mucho más acertado por las características de la sala y las circunstancias en las que tocaban. El concierto se alargó hasta casi las dos de la madrugada y el lunático de Sonic Boom lo dividió en dos partes. Una de más densa y pesada donde cayeron indiscriminadamente canciones de Spaceman3 como Suicide o Honey, y otra de más rítmica aunque llena de cuelgues cósmicos y distorsión en que hizo una curiosa reinterpretación de Wanna be your dog de los Stooges junto a lowdown de Wire y otros clásicos indispensables de su discografía (How You Satisfy Me, Transparent Radiation…). El Sábado, en general, fue más flojo de asistencia excepto en la parte final de la actuación de Early Day Miners y el concierto de Black Lips, que congregaron a las jóvenes promesas del rock’n’roll en las primeras filas para el bailoteo y el pogo localizado. Grouper, en cambio, tocó delante de una veintena de personas su folk ambiental y triste para dejar paso a una actuación divertida, aunque poco convincente de Munch Munch, que malauradamente pecan de poca personalidad artística. Al contrario que Early Day Miners, un propuesta muy acorde con la línea artística del Tanned Tin, que hicieron un fantástico recital presentando The Treatment, su sexto disco de estudio, y que les consolida como una de las propuestas más firmes del ambient rock norteamericano. Black Lips pusieron el punto y final del festival, abriendo con una curiosa versión con mucho delay de Cold Hands, y fueron despachando clásicos de sus anteriores discos (Katrina la más aplaudida) y otros más actuales, destacando Drugs como hitazo absoluto. Cerraron con los Bad Kids y anunciaron que estarán en el próximo primavera (pero con su nueva banda!) Arnau Sabaté

(Crònica per Mondo Sonoro)

Murnau en concert (Organitza A Viva Veu)

2009-11-14T07:56:00.000-08:00

Fa uns dies us parlava que havia començat a escriure al blog de Que Grata Sorpresa!, i que el primer text que havíen pujat era el de Murnau, el projecte de Lluís Rueda Pelàez, l'encarregat de posar els sorolls i les històries abstractes a la música de El Petit del Cal Eril.

Aquest proper divendres 20 de Novembre -data clau, a més, per l'efemèride que suposo aquesta data per la llibertat i el final de la dictadura-, A Viva Veu presentarà Murnau en directe al Miscelänea, un espai cultural del Raval de Barcelona, que a més de ser un fantàstic lloc de trobada cultural, sala d'esdeveniments i botiga, també ens ha cedit aquest espai per realitzar aquest concert...

Us hi esperem...serà molt bonic, de veritat. La música de Murnau és especial, abstracta, sorollosa i acústica. Però llegiu una mica més a fons sobre ells aquí.

El preu són 4 € i 3 € pels socis del Miscelänea.

El disseny del cartell és de la Vanessa Millet.

Recordant a en Joan Miquel...

2009-11-13T08:53:00.000-08:00

Tots sabeu que A Viva Veu és un projecte viu i amb força, però abans d'estar aquí ,teníem un programa a ScannerFM que es deia Mai a la Vida, i del qual us n'he parlat força vegades. La qüestió és que avui, no se perquè, he recordat que vam entrevistar a Joan Miquel Oliver, un dels més grans músics del nostre país -Nota Mental: Perque, és clar, quan parlo de país, parlo de territori, i el territori del nostre país és el aquell que va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar-. Bé, ara me'n recordo perquè he pensat en ell, perquè pel blog d'A Viva Veu estem preparant un llistat dels millors discos nacionals de la dècada, i d'Antònia Font, i d'ell en solitari, n'he posat uns quants...

Aquesta entrevista la vam fer al frontón, l'Abril de 2009, disfrutin perque és un home que val la pena escoltar...

Joan Miquel Oliver: Sa Música from scannerFM on Vimeo.

Goita Quina Sorpresa!

2009-10-28T02:35:00.000-07:00

Fa temps vaig estar treballant a l'actualment desapareguda Sinnamon Records. Allà, hi vaig fer molt bons amics. Entre ells el Cristian Rodríguez y el Fernando Yañez. Les mateixes persones que poc temps desprès de que marxès jo de l'empresa van posar en marxa el blog Que Grata Sorpresa!

Aquesta plataforma virtual pretenia funcionar com una eina de promoció de grups novells d'arreu de l'estat. Fa pocs dies, en una quedada informal amb el Fernando, em va comunicar que volien desvincular totalment el blog amb l'antiga empresa Sinnamon Records, i reprendre l'activitat del blog. Així doncs em van demanar que col·laborès amb ells.

Com que a mi no em fa por treballar, m'hi vaig llençar de cap, i avui comparteixo publicacions amb gent com el Raül de Tena, el mateix Cristian o el Joan Luna. Així doncs, avui s'ha publicat el meu primer a Que Grata Sorpresa!, i parlo sobre Murnau, un grup que A Viva Veu presentarà en directe el proper 20 de Novembre a la Sala Miscelänea del Raval....

No hi falteu!

Fuck Buttons #3

2009-10-17T02:44:00.000-07:00

Vaig prometre tres posts sobre Fuck Buttons, i com que m'agrada complir amb la meva paraula, aquí us deixo una entrevista de 3000 caracters amb Andrew Hung i que apareix a l'edició del mes d'octubre de la revista H.

Fuck Buttons son un dúo de electrónica experimental fascinado por la superposición de capas sónicas y la creación de drones apocalípticos. A principios del 2008 recogieron excelentes críticas de la prensa internacional gracias a Street Horsing, disco que editaron con ATP Recordings. Este mes de Octubre llega su segundo largo bajo el brazo de la misma discográfica. Lo han titulado Tarot Sport y contiene 7 canciones que combinan agresividad y calma a la perfección. Andrew Hung, se muestra muy orgulloso, ‘’Estamos muy contentos con el resultado final!’ y afirma que, ‘Durante el proceso de grabación no escuchamos ningún otro grupo que no fuera Fuck Buttons, para que no pudiera interferir en el proceso creativo’.
Seguramente por eso, la sensación que finalmente nos queda es parecida. Yo creo que vuestros discos son la banda sonora perfecta para una tormenta: Progresivos, en un punto agresivos y finalmente crepusculares, ‘Estoy de acuerdo, hay características previas que se mantienen pero evolucionan hacia algo nuevo, que se llama Tarot Sport’.
Surf Solar es el tema escogido como single, una versión, por supuesto, no la de diez minutos que sale en el álbum. Según Andrew, ‘Surf Solar puede establecerse como el puente entre el primer álbum y Tarot Spot’.
El sonido es muy importante para Fuck Buttons. La heterogenia de sonidos y la forma en la cual superponen melodías hace suponer que deben invertir mucho tiempo en hallar y crear ruidos, ‘Cualquier sonido es susceptible para ser usado como sámpler. Recogemos todos los objetos posibles que puedan producir sonido y los utilizamos’.
Incluso las de un reproductor Play School? ‘Sí, nos encanta usar juguetes, es muy divertido! Utilizamos todo tipo de instrumentos que podemos!’
Entonces, intuyo que tenéis preferencia por lo analógico, ‘La verdad es que las nuevas tecnologías facilitan el trabajo (aunque no sabemos si esto supone una ventaja o un inconveniente).’
El viernes 2 de Octubre vais a estar en Madrid, dentro del marco del festival Experimenta Club’09, cita ineludible para cualquier amante de la música experimental. Esta fecha se encuentra dentro de vuestra extensa gira de presentación de Tarot Sport. ¿Creéis que el directo es muy importante para alguien como vosotros? ‘Resulta muy importante que la esencia de Fuck Buttons impresione, tanto en disco como en directo. Somos conscientes que son dos ambientes distintos, por tanto buscamos distintas técnicas que nos permitan acercarnos al público y interactuar con él’.
Respecto al directo, Andrew asegura ser muy exigente,’ En general nos encanta tocar cerca de la cabina del técnico de sonido por que suele ser el sitio donde el sonido es mejor’.
¿Es posible que la figura de Andrew Weatherhall, como productor, haya aportado una faceta más clubber al resultado final del disco? ‘Andrew, ha aportado belleza y color a nuestra música. Quizás si que hay más elementos bailables, pero reconozco que Tarot Sport no ha sido concebido como un disco de club, ¡Aunque tengo curiosidad de ver como sonaría allí!

Chinese Christmas Cards, feina ben feta...

2009-10-11T07:46:00.000-07:00

El de l'esquerra és en Mario, i el de la dreta en Joan. Tots dos son Chinese Christmas Cards, els artífex d'un dels grups més sorprenents de pop electrònic emergent. A continuació teniu les preguntes que els hi vaig fer per preparar l'entrevista. Òbviament aquesta no és l'entrevista que presentaré a Mondo Sonoro, però és l'entrevista original. Sense talls ni sensures. Penso que no hi ha una manera millor de coneixer-los....

El pop electrónico está de moda? O eso no importa?

(Mario) ¡Y tanto que está de moda! De hecho, cada vez se incorpora más la electrónica no sólo al pop sino también al indie o al punk más popero. Pero nos da igual, no hacemos uso de la electrónica porque esté de moda. Estaba claro que si Joan y yo empezábamos a hacer música juntos íbamos a mezclar el songwritting con la música electrónica. ¿Qué íbamos a hacer sino? No fue algo premeditado, lo que cada uno aporta a CCC es lo que le gusta y lo que mejor sabe hacer, por eso, aunque las modas vayas y vengan, vamos a seguir en esta línea durante bastante tiempo. Al fin y al cabo, el sonido de CCC es el resultado de nuestras distintas formas de ver la música y de nuestras trayectorias musicales anteriores.

Es verdad que la electrónica está en crisis? (de originalidad..)

(Joan) Yo no pienso que esté en crisis. Si que es verdad que en los tiempos que corren todo el mundo está usando la electrónica para hacer música pero también es algo con lo que las actuales generaciones se sienten identificadas. Por eso, es ahora cuando entra en juego la creatividad de cada uno para hacer cosas nuevas que te distingan del resto, lo cual es un handicap para los que estamos inmersos en este mundo. Pero bajo mi punto de vista la electrónica no ha parado de evolucionar y cada vez van saliendo grupos y sellos nuevos con propuestas interesantes e innovadoras.

Cómo os conocisteis? Que os vincula?

(Mario) Nos conocimos en 3º de la ESO, en el colegio. Por aquel entonces no tenáimos planes de hacer música juntos. De hecho, sólo recuerdo que intercambiábamos música. Recuerdo que Joan me enseñó “So Much Love” de Thomas Bangalter y “All Night Long” de Lionel Ritchie, yo le enseñe “Such Great Heights” de The Postal Service. Pero hará un par de años, durante un viaje a Hossegor, que fue cuando vimos que podíamos hacer algo juntos. Joan puso en el coche algunos temas que había producido en su casa, y yo por aquel entonces componía y cantaba en mi antigua banda, Accident Recover. Entonces nos dimos cuenta de que, al margen de nuestros otros proyectos, si poníamos en común nuestras ideas podíamos hacer algo distinto y que aquí en españa no se hacía.

(Joan) Lo que nos vincula es que somos musicalmente complementarios. Mario es una mitad y yo soy la otra, y la unión de las dos es lo que hace que CCC suene así.  

Cuales son vuestros gustos musicales. Cuales compartís y cuales no?

(Joan) Pues la verdad es que son muy variados, por supuesto nos gusta la electrónica de club , el pop, y muchos grupos de 70’s y 80's…en fin, casi de todo. La verdad es que compartimos casi todo y sobre todo el indie electronico, aunque cada vez mas pop, de sellos como karaoke kalk o morr music Aun así, por ejemplo, Mario no es muy fan del hip hop que a mi me gusta como yo tampoco lo soy de sus raíces punk.

Creo que uno de vosotros es dj. Hablarme un poco de este proyecto y comentarme si creéis que vuestro proyecto encaja en el ‘mundo clubber’. (molaría que Mario, que creo que no pincha, diera su opinión sobre el mundo clubber)

(Joan) Si, actualmente tengo dos proyectos aparte de CCC. Soy Dj y productor en solitario bajo el nombre de Nighty Max, con el que hago un rollo más disco house y también pertenezco al colectivo YALL, un grupo con el que organizamos fiestas en diferentes salas de Barcelona, pinchando electro, hip hop y disco house entre otros, en las que proyectamos las audiovisuales a través de unas teles antiguas que llevamos a todos lados, es decir, una puesta en escena totalmente diferente... 
Respecto a si nuestro proyecto encaja, creo que no. Si que es verdad que CCC tiene el toque el electrónico que lo hace más fresco o bailable, pero creo que se aleja un poco de lo que la gente busca cuando sale de fiesta. Aun así, nos estamos planteando hacer algo para poder hacer que la gente disfrute de CCC también de fiesta.

(Mario) Nunca he estado demasiado metido en el mundo clubber y para mi significa salir de fiesta y pasarmelo bien con mis amigos. A nivel musical, siempre he creído que los DJ’s cuentan con algo con lo que el resto de grupos no solemos contar en nuestros directos y que no estaría de más; y es que a cuántos de los que hemos tocado a las seis de la tarde en un garito no nos hubiera gustado que el público llevara tres o cuatro copas encima? Lo clubber es fiesta, desfase, y diversión, por eso nos gusta tanto a todos y nos volvemos tan locos cuando ponen ese tema que tanto nos gusta.  

Trabajáis mucho vuestro aspecto gráfico. Comentarme un poco al respecto (vídeos, imágenes, etc)

(Mario) En realidad no lo trabajamos tanto. De hecho Joan suele decirme que ya me estoy pasando de tanto pintar jaja. Todo se remonta a cuando empezamos. No teníamos ninguna foto de los dos para publicar y no había otra opción, tuve que hacer un dibujo. A partir de ahí se ha convertido inevitablemente en algo característico y he ido haciendo otros para compartirlos con la gente que nos escucha. Seguramente, el hecho de hagamos la musica en casa, nosotros dos solos y que todo sea tan propio y personal es lo que nos lleva a hacernos nuestros propios logos y diseños. Va un poco en la línea de nuestra filosofía como grupo.

Aun no habéis hecho ningún directo. Por qué? (molaría que explicarais ‘la presión’ de vuestros amigos, etc.)

(Joan) Aún no hemos hecho ningún directo porque hasta ahora no habíamos decidido ir a tope con el proyecto y volcarnos plenamente. Hasta ahora CCC había sido una banda imaginaria, un proyecto puramente de estudio, y el directo era algo que no estaba en nuestros planes.
Pero durante este tiempo la gente se ha mostrado muy receptiva y satisfecha con nuestra música y ahora sabemos que son muchas las personas que tienen ganas de vernos en directo. Las expectativas están muy altas, y no es que estemos presionados, pero no haremos sonar los temas en vivo hasta que no estemos listos. Las ofertas de conciertos, por eso, ya han empezado a salir y en breves empezaremos a publicar alguna fecha para los próximos meses.

Como estáis preparando vuestro directo? (distinguir un poco entre instrumentos, posibilidades de añadir a más componentes, detallar vuestro equipo, etc.)

(Mario) De momento estamos Joan y yo preparando el directo. Joan es el que se va a encargar de las bases, los efectos y los sintes y yo me voy a encargar de las guitarras y las voces. Sólo somos dos, pero queremos que nuestro directo sea una imagen fiel de lo que son nuestros temas en realidad. Hasta que no tengamos dinero para comprarnos los sintes molones que nos gustaría tener, usamos emuladores para tocar los sintes a través de teclados midi. Para las bases y los efectos utilizaremos Abelton live y pads. De toda la parte electronica, como ya he dicho, se encarga fundamentalmente Joan, yo me encargo de las guitarras, de las voces y de algún teclado facilón.

De momento lo estamos preparando así, si vemos que es necesario, quizás pensemos en incorporar a un batería o a alguien que toque el bajo para los directos, pero ya se verá.

Como preparáis vuestra música (Hablarme del home Studio). Como la construís (Aparatos, instrumentos usados, etc)

(Joan) Todos los temas los grabamos en mi casa, aunque desde hace poco también grabamos alguna cosa en casa de Mario. Las canciones nacen en acústico. Mario trae unas ideas, unos acordes, un riff de guitarra, una melodía de voz…y a partir de ahí se trata de dejar volar la imaginación. Grabamos guitarras acústicas y eléctricas y luego nos sentamos delante del ordenador a añadir lo que sea y a darle forma a la canción: sintetizadores, teclados, bajos, bases electrónicas….Las canciones cambian y cambian hasta que no estamos satisfechos con el resultado, un resultado que normalmente se aleja de lo que era la idea original de cómo iba a ser ese tema.

(Mario) Solemos grabar sonidos reales a modo de percusiones y efectos. Sprays de desodorantes, tijeras, mecheros, cremalleras o tazas de vaters son algunos de los sonidos que hemos utilizado. Ahora falta que los encontréis en las canciones….. Al fin y al cabo se trata de producir en casa, así que tenemos toda la libertad del mundo para hacer lo que queramos y darles todas las vueltas que queramos a las canciones. Lo único que nos faltaría es poderle dedicar un poco más de tiempo porque nuestros horarios son completamente opuestos.

Fuck Buttons #2

2009-10-06T15:27:00.000-07:00

Aquesta és una de les primeres crítiques que vaig fer per Mondo Sonoro...

Fuck Buttons
“Street Horsing”
ATP

Post Rock. De forma progresiva y de la mano de la bella 'Sweet Love For Planet Earth', los ingleses Fuck Buttons nos introducen en el universo sonoro que habitan. En esta canción conviven a partes iguales psicodélia y progresión, argumentos que se mantendrá fijos durante los 49 minutos y 41 segundos que dura el 'Street Horsing'. Disco que se reparte en 6 temas que no bajan de los siete minutos, a excepción del psicodélico y demoníaco 'Ribs out', un tema al que le encuentro un cierto parecido con algunos sonidos primo-hermanos del genio de la experimentación y heredero del legado Aphex Twin, Mike Paradinas a.k.a µ-ziq. El ruido apocalíptico de los Fuck Buttons continua con la pesada 'Okay, Let's Talk about Magic' y 'Race You To My Bedroom – Spirit Rise'. El disco contiene un detalle que personalmente valoro mucho, que los temas estén enlazados. Un argumento que se rompe antes de llegar al final en 'Bright Tomorrow', momento en el que parece que se vaya a asomar un poco el sol y se vaya la tormenta. Arnau Sabate.

3/5

El Futur de la indústria musical des de la visió de dos grups emergents.

2009-10-04T14:33:00.000-07:00

Durant el mes de juliol a Barcelona no hi havia ningú. Bé, tots sabem que això és un dir. Haver-hi, hi havia molta gent. Entre guiris i italians pedorros, una massa de població aturada i, entre aquests jo, que vaig tenir la sort de passar l'estiu organitzant juntament a l'Eduard i n'Andrea la temporada Tardor-Hivern del Cicle A Viva Veu, i uns dels grups que hi haurà són els que precisament aquí entrevisto. Els Valero, que tocaran el 12 de novembre, i La Banda Municipal del Polo Norte, que tocarà el 15 d'Ocubre. Precisament per aquelles dates, també, la gent de Mondo Sonoro em va demanar que escollís dues bandes de pop nacional emergent i fes, amb ells, un dossier de Pop de la nova escola. Així doncs el que trobareu a continuació és una entrevista conjunta a dues bandes opinant sobre la situació de la indústria musical. El resultat va ser genial, una conversa molt interessant, amb afirmacions i veritats de la mida d'un temple. Moltes van quedar-se a la gravadora, però aquí hi ha un resum del que va donar de sí aquella tarda de Juliol a l'Heliogàbal...

La indústria musical es troba en punt d’incertesa total. Internet ha dinamitat els ciments d’una indústria que encara viu amb un peu posat al segle passat. Tot i que el vent encara bufa cap una direcció incerta, hi ha qui comença a crear un discurs crític, a l’hora que coherent. Donem veu i vot a dos referents del pop nacional emergent per entendre com es concep això des del seu punt de vista.

La millor manera d’encarar una entrevista a deu persones a l’hora, és plantejar-se-la com una taula rodona, i les preguntes establertes com un ordre del dia. El primer dels punts, sobre la polèmica qüestió de viure de la música, l’enceta irònicament Oscar de La Banda Municipal del Polo Norte (en el text, i a partir d’ara com LBMPN) ‘És fàcil sempre que estiguis disposat a viure amb 2 € al mes’. Eric de Valero, respon, ‘Nosaltres ens ho prenem com quelcom a fer més enllà dels nostres treballs, i això és un avantatge ja que no ens porta gaires obligacions’. La indústria musical es troba en un moment de canvi, això és innegable. Les opinions comencen a aflorar, ‘Hi haurà una escena indie, que seran els que no cobraran per tocar i hi haurà una escena mainstrem, que seran els que cobraran poc per tocar’ (Oscar/BMPN). Coincideixen tots en que el detonant de tota aquesta revolució ha estat la revolució i l’accés a la tecnologia. Segons Eric, de Valero, s’ha democratitzat el tema tècnic, ‘Bandes com nosaltres, abans hauríem hagut de suplicar i estalviar, durant molt de temps, per gravar algo. Ara, amb un ordinador i uns mitjans rudimentaris pots fer algo digne’. En aquest aspecte, Internet ha influït molt. Potser el problema es troba en canalitzar aquest excés d’informació i, en aquest aspecte, la conversa deriva cap a la concepció de la música. ‘La gent, actualment, escolta molta més música de la que es podia escoltar temps enrere, quan no existia l’mp3. El fet d’escoltar més música no et fa més bon crític, sinó millor coneixedor de l’escena’ (Javier Del Castillo/Valero). Internet també ha globalitzat l’opinió. Els blogs, com a fenomen en creixement, estan afectant a la professió periodística. Per això m’interessa saber la seva opinió respecte la crítica música. Respon, en primer lloc el Dimas, crític musical de professió, ‘Valoro molt la feina que fan els blogs. En el nostre cas, alguns blogs, ens han definit molt millor la personalitat de la banda, que no pas alguns mitjans. Són gent molt entregada, que escriu sota cap pressió i que, a canvi, et fa un anàlisi molt acurat sobre el tema en qüestió’. Les opinions són força crítiques. Opina l’Oriol (BMPN), ‘Poc a poc, la gent torna anar a concerts a veure que passa, i en aquest cas, la premsa especialitzada escrita, segons el meu punt de vista, escriu per ser llegida per ells mateixos. Jo, en aquest aspecte, em refio molt més del que diu la gent, i del boca orella’. La globalització d’Internet també ha modificat les pròpies influències, les dels músics, ‘D’influències n’hi ha hagut tota la vida. Actualment, la diferència es troba en la velocitat en que viatgen, aquestes influències’(Oscar/BMPN). ‘Venim d’una època en la que vam escoltar un disc i ens el vam aprendre de memòria. Actualment, escoltem 20 discos diferents, cada dia. No els assimilem ni els gaudirem de la mateixa manera que quan vam escoltar el primer disc del nostre músic favorit’ (Javi/Valero). ‘Defenso la influència dels avis’ (Eric/Valero). Tots estan d’acord i, aleshores, és quan surten sentències com, ‘Superant a Freud, matem als pares però establim uns punts de connexió més forts amb els nostres avis’, l’Òscar (BMPN), no se sent deutor del so de la generació que li va tocar viure, ans al contrari. En aquesta línea l’hi plantejo el repte de fer un pronòstic de com s’ho faran les generacions futures per influenciar-se a l’hora de compondre. El resultat és prou optimista, ‘No se com s’ho faran, però confio plenament en la joventut, sobretot en la que fa passos endavant’. (Oscar/BMPN). Amb qui no confien tant és amb aquells que mouen els fils de la indústria, ‘Són antics. No es pot nedar a contracorrent, no es pot seguir pensant com al segle XX. Si la realitat ha canviat, adaptem-nos a aquesta realitat, l’hem creat nosaltres’. (Oriol/BMPN). Cal un canvi de mentalitat, ‘Cal arribar a un pacte d’entesa, entre els que fem música, els que l’escolten i els que la distribueixen. No serà fàcil per que és una renovació total. No sabem que passarà, però estic molt content de viure aquest moment’. (Oscar/BMPN). La última intervenció sentencia el tema i l’entrevista, ‘Als grups el que ens interessa és tocar, ja que els drets d’autor que obtinguem per mitjà de la venta de cd’s és mínima. Un autor ha de cobrar pel seu treball, això és legítim, però el que hi ha a l’altre costat no ens agrada, ni com a músics ni com a consumidors’ (Eric/Valero).

(Entrevista original de l'apareguda a l'edició de Mondo Sonoro d'octubre de 2009)

Fuck Buttons #1

2009-10-02T05:11:00.000-07:00

Aquests dos nois, que aquí surten tant macos, en realitat són uns retorçats. Almenys això és el que ens transmeten a través de la seva música. Densa, espesa i fosca però alhora crepuscular. No em cansaré d'assenyalar-ho. El que em transmet la seva música és la d'un estat purament febril, com el d'una tempesta violenta i la calma conseqüent. Quan plou molt et quedes radere el vidre mirant com plou, i la pluja t'anestesia, però quan surt el sol, i veus l'arc de sant martí i el cant dels primers ocells la calma és multiplica. Així doncs, aquesta és la meva sensació quan escolto aquests bons homes, que tocaran aquest dissabte al Nitsa en horari de club, i pels quals he escrit el text que veureu a continuació.

Ja aviso que aquest serà el primer, d'uns quants posts que publicaré al llarg de la setmana dedicats a aquest duet de Bristol. Avisar-vos que també podeu llegir la crítica de Tarot Sport (ATP, 09) al bloc d'A Viva Veu.

Fuck Buttons son un dúo de electrónica apocalíptica y, según como se mire, experimental, que con su segundo largo han adaptado a una vertiente electrónica más clubber, o lo que llanamente se entiende por aquello de ‘el bombo más marcado’. Al menos lo demuestran así en su primer single, Surf Solar (avance de su nuevo e inminente álbum Tarot Sport, producido por Andrew Weatherall (dj, productor y remixer de Primal Scream, New Order, etc.)

Salvando las distancias con otros dj’s y productores más habituales en el Nitsa, la sesión del próximo Sábado 3 de Octubre, será una arriesgada sesión de electrónica poco habitual, teniendo en cuenta las características del club. Donde noche tras noche pasan, detrás de los platos –ahora, los laptops- los pinchadiscos más finos del planeta con la maleta –y el disco duro- lleno de hits de techno ortodoxo.

Fuck Buttons no son cocooneros, ni siquiera ficharían por Kompakt, aunque quizás les encantaría a los dueños de Border Community o, quien sabe si a los de Ed Banger, también. Fuck Buttons son distintos, apuestan por un directo denso de electrónica tormentosa, creada con decenas de aparatejos y reproductores Playschool que manipulan en directo.

Tras el concierto de Times New Viking y Girls, en la [2], dentro de la programación Entre Primaveras, Nitsa remata la noche con la mejor electrónica experimental contemporánea. Con dos discos al mercado, ambos publicados por el prestigioso sello ATP Recordings, la prensa les alaba, y el público también. Yo de ustedes no me lo perdería!

First Time

2009-09-25T10:26:00.000-07:00

First Time és la cançó d'un dels meus grups preferits de Punk anglès dels 70's. Em recorda a quan era jovenet i gravava cintes de cassette abans de sortir de casa per escoltar-les al meu walkman de camí a classe de repàs de matemàtiques. El títol es tradueix, tal com sabreu com, La Primera Vegada, i la lletra fa referència a la primera vegada que et poses al llit amb una noia. A mí, aquesta qüestió, per sort o per desgràcia, ja em queda molt lluny, d'altra banda, no va ser fins aquest mes de Juliol que no vaig debutar davant les càmares de televisió. La gravació fa referència a un dels concerts del Cicle A Viva Veu, concretament la del concert de Sedaiós. Entre concert i concert els hi vam fer una entrevista. Els amics de Festucada Tv l'han montat i ara el tenim penjat al bloc d'A Viva Veu.

Desprès de la lletra de la cançó trobareu el vídeo...

Oh... oh oh oh... it`s my first time
Oh... oh oh oh... please be kind
Oh... oh oh oh... don`t hurt me
Oh... oh oh oh...

I met her last Friday
At the local dance
She was across the room
I caught her glance

We started dancing
And before you know
I took her to my place
Where we were alone and she said...

I didn`t know what to say
Didn`t want to hurt in anyway
I looked in those big brown eyes
Filled with tears she tried to hide... she said...

We felt so happy
We felt so fine
I don't think I'll ever forget the time... she said...

A viva veu #3: Sedaiós from Festucada Project on Vimeo.

A Viva Veu al Time Out

2009-09-25T09:57:00.000-07:00

Sembla que les coses ens comencen a sortir bé. Tot i això hem hagut de tancar la pàgina de facebook i obrir-ne una altra. Feu-vos-en fans, home!

Últimament han estat molts els mitjans en els quals hem tingut repercussió. Un d'ells és el Time Out i aquest, precisament, és el que em fa més il·lusió.

Podeu veure l'entrevista que em van fer en nom de tot l'equip de l'A Viva Veu aquí.

Per cert, i aprofitant l'avinentesa us deixo un vídeo d'un dels concerts del Cicle A Viva Veu.

A viva veu #4: Little Miss Lulis and He Folky Ferran (Anímic) from Festucada Project on Vimeo.

Artwork

2009-09-10T12:51:00.001-07:00

Sóc d'aquells que segueix compran discos, i no nomès per escoltar-los. Ho faig, primordialment, per col·leccionar-los. Rarament em desfaig d'un disc que he comprat. M'agrada omplir estanteries amb discos de vinil per mimar-los, agafar-los, treure'ls-hi la pols, colocar-los al toca discos i escoltar-los. El moment més important de la compra d'un disc és aquell en el qual el descobreixes. A vegades, nomès per la portada et gastaries els diners. Per que val la pena, què collons! És agradable col·leccionar discos no nomès pel seu contingut, sinó per la portada. L'artwork és una part molt important d'un disc, i qui digui el contrari s'equivoca. Un disc és revaloritza pel simple fet de l'artwork, amb els anys hi ha qui es desfà de discos comprats a zones d'oportunitats de grans basars de cultura tipo FNAC. ¿Què val una re-edició barata del Place is Glacial dels Seam amb un fullet interior en blanc?
Som materialistes? Sí, i què? L'artwork és molt valuós, i fins hi tot ho és pels bootlegs i els discos pirates que sempre han existit. Ara em ve a la ment un llibre anomenat Gracias por la music a, que recopila portades de cd i cassette fetes per persones anònimes. Una autèntica joia, ja no diré de col·leccionistes, però sí de melòmans i romàntics empedernits.
El fet és que hi ha un blog que és diu Newton Town, que dedica una sèrie de posts a l'Artwork. Són posts temàtics que recopilen portades sobre diferents temàtiques. No em cansaré mai de dir que em sembla una idea genial, i un acte d'espeleologia musical increïble.

Us recomano que hi feu un tomb, no nomès per aquesta sèrie de posts sinó pel blog sencer, per què us asseguro que val molt la pena.

Una nova veu en la cultura: A Viva Veu, cicle de concerts i mitjà de comuniació

2009-09-10T04:35:00.001-07:00

Ahir, 09/09/09 va nèixer el blog d'A Viva Veu, fruit de la evolució lògica del Cicle de concerts A Viva Veu que l'Eduard Gras, l'Andrea Valverde i un servidor portem programant des de fa vora 3 mesos.

Estem molt contents de veure com el nostre treball finalment ha pres forma. El blog, de moment, es troba en fase beta. Li falten moltes coses, però de moment ja s'hi poden llegir els primers posts. Un d'ells és el d'Anímic en 3 MPX, un nou concepte en crítica de concerts inspirat en el blog Rock Around The Phone, i l'altre de Robert Cappa, de la Judith, una nova col·laboradora que, juntament al Víctor Pascual i el Xavi Arnaiz, ens ajudaran a tirar endavant el blog.

No cal oblidar tampoc els responsables del disseny. D'una banda la Vanessa Millet, que és qui ha dissenyat els cartells del cicle, fins a data d'avui i el logotip, sobre el qual l'Ariadna Guiteras, ha creat la imatge gràfica del blog!

A tots, moltes gràcies i endavant! Tenim moltes ganes de que això surti bé, esperem que A Viva Veu s'estableixi com un dels mitjans culturals, en català, de referència.

Entrevista a Tortoise....

2009-09-08T16:40:00.000-07:00

Tortoise.
Post-Rock? Next Question, please

Tras dos discos, uno de rarezas (A Lazarus Taxon), y uno compartido con Bonnie ‘Prince’ Billy (The Brave and The Bold), el nuevo material de Tortoise resume, en 43 minutos y 39 segundos, una enciclopedia de estilos. Con referencias constantes a la vanguardia, mezclan, sin salir de contexto, techno, punk, noise, spaghetti western y electrónica. Como siempre, garantía Tortoise.

Beacons of ancestorship es el sexto trabajo de Tortoise, el primero en solitario tras 5 años, ‘Llevábamos trabajando en este álbum, al menos des de hace tres años pero las ideas no venían. Al principio intentábamos grabar el álbum en el estudio, todos juntos, pero la cosa no funcionó’. Herndon comenta que fue necesario un break. Entonces replantearon el trabajo, cada uno des de su casa, ‘Se trata de un álbum donde todo el mundo ha añadido sus propias ideas, pero definitivamente no se trata de un disco de estudio’. Las críticas alaban el disco, incluso John, más adelante, asegura estar muy contento con el resultado global del disco. Parece que no ocurrió lo mismo con All Around You, su último trabajo, que algunos definieron como poco enfocado, ‘A mi personamlemente All Around You es un disco que me gusta. Mucha gente dice que con este álbum hemos redescubierto nuestro sonido. No pienso que eso sea cierto. Simplemente se trata de una evolución’. High Class Slim Came Flotin’ in es la canción que abre el disco, y John me pregunta si me gusta. Yo le respondo que es una de mis favoritas. ‘Te parecerá estúpido, pero para mi esta canción es como una cúpula donde convergen todos los puntos. Supongo que por eso la pusimos la primera’. Por el tono de palabra que utiliza Herndon, intuyo que no ha quedado muy satisfecho con la canción, ‘Sí, sí me gusta, pero me gusta el álbum escuchado entero. Hacía tiempo que un disco de Tortoise no me enamoraba tanto’. Cuando la confianza ya parecía ser extrema, y creíamos haber borrado la frontera entre entrevistador y entrevistado, le propuse arriesgarse. ¿Cuál son tus canciones favoritas? Creo que mi canción favorita es la del título en chino, Yinxianghechengqi, pero también me gusta Charteroak Foundation y Prepare Your Coffin. ¿Piensas que es un disco conceptual? No hay un concepto global. Sin embargo, si es verdad que hay canciones escritas bajo un concepto concreto. Definitivamente, creo que este álbum es una reflexión de cómo vestimos nuestras influencias. El título Beacons Of Ancestorship hace referencia a la huella que han dejado otros, en el pasado, y creo que eso se nota en todas las canciones.’ El disco es pura esencia Tortoise. Tal como Herndon indicaba, hay muchísimos estilos que la banda mezcla con un objetivo global. Hay rock progresivo, detalles de dub, electrónica, e incluso alguna parrafada techno que roza lo ravero. Este gamberrismo y visceralidad se hace evidente en temas como Yinxianghechengqi y Northen Something. Sin embargo, el álbum, en su parte final, incluye cortes que recuerdan al paisajismo de Ennio Moriconne (The Fall Of Seven Diamonds Plus One), según Herndon, éste artista ha dejado huella en la banda, ‘El responsable de esto es Doug Mc Combs –bajista-. Sin duda, éstas son sus raíces, y son sobre las que caminamos’. Inspirado por la escuela avant-garde de los setenta (Can, Soft Machine..), a menudo Mc Combs es citado como punto de referencia del sonido Tortoise. Ésta aclaración parece encontrar cierta disonancia con lo que afirma Herndon, a continuación, ‘Beacons Of Ancestorship es un disco de synth-pop camuflado entre tanto rock instrumental’. Entonces, ¿Os seguís sintiendo cómodos con la etiqueta post-rock? ‘Next question, please’. Esta sencilla respuesta, cargada de contenido, marca el punto de inflexión de la entrevista y encara su parte final, en la que hablamos de planes de futuro, ‘De momento estamos muy ocupados representando en directo el nuevo material. Creo que ahora mismo es momento de pensar en esto y no en editar nuevo material, quizás en unos meses si, y me gustaría que lo próximo fuera material compartido. Estamos abiertos a colaboraciones…’. ¿Y respecto bandas nuevas? ¿Cuál es vuestra última gran sorpresa? Earthless, de California, tocamos con ellos en L.A., son 3 componentes, guitarra, bajo y batería. Tienen dos trabajos editados en vinilo, recomiendo que busquen algo suyo en YouTube por que les va a sorprender. En los conciertos acostumbran a tocar una sola canción de 40-50 minutos. Sus directos son pura psicodelia!

(Entrevista apareguda a l'edició de Setembre de Go Mag)

A continuació us deixo amb un dels vídeos de Earthless, que en John tant efusivament em va recomanar...Sens dubte, molt millor que el seu disc...

Noah Lennox, l'home que els samplers el van fer gran

2009-08-03T03:59:00.000-07:00

A sampler is an electronic musical instrument closely related to a synthesizer. Instead of generating sounds from scratch, however, a sampler starts with multiple recordings (or "samples") of different sounds added by the user, and then plays each back based on how the instrument is configured. Because these samples are usually stored in RAM, the information can be quickly accessed.

The sampler has become an important instrument in hip hop music, electronic music, and avant-garde music.

Així ho explica wikipedia i no crec que hi hagi una manera de fer-ho millor. Ara, un exemple. No és rigorosa actualitat, però servirà ja que en el post anterior parlàvem d'ell i el sampler que va utilitzar de The Dovers.

Deconstruïnt Walkabout, el que han fet Atlas Sound w. Noah Lennox

2009-07-30T04:44:00.000-07:00

Etimològicament, pop ve de popular, i ja és curiòs que aquesta abreviatura tant accessible, si més no, per les masses, s'hagi utilitzat tantes vegades, durant la història de la música contemporània, com a punt de partida de totes les experimentacions. Tant els Beatles com els Beach Boys ja introduiren melodies retorçades en estructures bàsiques de ritmes fàcilment accessibles. Concebiren el pop com una tela en blanc sobre la qual començar a dibuixar estructures delirants, mantenint-ne, sempre, la coherència.
En aquesta línea, artistes de rigorosa actualitat, construeixen una carrera que hereta aquesta filosofia i la eleva al seu màxim exponent. Tant Bradford Cox com Noah Lennox mantenen la tradició de la melodia agradable y onírica que sovint té el pop, per embriagar-la d'una estructura rítmica caòtica. Retornen als recursos utilitzats anys enrera per redefinir el pop, així com ho ajunten amb influències de rigorosa actualitat com poden ser el dub. Estableixen l'estructura rítmica com la base de les seves melodies. Això és pot veure clarament en el treball de Noah Lennox, tant en banda (Animal Collective), com en solitari (Panda Bear), i no en els seus primers treballs que sonaven una mica més experimentals, sinó en els últims, i clarament accentuable desprès de Person Pitch, el seu debut en solitari.
D'es d'aquest punt de vista, Bradford Cox no és tant retorçat com el seu homòleg, tot al contrari. Deerhunter és la tempesta, i Atlas Sound, el seu projecte en solitari, és a la calma. De fet, per aquest proper mes d'Octubre s'espera l'arribada al mercat de Logos, el seu tercer àlbum. L'expectació és màxima ja que, juntament a Animal Collective, Bradford Cox s'estableix com un dels artistes més actius de l'escena independent, i d'avantguarda. De moment, tot el que he pogut escoltar d'aquest home, tant en disc, com en directe, és un regal per la oïda. Un avanç de Logos és el que Pitchfork es va encarregar de difondre, fa tot just deu dies acompanyat d'una esgarrifosa, així com morbosa foto del fràgil Bradford Cox, que pateix una estranya malaltia.
Mark Richardson és el crític que s'encarrega d'escriure sobre Walkabout, el tema que comparteixen Noah Lennox i Bradford Cox, i puntua amb un 8 la cançó, fet que em sembla correcte. El que em crida l'atenció és la forta influència que Walkabout pren d'Animal Collective i la poca semblança amb altres treballs d'Atlas Sound. Així com els anteriors treballs en solitari de Cox, How I Escaped The Prison Of Fractals i Let The Blinds Lead Those Who Can See But Cannot Feel eren de clara influència paisatgística i electrònica ambiental, Walkabout, l'avanç del nou disc, és una cançó construida a través de repeticions de samplers igual d'oníric però amb un enfocament clarament menys melodramàtic que el dels seus anteriors discs, de clar contingut autobiogràfic. Fins i tot els coros de Walkabout assoleixen un nivell de melodia vocal calcada de les que surten dels discs d'Animal Collective. El loop que fa de base l'extreuen de What I'm Gonna Do, una cançó del 1966, de The Dovers , i delata la influència de Lennox, juntament a les ja citades floritures vocals. Probablement, l'únic element que ens recorda a Cox en la cançó és la presència d'atmosferes made in Atlas Sound, que intenten diluïr sense èxit la força tropical que adquereix el ritme de The Dovers repetit reiteradament.

Bradford Cox que no és massa de sustreure ritmes d'altres cançons per establir-les com la base de les seves propies composicions, en aquest cas elegeix un company que l'introdueix en aquest món. Alguna de les seves introduccions en el món dels loops, és evident en moltes de les seves composicions. Tot i això accentuarem la cançó Cold As Ice, del seu segon disc en solitari, i que considteux en una repetitiva base, però en aquest cas molt més onírica. Logos serà el seu disc menys autobiogràfic, i per que la feina feta com Deerhunter en Microcastle/Weird Era Co. era una continuació de la tristesa que destilaba Let The Blinds Lead Those Who Can See But Cannot Feel. Segons ell, "The lyrics are not autobiographical...I became bored with introspection"

2009-07-30T03:24:00.000-07:00

Avui hi ha una cita inel·ludible. A les 21:00, Freud Quiere Bailar actuaran en acústic i A Viva Veu per tots vostès. No s'ho perdin per que no hi haurà més concerts fins al Setembre.

Frontón Sessions

2009-07-28T02:57:00.000-07:00

Des del Frontón vam gravar moltes entrevistes. Gairebé totes acompanyades d'acústics que interpretaven els artistes amb guitarres i altres instruments. En nèixer la idea, les espectatives eren molt elevades. Les ganes que hi haviem posat feien imaginar-nos un recopilatori com els que, en el seu moment, John Peel editava i repartia per arreu del món. Somniavem que algun dia, una primera edició de les Frontón Sessions cotitzès a l'alça en mans d'algun col·leccionista de discs que haguès trobat un dels pocs exemplars en una cubeta de qualsevol fira del disc.

Els estudis que ScannerFM té al carrer Vigatans són dins d'un antic Frontón. L'arquitectura del lloc concebeix una curiosa sala, de sostre elevat, parquet i altura variable. L'acústica del lloc és curiosa. Si més no, això és el que ens deien els músics que hi venien a tocar. Els hi agradava com quedaven les cançons per la reverb que assolia el so.

Guardo molt bon record d'acústics com els de Guillamino, Suma, Lions Constellation, Senior i El Cor Brutal, El Gos Binari...

Us els podeu descarregar aquí:

http://rapidshare.com/files/258720386/Fronton_Sessions_1.rar
http://rapidshare.com/files/258720725/Fronton_Sessions_2.rar

Mai (més) a la vida

2009-07-23T05:13:00.000-07:00

Els que seguíeu Mai a la Vida ja us ho podieu haver imaginat. El blog portava molts dies inactiu. Avui heu pogut sortir de dubtes. Mai a la Vida diu adéu per sempre més.

Jo no vaig participar en el procès de fundació del programa, que va començar les seves caminadures, a Sants 3 Radio, ara fa tres anys. Com molts d'altres, vaig incorporar-m'hi més tard. Concretament el Setembre del 2007, gràcies a que l'Edu J. Montoya va proposar el meu nom a les noies que l'havien format. La proposta sota la qual vaig entrar a formar part de l'equip era la d'elaborar un especial setmanal, anomenat Alta Fidelitat, de grups que, d'alguna manera o d'una altra, havien ajudat força a forjar la escena musical, fora del circuit comercial. Aquest era el propòsit formal. Però com a tot arreu, sempre existeix un leitmotiv que, en aquest cas, jo vaig utilitzar per citar alguns dels grups que més havien influït en la meva forma de ser. D'aquesta manera, es van tractar grups com Los Planetas, Seam, Sebadoh, Bob Dylan, Kraftwerk, The Chameleons, The Cramps o Neu! D'altra banda, també em va fer descobrir altres grups i estils, com l'skwee, el dubstep o el Quiet Storm.

En l'època que vaig entrar, l'equip del Mai a la Vida el formaven 9 persones, entre les quals hi havia redactors, locutadors, dissenyadors i informàtics. En aquelles èpoques, la democratització de les decisions ja eren una tasca difícil. Amb el pas del temps l'equip va anar reduint personal, i voluntàriament, alguns van anar abandonant el vaixell. Els altres intentaven mantenir el timó que ens conduiria a la nostra fita més important.

El Setembre de 2008, Mai a la Vida va debutar a ScannerFM, la radio indie. La temporada 08/09, va ser, probablement, la més exitosa del programa. Vàrem entrevistar als millors grups, als personatges més significatius, vam participar, per activa i per passiva en diferents festivals i vam poder conèixer persones molt interessant. Però el més important és que ho vàrem fer sota cap complexe. Vam dir, en tot moment, el que ens semblava. Sempre amb un criteri propi i en llengua catalana, intentant buscar el lloc que segurament ens pertocava en una escena sobresaturada de propostes interessants (o no).

Mai a la Vida ens ha suposat molt esforç, moltes discussions, moltes pors. Però també moltes alegries. Algunes de les quals hem pogut compartir de forma conjunta, però d'altres també les hem pogut disfrutar en el lloc més profund de la nostra ànima, i el més bonic és sentir-se'n recompensat. Això ho hem aconseguit a través del feedback dels nostres seguidors. Cada comentari al blog, cada entrada venuda en qualsevol de les nostres festes o cada punt de més que augmentava, dia rere dia, el nostre google analytics, era un motiu suficient que ens feia feliços.

No som de pedra. Els membres que formàvem l'equip erem persones i, a vegades, les persones no s'arriben a entendre del tot. A vegades és més senzill passar pàgina que seguir endavant amb desacord. Si sovint les relacions de parella ja son complicades, imagineu-vos una relació entre 7 persones diferents.

Ha arribat el dia, avui és un dia trist, però que la tristesa serveixi per tirar endavant, i poder mirar enrere per aprendre dels errors i somriure dels bons moments del passat. Encara amb un braç darrera i un altre davant, alguns de nosaltres ja estem treballant per tornar amb quelcom nou. Per que ens agrada la música, i ens agrada treballar.

Gràcies Mai a la Vida!

Oníric, Maria Rodés o totes dues coses?

2009-07-22T10:05:00.000-07:00

Me n'adono, a través del seu myspace, que Maria Rodés decideix, finalment, canviar el nom del grup. Ja mai més es dirà Oníric. El nom quedarà pel record, però ara l'important és el present. En aquest enllaç, ella mateixa, explica les raons per les quals ha pres aquesta decisió, i jo, a continuació us deixo amb la crítica del disc, Sin Técnica, que vaig fer per Mondo Sonoro, en el seu determinat moment.

Per cert, Maria Rodés va tocar juntament a Jordi Tost al cicle de concerts A Viva Veu. Podeu veure les fotos aquí.

Oniric
Sin Técnica
Cydonia

3’5/5

Oníric es el proyecto oficial de María Rodés, quien podríamos definir, informalmente, como líder de la banda. María es quien compone, pero el proyecto lo completan 4 músicos más, Oriol Grau, Tomás García, Nacho y Fanny. Aunque cabría hacer una mención especial para Andy Pool (Freud Quiere Bailar), que ya no está en la banda, pero que fue él, quien animó a María a darle cara y ojos al material que llevaba tiempo componiendo en su habitación. Todo ese material, acumulado durante tanto tiempo, es el que recoge su primer largo Sin Técnica. Once canciones de poco más de tres minutos cada una que construyen un disco corto pero intenso. En tan solo 28 minutos y 8 segundos se concentran multitud de ideas convertidas en una música que nace de un concepto de folk de autor (Culpa o Atrapado son claros ejemplos), pero que también incluye detalles de blues, en The Wild Girl o pinceladas bossa nova en canciones como Busy o Lies. Incluso atreviéndose con el Jazz, María adapta, en el tema Sin Técnica, el standard Summertime de George Gershwin. Engañándonos con el título, de técnica es precisamente de lo que va cargado el disco. Constructivamente, el bullicio de ideas, en cuanto a melodías, hace que el disco sea demasiado intenso en la primera escucha pero a su favor, la dulce tesitura María hace que éste fluya como si nada. Arnau Sabaté

(Per Mondo Sonoro. Si voleu escoltar una entrevista que els hi vam fer, click aquí)